Els dotze minuts de la Rosa Vila

Arribes tard

No m’agrada. Mai m’ha agradat que arribessis tard. Només t’ho vaig perdonar el dia del nostre casament, per allò de més tard que mai! Preferia casar-me en retard i nerviosa que seguir soltera uns quants anys més.

            Vas arribar a l’església amb vint-i-set minuts de retard sobre l’hora prevista per a la cerimònia, quan tothom ja murmurava. Tothom, no. La teva família, que, com a cosa especial  havia arribat cinc minuts abans de l’hora estipulada, ja comptava que tu, per tradició, t’endarreries una mica, però no tant: gairebé mitja hora!

            No va servir de res l’escridassada que et va fer el meu germà, desesperat, a peu de l’escalinata de l’Esglèsia de l’Esperança. El vas tallar amb una excusa, diguem-ne social: culpa d’un dels darrers talls de carretera dels treballadors de la multinacional dels nassos: pobres!, en volen acomiadar dos-cents a més dels desplaçats

            Després de clenxinar-te i d’ajustar-te el nus mal fet de la corbata, vas entrar a l’esglèsia, amb gran dignitat, això sí, del braç de ta mare que t’havia estat esperant dreta al darrer banc. Ara ella, clarament emocionada, oferia a tots els fidels i no fidels, un somriure dels de,veieu com ha vingut?, que casava perfectament amb el teu rictus de penediment difuminat, amb un please, please manual, que vas exagerar on acabava la catifa vermella, a peu d’altar, on jo t’esperava desesperada, una mica dreta una mica eixonada. Allà prenent-me de la mà, et vas dirigir al públic amatent: Ho sento! Aquest cop, vas assegurar-los, qüestió de força major. I allà mateix, abans de res, em vares fer el darrer petó de promesos. Podriem dir que amb allò, que em va agradar i que no, seguit del meu sí davant la comunitat eclesiàstica i la mundanal, quedaria segellat i instituït oficialment el teu tarannà, com a forma de funcionar dins la vida de parella. Tu sempre arribaries tard mentre jo t’esperaria. D’aquella manera tan festiva, tu i jo acabàvem d’assumir que la frase sempre arribes tard, formaria part del nostre dia a dia.

            Però  avui t’he de confessar, encara amb el contracte vigent, que cada vegada m’agrada menys que arribis tard. Ja no m’agradaves quan arribaves tard a la sala de parts per cadascun dels nostres quatre fills. No m’agradava quan feies tard a recollir-los a l’escola quan eren petits, ni quan eres l’ùltim a entrar a les reunions de pares, ni qun, sempre, sempre, arribaves a la darrera part dels seus partits de bàsquet. Ni, quant a mi,  m’obligues a entrar al cinema amb la pel·lícula començada. Tampoc acabo de pair que arribem als dinar de celebracions dels meus pares quan ja s’han menjat i remenjat els aperitius.  Per això et demano que. Si més no, facis els possibles per no fer tard al meu enterrament, que ja he deixat preparat amb els fills, per si et retrases. Com ho podriem fer per que siguis puntual un cop a la vida? T’hi veus en cor? O prefereixe morir primer tú?        

©Rosa Vila

20 de novembre de 2019

Els dotze minuts de la Rosa Vila

He fet de model

He fet de model sense tenir-ho previst. Ni pensat. Ni desitjat. Mai dels mais. Ni al meu petit món, el conegut, ni a cap altre, o sigui el viatjat, aquell en què no sóc coneguda, ni valorada ni criticada.

            Fins aquí el preàmbul, per escalfar motors per dir que el matí en que em vaig convertir per uns minuts en model espontània, millor dit induïda, havia entrat molt negativa a aquell local. Estava rebotida contra l’agència organitzadora del viatge a Turquia, no per haver-hi inclós la visita a aquella fàbrica de peces de pell, sinó per haver-la posat a primera hora del matí d’un dia assoleiat, en què no havia a penes dormit, una mica encara pel canvi d’horari (per les dues hores seves sumades a la una nostra), i un molt per la calor incontrolada de l’habitació.

             Va resultar que la visita en qüestió a la botiga de pells, començava amb una desfilada de models en una sala fosca, sobre una passarel·la negra, il·luminada per uns focus posats estratègicament. Jo hi havia entrat l’última, quan els meus companys d’expedició ja estaven ben asseguts en uns sillons molts còmodes. Em guardaven lloc a primera fila. La música, de ritme molt marcat, em va fer despertar de cop, per una percussió sobre una melodia agradable, cosa que em va agradar i animar. De manera que em vaig aixecar per agafar el te de poma que els altres ja tenien mig pres.

            No sé si pels focus, pel ritme trepidant amb què es creuaven els dos nois amb les dues noies que feien de models, tots vestits negres, o pel moviment de les jaquetes que  feien voleiar per a mostrar-nos les reversibilitats acolorides, que en qüestió de minuts havien aconseguit captar la meva atenció plena.  Fins que no sé com, jo ho estava filmant, tres d’ells ens varen estirar a tres de nosaltres per fer-nos participar.  Allò del que sempre defujo en qualsevol espectacle. A tots, menys en aquell.

            Seguint les recomanacions del guia del vespre anterior, sobre vestir i calçar còmodes per a les visites arqueològiques del dia, havia sortit de l’hotel amb pantalons texans amb cintura de goma, vells i amples; i calçada gairebé amb xiruques. Però tot això se’m va oblidar quan aquell turc alt, musculat i amb tupè enlairat, va dirigir el braç cap a mi per demanar-me que pugés a la passarel·la. En aquell moment encara no sabia que era per actuar amb ell. I jo que, no sé per quin mandat eixelebrat, em vaig oblidar dels badocs crítics per fer un “sígueme pollo” adaptat, de tal manera que, tot i l’artrosi dels meus genolls setantins, em vaig trobar enfilada a la passarel·la i aconduïda amablement per ell en direcció a la recambra on m’hauria d’engiponar la peça que suposadament hauria de passaral·lejar al ritme trepidant que ja s’havia apropiat de tot el meu cos. No em van agradar cap dels jaquetons amb “flecos” que l’estilista em proposava. Vaig triar-ne un de sense res, d’un color taronja-teula mate, del que no hi havia, però, la talla XXL. I no hi havia temps de confeccionar-lo.

            Vaig sortir al petit camí-escenari, després d’haver assajat amb el meu noi tres dels moviments que hauria de fer a fí i efecte de lluir airosament un jaquetó granatós, que no em cordava però que, per sort,  disssimulava una mica els texans esllaeegats. 

            No sé com, però m’hi vaig llençar amb alegria, sense pensar en cap moment el què em suposaria a la llarga aquell gest tan espontani com desconegut en mi. Tampoc em va venir al cap, ni per un segon, que el què feia era lluïr la pell d’un animal mort, per molt acolorida que fos amb picments dels empresaris humans amb qui estava col·laborant desinteressadament. Potser tot plegat era  per algún ingresdient afegit al te de poma que innocentment m’acabava de prendre.

            Un cop actuada, i ja sabent que no em regalarien la peça exhibidav em vaig adonar que de totes les dones del grup, jo era la més gran i la menys prima i esbelta.

            Deu ser precisament per això que m’han llogat per tornar-hi un cop a l’any, pels passis destinats als compradors de tercera edat més ufanosos. El contracte especifica, amb estada i manutenció pagada. L’avió, a càrreg meu, és clar.

©Rosa Vila

11 de novembre de 2019                                                                

Els dotze minuts de la Mercè Moreno

Miro la paperera. És buida

MIRO LA PAPERERA. És buida. M’estranya. Em sobta veure-la com si encara hagués de ser estrenada. La recordava vessant de papers. Rebuts ja caducats, sobres de propaganda, tiquets de compra i milers de trossets d’algun text que he esmicolat amb ràbia. Em fa mal veure-la tan buida. En aquestes condicions hauria de tenir un altre nom. Recipient, potser? Tampoc no la definiria. És estrany com ens acostumem al nom de les coses. El nom, que algú li va posar fa anys, identifica l’objecte. No calen més aclariments. Quan jo dic paperera, tothom sap a què em refereixo, al contenidor petit on van a parar les deixalles de paper.Continuo mirant la paperera buida. Em fa mal als ulls. M’acusa de no haver escrit fa dies. Miro al voltant i busco algun paper inservible.

            La Maria em pregunta si vull que em serveixi té. Li dic que sí. I m’adono de la similitud de la tassa amb la paperera. Quin sentit tindrien les tasses buides de la taula? Perquè una tassa es buidi, abans ha d’estar plena. O al revés , és buida esperant que algú l’ompli. Ho espera també la paperera? La miro i també em mira, amb la seva immensa boca. Espera. Li noto la impaciència. M’afanyo a buscar algun paper per fer-la contenta. A sobre d’un prestatge veig uns fulls reciclats escrits per les dues cares. És l’últim text que he escrit ja fa uns dies. L’agafo. Full a full el vaig esmicolant. M’entretinc a fer els bocins cada vegada més petits i els aboco dins com una pluja de confits. Perquè en realitat és una festa. Les dues, la paperera i jo, estem contentes. Ella veu omplir la seva panxa i la buidor que sentia desapareix. Jo m’he desfet d’un relat que no valia gaire.

©Mercè Moreno Montañés 
Argentona, 22 d’octubre de 2018

Els dotze minuts de la Júlia Gaset

No sé si entrar al meu despatx

No sé si entrar al meu despatx. Fa anys que no ho faig. Amb totes les finestres tancades, només uns fils de llum s’escolen per les escletxes de les persianes y arriben fins les prestatgeries on els llibres fan olor d’oblit. Uns llibres llegits i rellegits temps enrere i que ara semblen acostumats a una quietud forçada que els omple de pols.

            A l’estudi hi vaig escriure molt. Amb les persianes alçades s’hi veia el mar. En dies de vent, les capçades dels arbres del pati em regalaven una dansa de branques i fulles que sempre em distreia de la meva tasca d’escriptora frustrada.

            També hi vaig estudiar, totes les tardes, durant quatre anys. Al meu costat, les fotografies dels meus fills petits que em somreien donant-me ànims. La tendresa que em despertaven, alguna vegada mudava en tristesa quan recordava els anys que van passar allunyats de mi. Però sempre sentia l’alegria de quan van tornar. Les moltes vegades que ens vam dir que ens estimàvem.

            Ara sóc al davant de la porta amb l’aspirador a la mà. Vull fer net d’una vegada, que no hi quedi ni un bri de pols ni de records amargs i poder tornar a començar. Vull tornar a sentir aquest estudi com un espai meu, que sigui la cambra per a sentir-me jo mateixa que havia estat. Però no sé si entrar-hi.

©Júlia Gaset, 
Argentona, octubre 2018

Els dotze minuts de l'Antoni Vilademunt

Dotze, més dotze minuts

No entraré al menjador, en tinc prou entrant a la cuina. Per estalviar-me feina i com què la cuina és petita, dinaré a peu dret, m’estalviaré feina i viatges de la cuina al menjador per parar la taula i del menjador a la cuina per retirar-ho tot. Estic sol i puc menjar el que vulgui, quan vulgui i on jo vulgui, visca la llibertat per un dia, demà ja tornarem a la rutina. Això de rutina deu venir de ruta i petita potser. Penso que no és una cosa agradable la rutina. Improvisar vol dir crear i crear és tot el contrari que la rutina.

            Ara mateix segueixo una rutina, la dels dotze minuts de cada dilluns. El contingut de l’escrit dels dotze minuts, penso que ha de tenir de tots menys rutina. Ara hi hauria d’afegir alguna cosa més, tinc la Maria preocupada perquè diu què escric poc, però jo segueixo el seu consell, menys és més. Estic per no escriure rés i serà excel·lent, menys ja no és possible.

            Això de la classe en dilluns no m’agrada gaire. Tenir la vigília de classe en diumenge, no ajuda a repassar el treball que hem de presentar. Avui és una classe atípica, no hi ha dubte però que som un grup ben cohesionat i compacte. Al voltant d’una taula que crec és de fusta, dons no és possible distingir la superfície. Ocupada amb llibretes, mòbils que no hi falten, tasses, teteres, galetes i fruits secs. És com un mercat, hi ha de tot.

            Avui estem castigats, en lloc de dotze minuts escrivint, en fem vint-i-quatre, aviat podrem batejar  aquest temps amb, la marató de l’escriptura.

            Estic content perquè, com sempre, aquest escrit no té cap ni peu. Si tingués cap no escriuria i si tingues peus sortiria corrent.  

©Antoni Vilademunt 

Argentona, 2018   

Un final inesperat, obra de Mercè Moreno Montañés

Un final inesperat

Mercè Moreno Montañés

Trobar-me el pou buit, em va desconcertar. Vaig mirar inquieta per tot arreu, confiada que la Burilla s’hauria amagat ben a prop. Vaig xiular i esperar que vingués corrents com feia la Fosca. Res. No va aparèixer. La geneta era petita encara i devia estar perduda. Segur que devia tenir por. Com jo. Em resistia a girar-me cap a la riera que baixava amb un cabdal furiós. Em negava a pensar que s’hagués ofegat i el corrent se l’hagués emportada. El soroll de l’aigua era tan fort que em ressonava dins del cap com si m’anés a esclatar. Em vaig tapar les orelles un moment per mirar de tranquil·litzar-me; però no podia. El cor em bategava de pressa, em faltava la respiració i els ulls m’espurnejaven. Em temia el pitjor. Agafava amb una mà el penjoll que portava al coll, un picarol que la mare m’havia comprat a la fira, com si fos un talismà de la bona sort.

Vaig seguir buscant. L’anava cridant pel seu nom. Burilla, Burilla. Vaig passar per sota d’uns verns que gotejaven de la pluja acumulada i em van mullar els cabells i la samarreta. Vaig tornar a inspeccionar el pou una altra vegada. Hi havia dos ratolins ofegats al fons. Quan tot es calmi tornarà, em deia. Era el meu desig. Aquí tenia menjar segur. Vaig sentir un cruixit que venia del bosc i em vaig girar esperançada. Només era un conill que fugia corrents. El terra estava xop i la mullena em pujava cames amunt. Tot estava enfangat i a cada passa que feia, perdia les xancletes que es quedaven atrapades en el llot. Tremolava  d’impaciència i de fred tot i que després de tanta pluja, s’havia aixecat un dia esplèndid i el sol lluïa fort.  

            Cada vegada estava més convençuda que algú l’havia agafat. Al voltant del pou hi havia petjades. Les vaig seguir sense apartar els ulls de terra. Anaven en direcció a la casa i van desaparèixer davant del magatzem de pells. Com no ho havia pensat abans? I si el pare l’havia trobat i se l’havia emportat? Si era així, jo estava perduda. I la Burilla també. Vaig sentir-li la veu, aspra i forta. Aquella veu que m’esporuguia tant. Parlava amb un altre home i reia. Potser estava content de la troballa.

            Vaig afanyar-me a entrar pel pati. D’amagat. Aniria a trobar en Tomàs i li ho explicaria. Tots dos la salvaríem. Si el pare la tenia engabiada, li obriríem la porta i la deixaríem escapar. La geneta seria lliure. No podia permetre que acabés penjada d’un ganxo com havia passat amb la mare. La ràbia em creixia a glopades.

            Al graó de l’entrada hi havia les sabates d’en Tomàs totes plenes de fang. El cap em va començar a rodar i ho vaig entendre tot.

Argentona, juny 2018

Un nom per a la geneta, obra de Mercè Moreno Montañés

Un nom per a la geneta

Mercè Moreno Montañés

En Tomàs era com una fura caçant ratolins i bestioles petites. No li calia posar paranys. Sempre portava a la butxaca una fona feta amb la branca d’un faig. Tenia bona punteria, on posava l’ull, posava la pedra. D’aquesta manera els estabornia només. D’altres vegades els atrapava amb la mà i els guardava en una capsa amb forats petits. Deia que a les genetes els agradaven vius. I era veritat perquè tan bon punt li acostava un d’aquelles bestioles que es resistien a ser devorades, se’l cruspia d’una revolada. En sabia molt d’animals; devia ser perquè passava molt temps amb el pare.

Sempre fèiem drecera per anar a escola. Agafàvem un corriol vorejat d’alzines i roures i ens entreteníem sentint cantar el pit-roig, l’oriol o el pigot. El camí anava paral·lel a la riera que baixava amb poca aigua la major part del temps; en alguns revolts quedava estancada i formava una petita bassa on era fàcil veure granotes que raucaven i saltaven de pedra en pedra. També alguna colobra d’aigua assedegada. La majoria acabaven a la bossa d’en Tomàs i cada vegada el botí era més gros.

Una tarda de finals de maig, mentre tornàvem cap a casa el cel es va anat cobrint de núvols foscos. Presagiaven una bona tempesta. En Tomàs anava xutant les pedres del camí i no badava boca. Se li havia descordat una sabata però ni se n’havia adonat. Només se sentia el soroll de los nostres passes i l’aigua del rierol lliscant llera avall. Els ocells havien deixat de cantar. De sobte es va aturar i em va mirar.

—Bar, no creus que hauríem de posar-li un nom a la geneta? —. Va dir molt seriós i convençut.

—Un nom? I per què?  

Aquella sortida em va desconcertar. Què li havia agafat ara? A que venia aquell interès per la meva geneta? Per què era meva. Només meva. Jo l’havia salvada. Ell només m’ajudava a trobar-li menjar.

—Perquè és la nostra mascota i les mascotes sempre tenen nom.  Hauríem de fer com el pare quan va posar Fosca al gos de caça.

Em va molestar que digués que era dels dos i que volgués fer les coses com el pare; però tampoc no volia posar-me’l en contra.

—I has pensat en algun nom? — vaig contestar esquerpa

—Burilla...—va dubtar uns instants—. A tu t’agrada?

En aquell moment un llampec va foradar la grisor del cel i la meva resposta va quedar en l’aire. En Tomàs va prosseguir com si en realitat ja ho tingués decidit i no l’importés la meva opinió:

—Li faré un cartell amb el nom i el clavaré a la tapa del pou.

Ja estava bé, no? Li havia deixat triar el nom; però això sí que no. Que s’havia cregut? El cartell i el nom el faré jo. A la meva manera. Com a mi m’agrada. Potser ara no era el millor moment; però hauria de tenir una conversa amb ell i deixar-li les coses ben clares. Ell només era el meu ajudant. Qui decidia i manava era jo.

Començaven a caure les primeres gotes, gruixudes com monedes. I van arrencar a córrer cap a casa.

De matinada em van despertar els trons i les ratxes de vent que feien picar les gotes d’aigua contra la finestra i la teulada. Vaig sentir les passes del pare baixant al magatzem i després com tancava finestres. En Tomàs, al meu costat, dormia com un soc, aliè a la tamborinada.  I jo no podia deixar de pensar en la geneta dins del pou. Només confiava que el rierol que passava a la vora no sortís de llera i l’inundés. Me la imaginava encauada dins d’aquell espai i com l’aigua anava pujant i la cobria del tot.

En algun moment em devia quedar adormida. Quan em vaig despertar, en Tomàs no hi era. Ningú no l’havia vist aquell matí. Vaig córrer fins al pou. La tapa estava aixecada i la geneta havia desaparegut.

Argentona, juny 2018

En Tomàs, obra de Mercè Moreno Montañés

En Tomàs

Mercè Moreno Montañés

El meu germà era per a mi el més important del món en aquella època. Més que la mare fins i tot. Des que era ben petit, n’havia tingut cura perquè ella ja presentava els símptomes de la malaltia. Encara que no en sabéssim res en aquell temps. No el volia tenir mai a coll. Li feia por que li rellisqués dels braços, li caigués i es pogués fer mal. Em feia seure en una cadira. Me’l donava, i també el biberó o les farinetes i ens mirava ben cofoia. Sempre vaig sentir que en Tomàs formava part de mi. Com els fills formen part de la vida de les mares. Com jo, que també n’era una part.

            M’agradava l’olor que feia de nadó, clavava els ulls en mi quan li donava de menjar i semblava que em parlés o aquella placidesa amb què se m’adormia als braços. Com reia amb mi. I el clotet de la barbeta. Des del principi el van instal·lar a la meva habitació perquè el pare es posava de mal humor quan el sentia plorar a la nit. El desvetllava. Ba, ba, ba. La primera paraula, va ser el meu nom. Jo era qui l’acompanyava a l’escola. La que li curava les ferides. La que el consolava quan es barallava. Em semblava que aquest tàndem que fèiem, havia de durar per sempre. Fins aquell dia que el pare es va adonar que portava els cabells, uns rinxols rossos preciosos, massa llargs i va dir que semblava una nena. Va agafar unes tisores i els va anar tallant ben curts. A partir d’aquell moment, ja s’encarregaria ell de fer-lo fort i valent. Un home de profit, com ell. I tot va canviar. I el va apartar del meu costat. Se l’emportava al bosc, l’ensenyava a col·locar trampes i a portar penjats a l’esquena els animals morts. I era habitual trobar-li sang a la roba.

            Encara compartíem cada dia el camí cap a l’escola. Per una estona en Tomàs tornava a ser meu. Però em feia mal sentir com parlava del pare amb aquella admiració. Volia ser com ell quan fos gran. I la conversa que teníem girava al voltant dels animals que caçaven junts.

            Em llevava molt d’hora i abans de sortir cap a estudi, passava a veure la geneta petita que s’anava fent gran. Estava una estona amb ella a coll i li donava el biberó. I durant aquella estona m’imaginava que de gran jo tindria fills, els cuidaria i seria feliç.

La mare em va advertir que la cria aviat ja no tindria prou amb la llet. Caldria caçar ratolins per alimentar-la i d’altres bestioles petites. Vaig creure que allò podia agradar a en Tomàs i podríem tornar a la pinya que fèiem abans. La idea de la cacera el va entusiasmar i durant unes setmanes s’hi va entregar de valent.

Jo estimava molt el meu germà i no vaig entendre per què va fer el que va fer.

Argentona, maig de 2018

L'endemà, obra de Mercè Moreno

L'endemà

Mercè Moreno Montañés

Aquell matí vaig tenir un ensurt quan entrava a la cuina. No esperava trobar-me el pare esmorzant; els altres dies a aquella hora ja feia estona que havia marxat al magatzem de pells. Amb un gruny va respondre al meu bon dia. A la taula hi havia les trampes brutes que feia servir per caçar. Quin fàstic. Deia que la sang atreia d’altres animals i que era bo per al seu negoci.

En Tomàs jeia a terra, al costat de la llar de foc on espetegaven les flames.  Una boleta peluda treia el musell entre els barrots d’una gàbia. El cor em va fer un salt. Com havia aconseguit trobar l’amagatall? El meu germà l’acariciava. Em va sorprendre la tendresa amb que ho feia perquè era molt sorrut i cada vegada s’assemblava més al pare.

—Vine, Bar, mira. La vam agafar ahir. —em va dir quan em va veure—: El pare se’n va a buscar-ne més. Va trobar un floc de pèls en un esbarzer i d’altres pistes.

Quines pistes? Vaig recordar que havia deixat el pot de llet de camí al bardissar perquè em feia nosa i també havia perdut la cinta de la trena. Em va rodar el cap i em vaig recolzar a la paret. Si el pare trobava aquells objectes i els reconeixia, la cria que havia salvat i jo estaríem perdudes.

En aquell moment es va aixecar, va agafar els ceps i va passar pel meu costat. El terra de fusta va cruixir. Les passes ressonaven com si s’amplifiquessin i em vaig espantar. Quan ja sortia per la porta es va girar i em va mirar d’aquella manera que m’esporuguia. Li vaig sostenir la mirada uns moments, fins que vaig notar que se m’enrojolaven les galtes i vaig abaixar el cap perquè no em veiés la ràbia.

Les petjades de fang travessaven tota l’estança.

—Bàrbara, neteja-ho!—. I la veu va retrunyir.

Va girar cua i va marxar.

Vaig agafar l’ampolla de llet de la taula i vaig sortir corrents per la porta del pati. Encara amb la camisa de dormir i descalça, vaig estirar la jaqueta de llana de la mare de l’estenedor i me la vaig posar com un abric. En una de les butxaques tenia els guants de goma que feia servir per netejar. Em vaig calçar les seves espardenyes velles. Les anava perdent pel camí i m’havia d’anar aturant.

Una mica abans d’arribar a l’amagatall, vaig sentir miols i com rascava la fusta. Tenia sort que aquell pou no estava en la ruta del pare quan anava de cacera. Vaig decantar els taulons i la vaig agafar. En un dels dits dels guants vaig abocar llet, i el vaig foradar amb un branquilló.

Mentre xumava, no podia deixar de mirar-la. Sentia una sensació estranya, com si portés una criatura a coll que em necessitava i em pertanyia.

No sabia encara que en Tomàs m’havia seguit.

Argentona, maig 2018

Marques, obra de Mercè Moreno Montañés

Marques

Mercè Moreno Montañés

                                                               

Vaig córrer muntanya amunt. De tant en tant parava a descansar i a treure’m les pedres que m’havien entrat a les sandàlies de goma. El pot amb llet que la mare m’havia donat, m’esquitxava la samarreta blau marí i deixava unes taques fosques. Em preguntava com ho faria per trobar les cries, si és que havien sobreviscut. El pare no havia dit res del lloc exacte on havia caçat la geneta. Vaig arribar a l’Obaga dels Perduts esbufegant. Em vaig descordar dos botons de la samarreta i em vaig passar la mà pel coll, estava xopa. La suor m’havia enganxat el serrell al front i havia perdut la cinta d’una de les trenes que se m’estava desfent. Després de descansar una estona, vaig mirar a totes bandes. Cap a on havia de tombar ara?

            Desesperada, vaig començar a buscar. Calculava amb neguit el temps que el pare trigaria a ensenyar a en Tomàs a treure la pell de la geneta. Quan ja donava tot per perdut, vaig sentir un somiqueig plorós. Seguint-lo, vaig trobar a sota d’un garric una boleta peluda que tremolava i no se li veien ells ulls, amb la cua embolicada al voltant del cos buscava escalf. Em vaig treure els enagos blancs i la vaig embolicar. Es va espantar i va intentar fugir; però se li van enredar les urpes petites en el meus cabells i es va donar per vençuda. La vaig prémer contra el cos perquè no tremolés i sentia els seus batecs, petits, i els meus, molt accelerats. Era com el primer dia que vaig agafar en Tomàs a coll, tan menut i tant fràgil. Després vaig sucar una punta de la roba a la llet. Xumava amb frisança i, quan va semblar tipa, es va quedar adormida.

            El vent, que venia de cara, em va portar veus. Devien ser el pare i en Tomàs. M’havia d’afanyar o ens descobririen. Vaig fer marrada per un bardissar i em vaig allunyar del camí per on s’enfilaven ells. No havia tingut temps de buscar les altres cries; però estava contenta perquè havia pogut salvar-ne una d’una mort segura. Amb el sotragueig dels salts que feia per evitar els esbarzers, es va despertar i llepava amb desfici les taques de llet que tenia a la roba. Esperava arribar a casa abans que no comencés a miolar de gana.

            La mare em va ajudar a buscar-li un amagatall. Una mica allunyat de casa, hi havia un pou en runes. Li vam preparar entre les dues un jaç amb fulles seques i li vam deixar un plat amb llet. Amb quatre taulons vaig tapar l’entrada perquè cap salvatgina no l’ataqués. Quan vam deixar la cria sana  i estàlvia i la vaig mirar, em vaig sentir satisfeta d’una banda, però també inquieta. Em semblava massa indefensa per abandonar-la. M’hauria quedat a passar la nit amb ella.

Començava a fer-se fosc quan entràvem a casa, La mare em va veure l’estrip que portava a la samarreta i com tenia les cames, plenes d’esgarrinxades. Se’m veien regalims de sang seca que semblaven tatuatges. Només quan me les va netejar amb esperit de vi, em vaig adonar del mal que em feien. Premia les dents molt fort per no plorar, però els ulls m’espurnejaven. Les esgarrinxades van trigar a curar-se i durant molt de temps me’n van quedar les marques. Aquell vespre me’n vaig anar a dormir d’hora. Tantes emocions m’havien esgotat. No vaig sentir el pare i en Tomàs quan van tornar.

L’endemà m’esperava una sorpresa.

Argentona, abril de 2018

L'obaga dels perduts, obra de Mercè Moreno Montañés

L’Obaga dels Perduts

Mercè Moreno Montañés

Va ser aquell migdia mentre dinàvem que la por que em feia el pare es va transformar en odi. La mare va ser l’única que es va adonar que la mirada em destil·lava una ràbia desconeguda. Va durar només uns segons. Ell no se’n va ni adonar. Segurament això em va lliurar d’una bona bastonada.

S’havia assegut a taula amb la camisa bruta de sang i ningú no va gosar dir-li res. Perquè aquell dia estava content i amable. Per res del món no volíem fer-lo enfadar. No era gens comú en ell que no perdia l’ocasió d’escridassar-nos, sobretot a mi. Fins i tot va passar per alt que la mare li vesés unes gotes de vi sobre el tovalló. Ell, que sempre es mantenia silenciós i amb el gest adust, aquell dia estava xerraire.

Havia trobat al bosc una geneta que estava alletant. Se li havia resistit salvatgement defensant les seves cries, però havia aconseguit caçar-la. I mentre ho explicava, mastegava amb la boca oberta i tenia un gest de satisfacció. Pagarien molt bé aquella pell. No hauria passat res si ell no hagués continuat dient que a la tarda tornaria a buscar la lloriguera. Estava segur de trobar les cries i si havien sobreviscut, les posaria en una gàbia, les alimentaria i quan s’haguessin fet grans, un cop sec a la nuca i n’aprofitaria la pell. No vaig poder empassar-me el que tenia a la boca. Era com si m’haguessin posat un tap a la gola. Com es podia ser tan cruel? I vaig córrer al pati a vomitar sobre d’unes margarides

En Tomàs era l’únic a qui semblava agradar-li aquella història. Quan vaig tornar a seure, ja feien plans. Podré venir amb tu? I els ulls li brillaven d’emoció. Si una cosa agradava al pare era un deixeble. I en Tomàs ho era. L’acompanyaria fins a l’Obaga dels Perduts i mirarien de localitzar el cau; si tenien sort, tornarien amb les bestioles. Abans passarien pel magatzem. Havia deixat la geneta penjada d’un ganxo perquè es dessagnés. Aprendria a espellar-la perquè la pell surtis intacta i tingués més valor.     

Tots dos es van aixecar de taula i van marxar. Vaig mirar la mare i em va fer un gest amb el cap com si estigués d’acord amb la decisió que jo havia pres. Va anar al rebost i va tornar amb un pot amb una mica de llet. Potser la necessitaràs.

Amb una mica de sort arribaria a l’Obaga dels Perduts abans que ells.

Argentona, abril 2018

Estralls, obra de Mercè Moreno Montañés

ESTRALLS

Mercè Moreno Montañés

Va ser el mateix estiu que el pare va arreglar la casa quan la mare va emmalaltir. Era una dona jove en aquells moments. Els primers símptomes es van manifestar a les mans que li tremolaven de sobte sense que ella pogués fer-hi res. Tot sovint, les coses li queien i es trencaven. El pare no entenia que s’hagués tornat tan maldestra, i s’enfadava. Deia que mentre ell construïa, ella destruïa.

Recordo una nit que la mare havia preparat sopa de pa. Va agafar la sopera per les dues nanses. El trajecte que havia de fer era molt curt, només quatre passes, del foc a la taula perquè en aquella època fèiem vida a la cuina. Vaig veure el recipient que feia tentines, però no vaig ser-hi a temps. La sopera va caure i es va fer miques. La sopa va esquitxar les parets que ell acabava de pintar i va deixar el terra de fusta relliscós i amb taques que no van desaparèixer per molts cura que ella hi va posar a netejar-lo.

 El pare es va aixecar d’una revolada i va fer caure la cadira. Va agafar la mare pels braços i la va sacsejar. Va ser curiós perquè va tallar en sec el tremolor que havia provocat aquella destrossa. Ella es va posar a plorar. Les llàgrimes devien commoure’l perquè va quedar desconcertat i va parar. No era la primera vegada que perdia els papers. Jo mateixa havia tastat, en alguna ocasió, la seva mala llet.

Ni ell, ni el  meu germà petit, en Tomàs, ni jo, no ens vam adonar fins que va passar molt de temps, que la malaltia havia deteriorat molt la salut de la mare. Uns mesos abans que morís, el pare es va penedir d’haver-la renyat i escridassat tant. Hi ha haver un petit canvi en la manera de tractar-la. Era una mica més pacient. Molt poc. Perquè el pare era brusc i primitiu.

A l’inici de la malaltia estaven més pendents de les millores que va experimentar la nostra vida que d’ella. Tenir un bany dins de casa, era tot un luxe per a nosaltres que estàvem acostumats a utilitzar els banys públics. Però de la nit al dia vam tornar a patir estretors. El negoci de les pells que tenia el pare va fer una forta davallada i es va veure obligat a tancar-lo i a acceptar una feina de tardes en una foneria.

Alguns matins encara vagarejava com un ànima en pena pel magatzem on havia tingut les pells. Crec que li agradava aquella ferum impregnada a les parets. Era una pudor repugnant  que a mi em feia pensar en el pare com en un botxí.

Argentona. Abril, 2018