Dotze,
més dotze minuts
No entraré al menjador, en tinc prou entrant a la cuina. Per
estalviar-me feina i com què la cuina és petita, dinaré a peu dret,
m’estalviaré feina i viatges de la cuina al menjador per parar la taula i del
menjador a la cuina per retirar-ho tot. Estic sol i puc menjar el que vulgui,
quan vulgui i on jo vulgui, visca la llibertat per un dia, demà ja tornarem a
la rutina. Això de rutina deu venir de ruta i petita potser. Penso que no és
una cosa agradable la rutina. Improvisar vol dir crear i crear és tot el
contrari que la rutina.
Ara mateix segueixo una rutina, la
dels dotze minuts de cada dilluns. El contingut de l’escrit dels dotze minuts,
penso que ha de tenir de tots menys rutina. Ara hi hauria d’afegir alguna cosa
més, tinc la Maria preocupada perquè diu què escric poc, però jo segueixo el
seu consell, menys és més. Estic per no escriure rés i serà excel·lent,
menys ja no és possible.
Això de la classe en dilluns no
m’agrada gaire. Tenir la vigília de classe en diumenge, no ajuda a repassar el
treball que hem de presentar. Avui és una classe atípica, no hi ha dubte però
que som un grup ben cohesionat i compacte. Al voltant d’una taula que crec és
de fusta, dons no és possible distingir la superfície. Ocupada amb llibretes,
mòbils que no hi falten, tasses, teteres, galetes i fruits secs. És com un
mercat, hi ha de tot.
Avui estem castigats, en lloc de
dotze minuts escrivint, en fem vint-i-quatre, aviat podrem batejar aquest temps amb, la marató de l’escriptura.
Estic content perquè, com sempre, aquest escrit no té cap
ni peu. Si tingués cap no escriuria i si tingues peus sortiria corrent. ©Antoni Vilademunt
Argentona, 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada