Marques
Mercè Moreno Montañés
Vaig córrer muntanya amunt. De tant en tant parava a descansar i a treure’m
les pedres que m’havien entrat a les sandàlies de
goma. El pot amb llet que la mare m’havia donat, m’esquitxava la samarreta blau
marí i deixava unes taques fosques. Em preguntava com ho faria per trobar les
cries, si és que havien sobreviscut. El pare no havia dit res del lloc exacte on
havia caçat la geneta. Vaig arribar a l’Obaga dels Perduts esbufegant. Em vaig
descordar dos botons de la samarreta i em vaig passar la mà pel coll, estava
xopa. La suor m’havia enganxat el serrell al front i havia perdut la cinta
d’una de les trenes que se m’estava desfent. Després de descansar una estona, vaig
mirar a totes bandes. Cap a on havia de tombar ara?
Desesperada, vaig començar
a buscar. Calculava amb neguit el temps que el pare trigaria a ensenyar a en
Tomàs a treure la pell de la geneta. Quan ja donava tot per perdut, vaig sentir
un somiqueig plorós. Seguint-lo, vaig trobar a sota d’un garric una boleta
peluda que tremolava i no se li veien ells ulls, amb la cua embolicada al
voltant del cos buscava escalf. Em vaig treure els enagos blancs i la vaig
embolicar. Es va espantar i va intentar fugir; però se li van enredar les urpes
petites en el meus cabells i es va donar per vençuda. La vaig prémer contra el
cos perquè no tremolés i sentia els seus batecs, petits, i els meus, molt
accelerats. Era com el primer dia que vaig agafar en Tomàs a coll, tan menut i
tant fràgil. Després vaig sucar una punta de la roba a la llet. Xumava amb frisança
i, quan va semblar tipa, es va quedar adormida.
El vent, que venia de
cara, em va portar veus. Devien ser el pare i en Tomàs. M’havia d’afanyar o ens
descobririen. Vaig fer marrada per un bardissar i em vaig allunyar del camí per
on s’enfilaven ells. No havia tingut temps de buscar les altres cries; però
estava contenta perquè havia pogut salvar-ne una d’una mort segura. Amb el
sotragueig dels salts que feia per evitar els esbarzers, es va despertar i
llepava amb desfici les taques de llet que tenia a la roba. Esperava arribar a
casa abans que no comencés a miolar de gana.
La mare em va ajudar a
buscar-li un amagatall. Una mica allunyat de casa, hi havia un pou en runes. Li
vam preparar entre les dues un jaç amb fulles seques i li vam deixar un plat
amb llet. Amb quatre taulons vaig tapar l’entrada perquè cap salvatgina no
l’ataqués. Quan vam deixar la cria sana i estàlvia i la vaig mirar, em vaig sentir satisfeta
d’una banda, però també inquieta. Em semblava massa indefensa per abandonar-la.
M’hauria quedat a passar la nit amb ella.
Començava a fer-se fosc quan entràvem a casa, La mare em
va veure l’estrip que portava a la samarreta i com tenia les cames, plenes d’esgarrinxades.
Se’m veien regalims de sang seca que semblaven tatuatges. Només quan me les va
netejar amb esperit de vi, em vaig adonar del mal que em feien. Premia les
dents molt fort per no plorar, però els ulls m’espurnejaven. Les esgarrinxades
van trigar a curar-se i durant molt de temps me’n van quedar les marques.
Aquell vespre me’n vaig anar a dormir d’hora. Tantes emocions m’havien esgotat.
No vaig sentir el pare i en Tomàs quan van tornar.
L’endemà m’esperava una sorpresa.
Argentona, abril de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada