ESTRALLS
Mercè Moreno Montañés
Va ser el mateix estiu que el pare va arreglar la casa quan la mare va
emmalaltir. Era una dona jove en aquells moments. Els primers símptomes es van
manifestar a les mans que li tremolaven de sobte sense que ella pogués fer-hi
res. Tot sovint, les coses li queien i es trencaven. El pare no entenia que
s’hagués tornat tan maldestra, i s’enfadava. Deia que mentre ell construïa,
ella destruïa.
Recordo una nit que la mare havia preparat sopa de pa. Va
agafar la sopera per les dues nanses. El trajecte que havia de fer era molt curt,
només quatre passes, del foc a la taula perquè en aquella època fèiem vida a la
cuina. Vaig veure el recipient que feia tentines, però no vaig ser-hi a temps. La
sopera va caure i es va fer miques. La sopa va esquitxar les parets que ell
acabava de pintar i va deixar el terra de fusta relliscós i amb taques que no
van desaparèixer per molts cura que ella hi va posar a netejar-lo.
El pare es va
aixecar d’una revolada i va fer caure la cadira. Va agafar la mare pels braços
i la va sacsejar. Va ser curiós perquè va tallar en sec el tremolor que havia
provocat aquella destrossa. Ella es va posar a plorar. Les llàgrimes devien
commoure’l perquè va quedar desconcertat i va parar. No era la primera vegada
que perdia els papers. Jo mateixa havia tastat, en alguna ocasió, la seva mala
llet.
Ni ell, ni el meu
germà petit, en Tomàs, ni jo, no ens vam adonar fins que va passar molt de
temps, que la malaltia havia deteriorat molt la salut de la mare. Uns mesos
abans que morís, el pare es va penedir d’haver-la renyat i escridassat tant. Hi
ha haver un petit canvi en la manera de tractar-la. Era una mica més pacient.
Molt poc. Perquè el pare era brusc i primitiu.
A l’inici de la malaltia estaven més pendents de les
millores que va experimentar la nostra vida que d’ella. Tenir un bany dins de
casa, era tot un luxe per a nosaltres que estàvem acostumats a utilitzar els
banys públics. Però de la nit al dia vam tornar a patir estretors. El negoci de
les pells que tenia el pare va fer una forta davallada i es va veure obligat a
tancar-lo i a acceptar una feina de tardes en una foneria.
Alguns matins encara vagarejava com un ànima en pena pel
magatzem on havia tingut les pells. Crec que li agradava aquella ferum impregnada
a les parets. Era una pudor repugnant que a mi em feia pensar en el pare com en un botxí.
Argentona. Abril, 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada