En Tomàs
Mercè Moreno Montañés
El meu germà era per a mi el més important del món en aquella època. Més
que la mare fins i tot. Des que era ben petit, n’havia tingut cura perquè ella
ja presentava els símptomes de la malaltia. Encara que no en sabéssim res en
aquell temps. No el volia tenir mai a coll. Li feia por que li rellisqués dels
braços, li caigués i es pogués fer mal. Em feia seure en una cadira. Me’l donava,
i també el biberó o les farinetes i ens mirava ben cofoia. Sempre vaig sentir que
en Tomàs formava part de mi. Com els fills formen part de la vida de les mares.
Com jo, que també n’era una part.
M’agradava l’olor que feia
de nadó, clavava els ulls en mi quan li donava de menjar i semblava que em
parlés o aquella placidesa amb què se m’adormia als braços. Com reia amb mi. I
el clotet de la barbeta. Des del principi el van instal·lar a la meva habitació
perquè el pare es posava de mal humor quan el sentia plorar a la nit. El
desvetllava. Ba, ba, ba. La primera paraula, va ser el meu nom. Jo era qui l’acompanyava
a l’escola. La que li curava les ferides. La que el consolava quan es barallava.
Em semblava que aquest tàndem que fèiem, havia de durar per sempre. Fins aquell
dia que el pare es va adonar que portava els cabells, uns rinxols rossos
preciosos, massa llargs i va dir que semblava una nena. Va agafar unes tisores i
els va anar tallant ben curts. A partir d’aquell moment, ja s’encarregaria ell de
fer-lo fort i valent. Un home de profit, com ell. I tot va canviar. I el va
apartar del meu costat. Se l’emportava al bosc, l’ensenyava a col·locar trampes
i a portar penjats a l’esquena els animals morts. I era habitual trobar-li sang
a la roba.
Encara compartíem cada dia
el camí cap a l’escola. Per una estona en Tomàs tornava a ser meu. Però em feia
mal sentir com parlava del pare amb aquella admiració. Volia ser com ell quan
fos gran. I la conversa que teníem girava al voltant dels animals que caçaven
junts.
Em llevava molt d’hora i abans
de sortir cap a estudi, passava a veure la geneta petita que s’anava fent gran.
Estava una estona amb ella a coll i li donava el biberó. I durant aquella
estona m’imaginava que de gran jo tindria fills,
els cuidaria i seria feliç.
La mare em va advertir que la cria aviat ja no tindria
prou amb la llet. Caldria caçar ratolins per alimentar-la i d’altres bestioles
petites. Vaig creure que allò podia agradar a en Tomàs i podríem tornar a la
pinya que fèiem abans. La idea de la cacera el va entusiasmar i durant unes
setmanes s’hi va entregar de valent.
Jo estimava molt
el meu germà i no vaig entendre per què va fer el que va fer.
Argentona, maig de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada