L'endemà
Mercè Moreno Montañés
Aquell matí vaig tenir un ensurt quan entrava a la cuina. No esperava
trobar-me el pare esmorzant; els altres dies a aquella hora ja feia estona que havia
marxat al magatzem de pells. Amb un gruny va respondre al meu bon dia. A la
taula hi havia les trampes brutes que feia servir per caçar. Quin fàstic. Deia
que la sang atreia d’altres animals i que era bo per al seu negoci.
En Tomàs jeia a terra, al costat de la llar de foc on
espetegaven les flames. Una boleta peluda
treia el musell entre els barrots d’una gàbia. El cor em va fer un salt. Com
havia aconseguit trobar l’amagatall? El meu germà l’acariciava. Em va
sorprendre la tendresa amb que ho feia perquè era molt sorrut i cada vegada
s’assemblava més al pare.
—Vine, Bar, mira. La vam agafar ahir. —em va dir quan em
va veure—: El pare se’n va a buscar-ne més. Va trobar un floc de pèls en un
esbarzer i d’altres pistes.
Quines pistes? Vaig recordar que havia deixat el pot de llet
de camí al bardissar perquè em feia nosa i també havia perdut la cinta de la
trena. Em va rodar el cap i em vaig recolzar a la paret. Si el pare trobava
aquells objectes i els reconeixia, la cria que havia salvat i jo estaríem
perdudes.
En aquell moment es va aixecar, va agafar els ceps i va
passar pel meu costat. El terra de fusta va cruixir. Les passes ressonaven com
si s’amplifiquessin i em vaig espantar. Quan ja sortia per la porta es va girar
i em va mirar d’aquella manera que m’esporuguia. Li vaig sostenir la mirada uns
moments, fins que vaig notar que se m’enrojolaven les galtes i vaig abaixar el
cap perquè no em veiés la ràbia.
Les petjades de fang travessaven tota l’estança.
—Bàrbara, neteja-ho!—. I la veu va retrunyir.
Va girar cua i va marxar.
Vaig agafar l’ampolla de llet de la taula i vaig sortir
corrents per la porta del pati. Encara amb la camisa de dormir i descalça, vaig
estirar la jaqueta de llana de la mare de l’estenedor i me la vaig posar com un
abric. En una de les butxaques tenia els guants de goma que feia servir per
netejar. Em vaig calçar les seves espardenyes velles. Les anava perdent pel
camí i m’havia d’anar aturant.
Una mica abans d’arribar a l’amagatall, vaig sentir miols
i com rascava la fusta. Tenia sort que aquell pou no estava en la ruta del pare
quan anava de cacera. Vaig decantar els taulons i la vaig agafar. En un dels
dits dels guants vaig abocar llet, i el vaig foradar amb un branquilló.
Mentre xumava, no podia deixar de mirar-la. Sentia una
sensació estranya, com si portés una criatura a coll que em necessitava i em
pertanyia.
No sabia encara que en Tomàs m’havia seguit.
Argentona, maig 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada