Un nom per a la geneta
Mercè Moreno Montañés
En Tomàs era com una fura caçant ratolins i bestioles petites. No li calia
posar paranys. Sempre portava a la butxaca una fona feta amb la branca d’un
faig. Tenia bona punteria, on posava l’ull, posava la pedra. D’aquesta manera
els estabornia només. D’altres vegades els atrapava amb la mà i els guardava en
una capsa amb forats petits. Deia que a les genetes els agradaven vius. I era
veritat perquè tan bon punt li acostava un d’aquelles bestioles que es
resistien a ser devorades, se’l cruspia d’una revolada. En sabia molt
d’animals; devia ser perquè passava molt temps amb el pare.
Sempre fèiem drecera per anar a escola. Agafàvem un
corriol vorejat d’alzines i roures i ens entreteníem sentint cantar el pit-roig,
l’oriol o el pigot. El camí anava paral·lel a la riera que baixava amb poca
aigua la major part del temps; en alguns revolts quedava estancada i formava
una petita bassa on era fàcil veure granotes que raucaven i saltaven de pedra
en pedra. També alguna colobra d’aigua assedegada. La majoria acabaven a la
bossa d’en Tomàs i cada vegada el botí era més gros.
Una tarda de finals de maig, mentre tornàvem cap a casa el
cel es va anat cobrint de núvols foscos. Presagiaven una bona tempesta. En Tomàs
anava xutant les pedres del camí i no badava boca. Se li havia descordat una
sabata però ni se n’havia adonat. Només se sentia el soroll de los nostres
passes i l’aigua del rierol lliscant llera avall. Els ocells havien deixat de
cantar. De sobte es va aturar i em va mirar.
—Bar, no creus que hauríem de posar-li un nom a la
geneta? —. Va dir molt seriós i convençut.
—Un nom? I per què?
Aquella sortida em va desconcertar. Què li havia agafat
ara? A que venia aquell interès per la meva geneta? Per què era meva. Només
meva. Jo l’havia salvada. Ell només m’ajudava a trobar-li menjar.
—Perquè és la nostra mascota i les mascotes sempre tenen
nom. Hauríem de fer com el pare quan va
posar Fosca al gos de caça.
Em va molestar que digués que era dels dos i que volgués
fer les coses com el pare; però tampoc no volia posar-me’l en contra.
—I has pensat en algun nom? — vaig contestar esquerpa
—Burilla...—va dubtar uns instants—. A tu t’agrada?
En aquell moment un llampec va foradar la grisor del cel
i la meva resposta va quedar en l’aire. En Tomàs va prosseguir com si en
realitat ja ho tingués decidit i no l’importés la meva opinió:
—Li faré un cartell amb el nom i el clavaré a la tapa del
pou.
Ja estava bé, no? Li havia deixat triar el nom; però això
sí que no. Que s’havia cregut? El cartell i el nom el faré jo. A la meva
manera. Com a mi m’agrada. Potser ara no era el millor moment; però hauria de
tenir una conversa amb ell i deixar-li les coses ben clares. Ell només era el
meu ajudant. Qui decidia i manava era jo.
Començaven a caure les primeres gotes, gruixudes com
monedes. I van arrencar a córrer cap a casa.
De matinada em van despertar els trons i les ratxes de
vent que feien picar les gotes d’aigua contra la finestra i la teulada. Vaig
sentir les passes del pare baixant al magatzem i després com tancava finestres.
En Tomàs, al meu costat, dormia com un soc, aliè a la tamborinada. I jo no podia deixar de pensar en la geneta
dins del pou. Només confiava que el rierol que passava a la vora no sortís de
llera i l’inundés. Me la imaginava encauada dins d’aquell espai i com l’aigua
anava pujant i la cobria del tot.
En algun moment em devia quedar adormida. Quan em vaig
despertar, en Tomàs no hi era. Ningú no l’havia vist aquell matí. Vaig córrer
fins al pou. La tapa estava aixecada i la geneta havia desaparegut.
Argentona, juny 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada