Un final inesperat
Mercè Moreno Montañés
Trobar-me el pou buit, em va desconcertar. Vaig mirar inquieta per tot
arreu, confiada que la Burilla s’hauria amagat ben a prop. Vaig xiular i
esperar que vingués corrents com feia la Fosca. Res. No va aparèixer. La geneta
era petita encara i devia estar perduda. Segur que devia tenir por. Com jo. Em
resistia a girar-me cap a la riera que baixava amb un cabdal furiós. Em negava
a pensar que s’hagués ofegat i el corrent se l’hagués emportada. El soroll de
l’aigua era tan fort que em ressonava dins del cap com si m’anés a esclatar. Em
vaig tapar les orelles un moment per mirar de tranquil·litzar-me; però no
podia. El cor em bategava de pressa, em faltava la respiració i els ulls
m’espurnejaven. Em temia el pitjor. Agafava amb una mà el penjoll que portava
al coll, un picarol que la mare m’havia comprat a la fira, com si fos un
talismà de la bona sort.
Vaig seguir buscant. L’anava cridant pel seu nom.
Burilla, Burilla. Vaig passar per sota d’uns verns que gotejaven de la pluja
acumulada i em van mullar els cabells i la samarreta. Vaig tornar a
inspeccionar el pou una altra vegada. Hi havia dos ratolins ofegats al fons.
Quan tot es calmi tornarà, em deia. Era el meu desig. Aquí tenia menjar segur. Vaig
sentir un cruixit que venia del bosc i em vaig girar esperançada. Només era un
conill que fugia corrents. El terra estava xop i la mullena em pujava cames
amunt. Tot estava enfangat i a cada passa que feia, perdia les xancletes que es
quedaven atrapades en el llot. Tremolava d’impaciència i de fred tot i que després de
tanta pluja, s’havia aixecat un dia esplèndid i el sol lluïa fort.
Cada vegada estava més
convençuda que algú l’havia agafat. Al voltant del pou hi havia petjades. Les
vaig seguir sense apartar els ulls de terra. Anaven en direcció a la casa i van
desaparèixer davant del magatzem de pells. Com no ho havia pensat abans? I si el
pare l’havia trobat i se l’havia emportat? Si era així, jo estava perduda. I la
Burilla també. Vaig sentir-li la veu, aspra i forta. Aquella veu que
m’esporuguia tant. Parlava amb un altre home i reia. Potser estava content de
la troballa.
Vaig afanyar-me a entrar
pel pati. D’amagat. Aniria a trobar en Tomàs i li ho explicaria. Tots dos la
salvaríem. Si el pare la tenia engabiada, li obriríem la porta i la deixaríem
escapar. La geneta seria lliure. No podia permetre que acabés penjada d’un
ganxo com havia passat amb la mare. La ràbia em creixia a glopades.
Al graó de l’entrada hi havia
les sabates d’en Tomàs totes plenes de fang. El cap em va començar a rodar i ho
vaig entendre tot.
Argentona, juny 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada