La maleta

Mentre l’arrosseguen cap a la porta, encara té temps de veure en Toni estès al terra; la sang, al voltant del cap, es va convertint en un bassal. En Martí no oposa cap resistència,  sap que ell també és home mort.

Feia poques hores que en Toni assegut al llit es mirava els peus amb fàstic, duia els mocassins plens de fang. És que no fa mai sol en aquesta maleïda ciutat? Havia estat caminant, nerviós, per l’avinguda inacabable on tenien l’hotel. Ja feia  vint i quatre hores que els havien extraviat la maleta i només podien esperar; no hi coneixien ningú a la ciutat.

            —Hola Toni! —va dir en Martí, seriós. Havia  obert la porta de l’habitació amb molta cura de no fer soroll. Portava les bermudes tacades, la camisa arrugada com si hi hagués dormit, una barba de dos dies i xancletes de platja, una indumentària que cridava l’atenció en un Sant Petersburg a 14 graus de temperatura.

            —Hòstia Martí!  M’has espantat! N’estic fart que sempre apareguis com una ombra. Per cert, has  vist quina fatxa que fots? M’estranya que t’hagin deixat entrar a l’hotel.

            —Disculpa Toni, em pensava que encara dormies.

            —Doncs ja veus que no. D’on collons vens?

—He anat altra vegada a l’aeroport.

            —I què cony t’han dit?

            —La maleta és a Berlin. Hem d’esperar-nos fins demà.

            —Hòstia puta! A Berlin? Ja ens va avisar en Wolfang que aquesta companyia era un desastre.

            —A mi mai no m’havien fet això.

            En Toni, més avesat a aquests negocis, tenia clar que en Wolfang no s’estaria per punyetes. Aquesta vegada no es tractava de pastilles. La mercaderia era de la mida d’un didal, però la pasta que ja havien cobrat els podia solucionar la vida per uns quants anys.

            En Martí va agafar el telèfon.

            —Què cony et penses que fas amb el telèfon?

            —Vull trucar la Júlia.

            —Mira que n’arribes a ser de dropo! Segur que el tenen intervingut. Segur que ens vigilen.

            —Això no és una pel·li, Toni.

            —Penja o et foto una cara de mans! Ningú no paga aquest pastot sense prendre precaucions.

—Saben que som de fiar, no és la primera feina que els fem.

            —La primera important, sí. Dóna’m això, carallot! Demà trucarà en Wolfang, és capaç de matar-nos si no li fem l’entrega.

            —Li explicarem la veritat.

            —Sempre amb el lliri a la mà, tu. Que potser et penses que és el papa?

            L’endemà molt d’hora, quan van trucar a la porta de l’habitació, tots dos van saltar del llit esverats. A la porta hi havia un noi jove amb una maleta a la mà.

            —La companyia els demana disculpes, senyors. Aquí tenen la seva maleta, esperem no haver-los causat gaires inconvenients.

            —No et fot, el tio. Si creu que passejar-se per Sant Petersburg mig despullats amb el fred que hi carda no és cap inconvenient?

            —Ho sentim molt, senyors. Em poden signar aquí, si us plau?

            En Martí signa l’imprès.

            —Apa, a fer punyetes! —va dir en Toni tancant la porta d’una puntada de peu.

            —Uf, ha anat de poc. No falta ni mitja hora perquè truqui en Wolfang!

            Però, en aquell moment, va sonar el telèfon.

            —Digui.

            —Egtamos en el  hall del hotel, espego que lo tengais todo prepagado.

            —Ningún problema, Wolfang, bajamos en un minuto.

            —No, pgefegimos subirg nosotrgos.

            —Vosotros? Quedamos que vendrías solo.

            —Nunca voy solo. Os adviegto que mi compañego tiene malas pulgas y buena puntegia.

            —De acuerdo.

            —La maleta, la maleta, obre-la collons que ja el tenim aquí. I no ve sol.

            —Ja va, ja va.

            En Martí va posar la maleta damunt del llit i va intentar obrir-la amb la clau que duia al clauer.

            —No s’obre, no s’obre. S’ha espatllat el pany!

            En Toni tampoc no va poder, però es va treure una navalla de la butxaca i va fer saltar el pany. La maleta es va obrir en el mateix moment que van picar a la porta de l’habitació. En Martí va  anar a obrir.

            Dos homes amb vestit fosc i ulleres de sol van entrar sense miraments, d’una empenta el van fer trontollar. En Toni, blanc com la cera, se’ls va quedar mirant amb uns sostenidors a la mà.

            —Se han equivocado de ma...

No va tenir temps de dir res més.       

Júlia Gaset  

Guardià de meravelles, de Montserrat Rodó, premi Passera Gelida 2016

Si trobés les ulleres segur que ho veuria clar. Fa temps que les busco, pel riu, però encara no he tingut sort. Potser els vidres s’han esmicolat i ara es confonen amb les pedres que el fang ha amagat al fons de la llera. Però si trobés les meves ulleres, encara que només fos la muntura, si la trobés, em sentiria molt millor, com si tornés a ser jo, tot sencer. Llavors segur que ja no sentiria les veus, només sentiria la remor del vent.

De tant com he buscat pel riu, he trobat moltes coses. Coses estranyes i terribles, però també coses boniques, petites meravelles ofegades. Algunes tan delicades que em puc imaginar la desesperació de qui les ha perdut, malaguanyat bocí de vida. Hi he trobat anells amb pedres precioses que encara brillen quan les acaricia el primer raig de sol, o figuretes de porcellana que han perdut el cap o una mà o un tros de cama. I sabates. Sabates que havien estat noves, amb la pell reinflada per l’aigua tèrbola i els cordons podrits, varades al fons, abraçades per fulles ondulants que no les deixen marxar a buscar la parella.

Cada cosa que he descobert deu tenir la seva història, segur que totes en tenen una, d’història. Potser han caigut a l’aigua, o potser les hi han llençat per descuit o per desgràcia i ningú s’ha preocupat de buscar-les mai més. Però jo sé on s’amaga cada objecte que he anat trobant, per si algú volgués recuperar el seu tresor perdut i me’l volgués demanar. Sé exactament sota quina pedra o al cau de quina llúdriga s’amaga cada peça del meu botí. Guardià de les coses perdudes al riu. Deu ser per això que resto aquí, tot sol.

Jo també tinc la meva, d’història, malgrat que no és gaire llarga i fa temps que sembla aturada i que no vulgui continuar. Els records perden la vivor, se’m dilueixen, com si també haguessin caigut al riu i l’aigua els rentés les brutícies i els cobrís de llapó. Les que no es difuminen són les veus, aquestes veus que no em deixen tranquil. Les sento tota hora, dins el cap, cada vegada més fort. Tan fort que m’espanten, em fan esgarrifar. Voldria fugir i no sentir-les més, però no sé si puc fugir. Llavors sort en tinc del xiulet del vent, que em calma, m’agombola, com si encara estigués als braços de la mare quan em bressolava i em feia callar a la tebior del seu pit. El vent que mou els joncs i els canyissars em fa companyia, mai em deixa del tot sol. La seva remor neteja l’aire i apaga les veus, les fa callar, i els xiscles s’allunyen, se’n van riu enllà, igual que aquells cossos que suraven a l’aigua com bombolles de roba amb cames i braços enravenats. Això sí que ho recordo. N’hi havia tants, de cossos, tantes bombolles, que el riu semblava una gran marmita amb l’aiguabarreig rogenc d’ossos i carn, lliscant avall, poc a poc. Alguns quedaven encallats a les canyes de la riba, com si volguessin sortir de l’aigua per tornar cap a casa. I jo, una bombolla més que baixava pel riu des de Mequinensa, després que una bala em rebentés l’ull i em fes esclatar el cap. Allí, en caure a l’aigua, va ser quan vaig perdre les ulleres.

Des d’aleshores les continuo buscant. Estic segur que si recuperés les meves ulleres i me les pogués posar de nou, tot tornaria a ser com abans. I aquestes veus que sento xisclar de por i de dolor callarien. I tots tornaríem a cantar dins les trinxeres, ens passaríem el cigarret l’un a l’altre, amb les bales xiulant sobre els caps. I riuríem per fer-nos passar la por i per oblidar la pols i la sarna que ens cobria. Llavors tot seria altra vegada com abans. Abans que perdés les meves ulleres.

Premi Passera  Gelida 2016

Montserrat Rodó