La maleta

Mentre l’arrosseguen cap a la porta, encara té temps de veure en Toni estès al terra; la sang, al voltant del cap, es va convertint en un bassal. En Martí no oposa cap resistència,  sap que ell també és home mort.

Feia poques hores que en Toni assegut al llit es mirava els peus amb fàstic, duia els mocassins plens de fang. És que no fa mai sol en aquesta maleïda ciutat? Havia estat caminant, nerviós, per l’avinguda inacabable on tenien l’hotel. Ja feia  vint i quatre hores que els havien extraviat la maleta i només podien esperar; no hi coneixien ningú a la ciutat.

            —Hola Toni! —va dir en Martí, seriós. Havia  obert la porta de l’habitació amb molta cura de no fer soroll. Portava les bermudes tacades, la camisa arrugada com si hi hagués dormit, una barba de dos dies i xancletes de platja, una indumentària que cridava l’atenció en un Sant Petersburg a 14 graus de temperatura.

            —Hòstia Martí!  M’has espantat! N’estic fart que sempre apareguis com una ombra. Per cert, has  vist quina fatxa que fots? M’estranya que t’hagin deixat entrar a l’hotel.

            —Disculpa Toni, em pensava que encara dormies.

            —Doncs ja veus que no. D’on collons vens?

—He anat altra vegada a l’aeroport.

            —I què cony t’han dit?

            —La maleta és a Berlin. Hem d’esperar-nos fins demà.

            —Hòstia puta! A Berlin? Ja ens va avisar en Wolfang que aquesta companyia era un desastre.

            —A mi mai no m’havien fet això.

            En Toni, més avesat a aquests negocis, tenia clar que en Wolfang no s’estaria per punyetes. Aquesta vegada no es tractava de pastilles. La mercaderia era de la mida d’un didal, però la pasta que ja havien cobrat els podia solucionar la vida per uns quants anys.

            En Martí va agafar el telèfon.

            —Què cony et penses que fas amb el telèfon?

            —Vull trucar la Júlia.

            —Mira que n’arribes a ser de dropo! Segur que el tenen intervingut. Segur que ens vigilen.

            —Això no és una pel·li, Toni.

            —Penja o et foto una cara de mans! Ningú no paga aquest pastot sense prendre precaucions.

—Saben que som de fiar, no és la primera feina que els fem.

            —La primera important, sí. Dóna’m això, carallot! Demà trucarà en Wolfang, és capaç de matar-nos si no li fem l’entrega.

            —Li explicarem la veritat.

            —Sempre amb el lliri a la mà, tu. Que potser et penses que és el papa?

            L’endemà molt d’hora, quan van trucar a la porta de l’habitació, tots dos van saltar del llit esverats. A la porta hi havia un noi jove amb una maleta a la mà.

            —La companyia els demana disculpes, senyors. Aquí tenen la seva maleta, esperem no haver-los causat gaires inconvenients.

            —No et fot, el tio. Si creu que passejar-se per Sant Petersburg mig despullats amb el fred que hi carda no és cap inconvenient?

            —Ho sentim molt, senyors. Em poden signar aquí, si us plau?

            En Martí signa l’imprès.

            —Apa, a fer punyetes! —va dir en Toni tancant la porta d’una puntada de peu.

            —Uf, ha anat de poc. No falta ni mitja hora perquè truqui en Wolfang!

            Però, en aquell moment, va sonar el telèfon.

            —Digui.

            —Egtamos en el  hall del hotel, espego que lo tengais todo prepagado.

            —Ningún problema, Wolfang, bajamos en un minuto.

            —No, pgefegimos subirg nosotrgos.

            —Vosotros? Quedamos que vendrías solo.

            —Nunca voy solo. Os adviegto que mi compañego tiene malas pulgas y buena puntegia.

            —De acuerdo.

            —La maleta, la maleta, obre-la collons que ja el tenim aquí. I no ve sol.

            —Ja va, ja va.

            En Martí va posar la maleta damunt del llit i va intentar obrir-la amb la clau que duia al clauer.

            —No s’obre, no s’obre. S’ha espatllat el pany!

            En Toni tampoc no va poder, però es va treure una navalla de la butxaca i va fer saltar el pany. La maleta es va obrir en el mateix moment que van picar a la porta de l’habitació. En Martí va  anar a obrir.

            Dos homes amb vestit fosc i ulleres de sol van entrar sense miraments, d’una empenta el van fer trontollar. En Toni, blanc com la cera, se’ls va quedar mirant amb uns sostenidors a la mà.

            —Se han equivocado de ma...

No va tenir temps de dir res més.       

Júlia Gaset