L’Obaga dels Perduts
Mercè Moreno Montañés
Va ser aquell migdia mentre dinàvem que la por que em feia el pare es va
transformar en odi. La mare va ser l’única que es va adonar que la mirada em
destil·lava una ràbia desconeguda. Va durar només uns segons. Ell no se’n va ni
adonar. Segurament això em va lliurar d’una bona bastonada.
S’havia assegut a taula amb la camisa bruta de sang i
ningú no va gosar dir-li res. Perquè aquell dia estava content i amable. Per
res del món no volíem fer-lo enfadar. No era gens comú en ell que no perdia
l’ocasió d’escridassar-nos, sobretot a mi. Fins i tot va passar per alt que la
mare li vesés unes gotes de vi sobre el tovalló. Ell, que sempre es mantenia
silenciós i amb el gest adust, aquell dia estava xerraire.
Havia trobat al bosc una geneta que estava alletant. Se
li havia resistit salvatgement defensant les seves cries, però havia aconseguit
caçar-la. I mentre ho explicava, mastegava amb la boca oberta i tenia un gest
de satisfacció. Pagarien molt bé aquella pell. No hauria passat res si ell no
hagués continuat dient que a la tarda tornaria a buscar la lloriguera. Estava
segur de trobar les cries i si havien sobreviscut, les posaria en una gàbia,
les alimentaria i quan s’haguessin fet grans, un cop sec a la nuca i
n’aprofitaria la pell. No vaig poder empassar-me el que tenia a la boca. Era
com si m’haguessin posat un tap a la gola. Com es podia ser tan cruel? I vaig
córrer al pati a vomitar sobre d’unes margarides
En Tomàs era l’únic a qui semblava agradar-li aquella
història. Quan vaig tornar a seure, ja feien plans. Podré venir amb tu? I els
ulls li brillaven d’emoció. Si una cosa agradava al pare era un deixeble. I en
Tomàs ho era. L’acompanyaria fins a l’Obaga dels Perduts i mirarien de
localitzar el cau; si tenien sort, tornarien amb les bestioles. Abans passarien
pel magatzem. Havia deixat la geneta penjada d’un ganxo perquè es dessagnés. Aprendria
a espellar-la perquè la pell surtis intacta i tingués més valor.
Tots dos es van aixecar de taula i van marxar. Vaig mirar
la mare i em va fer un gest amb el cap com si estigués d’acord amb la decisió
que jo havia pres. Va anar al rebost i va tornar amb un pot amb una mica de
llet. Potser la necessitaràs.
Amb una mica de sort arribaria a l’Obaga dels Perduts
abans que ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada