Els dotze minuts de la Júlia Gaset

No sé si entrar al meu despatx

No sé si entrar al meu despatx. Fa anys que no ho faig. Amb totes les finestres tancades, només uns fils de llum s’escolen per les escletxes de les persianes y arriben fins les prestatgeries on els llibres fan olor d’oblit. Uns llibres llegits i rellegits temps enrere i que ara semblen acostumats a una quietud forçada que els omple de pols.

            A l’estudi hi vaig escriure molt. Amb les persianes alçades s’hi veia el mar. En dies de vent, les capçades dels arbres del pati em regalaven una dansa de branques i fulles que sempre em distreia de la meva tasca d’escriptora frustrada.

            També hi vaig estudiar, totes les tardes, durant quatre anys. Al meu costat, les fotografies dels meus fills petits que em somreien donant-me ànims. La tendresa que em despertaven, alguna vegada mudava en tristesa quan recordava els anys que van passar allunyats de mi. Però sempre sentia l’alegria de quan van tornar. Les moltes vegades que ens vam dir que ens estimàvem.

            Ara sóc al davant de la porta amb l’aspirador a la mà. Vull fer net d’una vegada, que no hi quedi ni un bri de pols ni de records amargs i poder tornar a començar. Vull tornar a sentir aquest estudi com un espai meu, que sigui la cambra per a sentir-me jo mateixa que havia estat. Però no sé si entrar-hi.

©Júlia Gaset, 
Argentona, octubre 2018