Miro la paperera. És buida
MIRO LA PAPERERA. És buida. M’estranya. Em sobta veure-la
com si encara hagués de ser estrenada. La recordava vessant de papers. Rebuts
ja caducats, sobres de propaganda, tiquets de compra i milers de trossets
d’algun text que he esmicolat amb ràbia. Em fa mal veure-la tan buida. En
aquestes condicions hauria de tenir un altre nom. Recipient, potser? Tampoc no
la definiria. És estrany com ens acostumem al nom de les coses. El nom, que algú
li va posar fa anys, identifica l’objecte. No calen més aclariments. Quan jo
dic paperera, tothom sap a què em refereixo, al contenidor petit on van a parar
les deixalles de paper.Continuo mirant la paperera buida. Em fa mal als ulls.
M’acusa de no haver escrit fa dies. Miro al voltant i busco algun paper
inservible.
La Maria
em pregunta si vull que em serveixi té. Li dic que sí. I m’adono de la
similitud de la tassa amb la paperera. Quin sentit tindrien les tasses buides
de la taula? Perquè una tassa es buidi, abans ha d’estar plena. O al revés , és
buida esperant que algú l’ompli. Ho espera també la paperera? La miro i també
em mira, amb la seva immensa boca. Espera. Li noto la impaciència. M’afanyo a
buscar algun paper per fer-la contenta. A sobre d’un prestatge veig uns fulls
reciclats escrits per les dues cares. És l’últim text que he escrit ja fa uns
dies. L’agafo. Full a full el vaig esmicolant. M’entretinc a fer els bocins
cada vegada més petits i els aboco dins com una pluja de confits. Perquè en realitat
és una festa. Les dues, la paperera i jo, estem contentes. Ella veu omplir la
seva panxa i la buidor que sentia desapareix. Jo m’he desfet d’un relat que no
valia gaire.
©Mercè Moreno Montañés
Argentona, 22 d’octubre de 2018
Argentona, 22 d’octubre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada