He fet de model
He
fet de model sense tenir-ho previst. Ni pensat. Ni desitjat. Mai dels mais. Ni
al meu petit món, el conegut, ni a cap altre, o sigui el viatjat, aquell en què
no sóc coneguda, ni valorada ni criticada.
Fins aquí el preàmbul, per escalfar
motors per dir que el matí en que em vaig convertir per uns minuts en model
espontània, millor dit induïda, havia entrat molt negativa a aquell local.
Estava rebotida contra l’agència organitzadora del viatge a Turquia, no per
haver-hi inclós la visita a aquella fàbrica de peces de pell, sinó per haver-la
posat a primera hora del matí d’un dia assoleiat, en què no havia a penes
dormit, una mica encara pel canvi d’horari (per les dues hores seves sumades a
la una nostra), i un molt per la calor incontrolada de l’habitació.
Va resultar que la visita en qüestió a la
botiga de pells, començava amb una desfilada de models en una sala fosca, sobre
una passarel·la negra, il·luminada per uns focus posats estratègicament. Jo hi
havia entrat l’última, quan els meus companys d’expedició ja estaven ben
asseguts en uns sillons molts còmodes. Em guardaven lloc a primera fila. La
música, de ritme molt marcat, em va fer despertar de cop, per una percussió
sobre una melodia agradable, cosa que em va agradar i animar. De manera que em
vaig aixecar per agafar el te de poma que els altres ja tenien mig pres.
No sé si pels focus, pel ritme
trepidant amb què es creuaven els dos nois amb les dues noies que feien de
models, tots vestits negres, o pel moviment de les jaquetes que feien voleiar per a mostrar-nos les
reversibilitats acolorides, que en qüestió de minuts havien aconseguit captar
la meva atenció plena. Fins que no sé
com, jo ho estava filmant, tres d’ells ens varen estirar a tres de nosaltres
per fer-nos participar. Allò del que
sempre defujo en qualsevol espectacle. A tots, menys en aquell.
Seguint les recomanacions del guia del
vespre anterior, sobre vestir i calçar còmodes per a les visites arqueològiques
del dia, havia sortit de l’hotel amb pantalons texans amb cintura de goma, vells
i amples; i calçada gairebé amb xiruques. Però tot això se’m va oblidar quan
aquell turc alt, musculat i amb tupè enlairat, va dirigir el braç cap a mi per demanar-me
que pugés a la passarel·la. En aquell moment encara no sabia que era per actuar
amb ell. I jo que, no sé per quin mandat eixelebrat, em vaig oblidar dels badocs
crítics per fer un “sígueme pollo” adaptat, de tal manera que, tot i l’artrosi
dels meus genolls setantins, em vaig trobar enfilada a la passarel·la i aconduïda
amablement per ell en direcció a la recambra on m’hauria d’engiponar la peça
que suposadament hauria de passaral·lejar al ritme trepidant que ja s’havia
apropiat de tot el meu cos. No em van agradar cap dels jaquetons amb “flecos” que
l’estilista em proposava. Vaig triar-ne un de sense res, d’un color
taronja-teula mate, del que no hi havia, però, la talla XXL. I no hi havia
temps de confeccionar-lo.
Vaig sortir al petit camí-escenari,
després d’haver assajat amb el meu noi tres dels moviments que hauria de fer a
fí i efecte de lluir airosament un jaquetó granatós, que no em cordava però que,
per sort, disssimulava una mica els
texans esllaeegats.
No sé com, però m’hi vaig llençar
amb alegria, sense pensar en cap moment el què em suposaria a la llarga aquell
gest tan espontani com desconegut en mi. Tampoc em va venir al cap, ni per un
segon, que el què feia era lluïr la pell d’un animal mort, per molt acolorida
que fos amb picments dels empresaris humans amb qui estava col·laborant desinteressadament.
Potser tot plegat era per algún
ingresdient afegit al te de poma que innocentment m’acabava de prendre.
Un cop actuada, i ja sabent que no
em regalarien la peça exhibidav em vaig adonar que de totes les dones del grup,
jo era la més gran i la menys prima i esbelta.
Deu ser precisament per això que
m’han llogat per tornar-hi un cop a l’any, pels passis destinats als compradors
de tercera edat més ufanosos. El contracte especifica, amb estada i manutenció
pagada. L’avió, a càrreg meu, és clar.
©Rosa Vila
11 de novembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada