Arribes tard
No m’agrada. Mai m’ha
agradat que arribessis tard. Només t’ho vaig perdonar el dia del nostre
casament, per allò de més tard que mai! Preferia casar-me en retard i nerviosa
que seguir soltera uns quants anys més.
Vas arribar a l’església amb
vint-i-set minuts de retard sobre l’hora prevista per a la cerimònia, quan
tothom ja murmurava. Tothom, no. La teva família, que, com a cosa especial havia arribat cinc minuts abans de l’hora
estipulada, ja comptava que tu, per tradició, t’endarreries una mica, però no
tant: gairebé mitja hora!
No va servir de res l’escridassada
que et va fer el meu germà, desesperat, a peu de l’escalinata de l’Esglèsia de
l’Esperança. El vas tallar amb una excusa, diguem-ne social: culpa d’un dels
darrers talls de carretera dels treballadors de la multinacional dels nassos:
pobres!, en volen acomiadar dos-cents a més dels desplaçats
Després de clenxinar-te i d’ajustar-te
el nus mal fet de la corbata, vas entrar a l’esglèsia, amb gran dignitat, això
sí, del braç de ta mare que t’havia estat esperant dreta al darrer banc. Ara
ella, clarament emocionada, oferia a tots els fidels i no fidels, un somriure
dels de,veieu com ha vingut?, que casava perfectament amb el teu rictus de penediment
difuminat, amb un please, please manual, que vas exagerar on acabava la catifa
vermella, a peu d’altar, on jo t’esperava desesperada, una mica dreta una mica eixonada.
Allà prenent-me de la mà, et vas dirigir al públic amatent: Ho sento! Aquest cop,
vas assegurar-los, qüestió de força major. I allà mateix, abans de res, em
vares fer el darrer petó de promesos. Podriem dir que amb allò, que em va
agradar i que no, seguit del meu sí davant la comunitat eclesiàstica i la
mundanal, quedaria segellat i instituït oficialment el teu tarannà, com a forma
de funcionar dins la vida de parella. Tu sempre arribaries tard mentre jo
t’esperaria. D’aquella manera tan festiva, tu i jo acabàvem d’assumir que la
frase sempre arribes tard, formaria part del nostre dia a dia.
Però avui t’he de confessar, encara amb el
contracte vigent, que cada vegada m’agrada menys que arribis tard. Ja no
m’agradaves quan arribaves tard a la sala de parts per cadascun dels nostres
quatre fills. No m’agradava quan feies tard a recollir-los a l’escola quan eren
petits, ni quan eres l’ùltim a entrar a les reunions de pares, ni qun, sempre,
sempre, arribaves a la darrera part dels seus partits de bàsquet. Ni, quant a
mi, m’obligues a entrar al cinema amb la
pel·lícula començada. Tampoc acabo de pair que arribem als dinar de
celebracions dels meus pares quan ja s’han menjat i remenjat els
aperitius. Per això et demano que. Si
més no, facis els possibles per no fer tard al meu enterrament, que ja he
deixat preparat amb els fills, per si et retrases. Com ho podriem fer per que
siguis puntual un cop a la vida? T’hi veus en cor? O prefereixe morir primer tú?
©Rosa Vila
20 de novembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada