Els dotze minuts de la Mercè Moreno : 12 minuts

Dotze minuts.

—Bon dia. Em dic Mercè.

—No et feies dir Merche? És així com t’he estat anomenant des que et conec.

—És cert. Però ja ha passat a la història. Fa anys que no m’identifico amb aquest nom.

—Ah, sí? Per què? Quan vas decidir que el canviaries?

—Quan vaig fet la immersió del castellà al català.

—La teva família també et diu Mercè?

—No. Els he deixat per impossibles.

—I el teu home et deia Mercè?

—No. Tampoc no ho vaig aconseguir mai. I mira que és català de pura cepa. Jo crec que ho feia com una provocació perquè sabia que no m’agradava.

—I ara, què?

—Ara...mort el gos, porta la ràbia. Ja es pot quedar amb Merche, o amb el que vulgui. Per sempre. Poder-me anomenar com vull. M’agrada Mercè, em fa sentir bé. M’hi identifico.

—I et van posar Merche, així, de primeres?

—No. Em posar Maria de las Mercedes Trinidad Rosario. Llavors s’estilava molt així de fer un reguitzell de noms. Els meus són per quedar bé amb l’àvia i la padrina. Madrina, que és basca.

—I com és que et van dir Mercedes?

—Primer vaig pensar que em deia així per la mare. Ja saps que abans hi havia molt el costum de repetir noms familiars. Es veu que els devia agradar, quan telefonaven de dir: Mercedes, filla o Mercedes, mare.

—Si fa o no fa, igual que a casa. Som de la mateixa generació.

—Però el més gros és que fins fa uns anys no vaig descobrir que no era per la mare que em deia així.

—Ah, no?

—No. Resulta que el pare va tenir una germana que va morir molt jove que es deia Mercedes.

—I portes el nom d’una morta?

—Es veu que sí.

—I no t’afecta?

—No. Gens. La llàstima és que no es conserva cap foto d’aquesta tieta. No sé com és. Ni tampoc de què va morir.

—I per què no li ho vas preguntar al teu pare?

—No vaig poder. Ja era mort quan ho vaig saber.

—Qui t’ho va dir, doncs?

—Per les seves Memòries.

—Que fort!

—El teu pare també escrivia?

—Quan vam desmuntar la casa per vendre-la i vam recollir les seves coses, vam trobar una carpeta amb una vintena de fulls. No va tenir temps d’acabar-les. És així com ho vaig saber.

—Quin misteri, tot plegat.

© Mercè Moreno