Nou recull de frases fetes: Tenir el cap ben moblat

Nou recull de frases fetes: Tenir el cap ben moblat

Rosa Vila

Un dormitori, un petit estudi, una cuina, una sala d’estar-menjador, tot amb els mobles justos i imprescindibles; un bany sense banyera i un balcó. Tot ben moblat dins el cap normal, el d’en Benet, ni petit ni gros, però amb poc cabell. Un cap que podia traginar amunt i avall fàcilment per estar ben falcat amb unes orelles prominents i ben apuntalat sobre un coll curt i ample. Cal consignar que, tant les sales com el seu parament,  caben bé dins el cap perquè ell, a base d’anys i no poca dificultat, s’ha esmerçat en anar-li-ho encaixant. I sense fer-ne gens de soroll.

            Ja amb la primera adquisició, la del balcó, va tenir cura d’adherir-lo, per dins el front, pulcrament, mil·límetre a mil·límetre. Preferència que responia a la necessitat de tenir sempre una finestra oberta al món. Va continuar amb les estances pròpies de les necessitats primàries del cos: menjar i desmenjar; per després seguir amb les del cultiu de l’esperit: un petit estudi on només hi tingués cabuda ell i l’ordinador-arxiu de tot allò que entrava pel balcó; acabant amb la sala d’estar, amb el sofà i la manta de quadres, necessaris per relaxar el cos, tot revisant l’adquirit pel cap, i /o gravar-ho o eliminar-ho. Totes les estances es comunicaven pels imprescindibles canals de circulació de pensaments, sentiments i emocions.

            I així anava en Benet  per la vida, confiat, optimista, segur amb aquell cap tan ben endreçat, sense entendre perquè algú el qualificava de ben moblat, si a penes hi tenia res,  convençut que ningú no podria alterar el seu tarannà. Un tarannà que no tenia cap necessitat d’imposar, ni tan sols propagar.

            Fins el dia que se li va rovellar la molla del neuroconnectorXP3 i, en conseqüència, se li va escurçar la neurovenaFRONTAL. Quan per fi, caminant de perfil i amb uns certs tremolors va aconseguir entrar a l’estudi, hi va trobar el microcableZIP socarrimat. Activant amb dificultats l’inalàmbricPIC7 va poder accedir a l’arxiu d’emergència0001 i d’allà saltar als escàners de  post-situacióPK. Per primera vegada a la vida es va alterar amb l’informe entrant: havia arribat l’hora de despendre’s d’algun moble. Així, ras i curt.

            Va notar un petit ofec, el cap li pesava molt, i el front se li havia fet fosc; les mans li formiguejaven i les ungles s’havien estovat; una cama li feia figa i l’altra li saltironava sense ordre ni concert. Podia redactar un SOS d’ajuda, però no sabia a qui enviar-lo. Quan va poder ajaçar el cos feixuc i desordenat al sofà, va notar un alè tebi. Quan el va aconseguir atrapar amb les mans, va aconseguit aïllar-ne una petita nebulosa en format d’intuïció: la que li anunciava l’inici d’un decreixement no inclòs en cap de les estances del seu cap.

            Per primera vegada no estava segur de ser capaç d’adaptar-s’hi. Va tancar els ulls i, desencaixat, s’hi va lliurar sense resistència. No havia fet la corresponent poda neuronal a temps.

©Rosa Vila - 3/3/2018