La sinestèsia tàctil. Pros i contres
Antoni Vilademunt
Tinc un total desconeixement del què és
la “Sinestèsia tàctil”. Amb cura, bussejaré en l’immens oceà d’Internet i
alguna cosa n’obtindré. De la informació que trobi només posaré sobre el paper,
allò que vegi més racional i què cregui haver entès. Etimològicament procedeix del grec "syn" (junt, barrejat) i "aesthesis" (sensació). La sinestèsia tàctil és una condició per la qual es tenen percepcions estranyes, o diferents a les previstes, al tocar una determinada matèria.
El tacte és un dels nostres sentits més intensos. Té molt d'emocional, en la majoria d'ocasions, es tracta d'una connexió senzilla i predictible. Ens agraden les textures suaurs i rebutgem les aspres. Però hi ha un grup de població que el vincle en aquest sentit és més gran a l'usual. Es tracta precisament de les persones que pateixen l'anomenada sinestèsia tàctil i emocional. Són persones que les seves emocions poden canviar a través del tacte. Per exemple, al tocar la seda poden alegrar-se i al palpar la llana tenir ganes de plorar. Certes textures evoquen emocions primàries com l’alegria o el fàstic. Però altres generen subtils matisos d’emocions. com la tendresa o la culpa.
La sinestèsia tàctil és una de les més rares que existeixen. Fou identificada per primer cop pel doctor Ramachandran de la Universitat de Califòrnia. Segons ell, la diferència que hi ha entre el que pot sentir qualsevol i el que senten les persones afectades per la sinestèsia tàctil és, tan sols, una qüestió d'intensitat. És una exageració d'alguna cosa que està present en cadascú de nosaltres d'una manera limitada. Els científics encara no han trobat una resposta que expliqui la causa d'aquesta relació, però la teoria de Ramachandran diu que es tracta d'una connexió irregular entre distintes zones del cervell.
En el cervell del fetus, tota la informació que ve dels sentits està barrejada.
Després en la infantesa, quan el nostra cervell es va configurant, hi ha gens que es cuiden d'efecuar l'anomenada poda neuronal. Podríem dir, eliminen curtcircuits i endreen aquestes connexions, cadascuna cap el punt apropiat. Si aquesta operació, per la causa que sigui, no s'ha fet prou bé, hi ha un desenvolupament anormal. Poden quedar en el cervell un excés de connexions neuronals no desitjades, que produeixen un efecte com la sinestèsia.
Un aspecte interessant de la sinestèsia és l'estudi del seu perquè evolutiu. Es pot heretar. Hi ha individus amb diferents tipus i intensitats de sinestèsies. El que alguna de les nostres facultats o habilitats tingui més o menys pros o contres, depèn del nostre entorn; un cop més de la nostra circumstància. Tinc la impressió que la sinestèsia és un fenòmen accidental, sense pros ni contres importants, un dels molts estadis de l'evolució que sempre treballa. Està clar que no he fet un màster de l'especialitat, però ara ja sé alguna cosa més.
El tacte és un dels nostres sentits més intensos. Té molt d'emocional, en la majoria d'ocasions, es tracta d'una connexió senzilla i predictible. Ens agraden les textures suaurs i rebutgem les aspres. Però hi ha un grup de població que el vincle en aquest sentit és més gran a l'usual. Es tracta precisament de les persones que pateixen l'anomenada sinestèsia tàctil i emocional. Són persones que les seves emocions poden canviar a través del tacte. Per exemple, al tocar la seda poden alegrar-se i al palpar la llana tenir ganes de plorar. Certes textures evoquen emocions primàries com l’alegria o el fàstic. Però altres generen subtils matisos d’emocions. com la tendresa o la culpa.
La sinestèsia tàctil és una de les més rares que existeixen. Fou identificada per primer cop pel doctor Ramachandran de la Universitat de Califòrnia. Segons ell, la diferència que hi ha entre el que pot sentir qualsevol i el que senten les persones afectades per la sinestèsia tàctil és, tan sols, una qüestió d'intensitat. És una exageració d'alguna cosa que està present en cadascú de nosaltres d'una manera limitada. Els científics encara no han trobat una resposta que expliqui la causa d'aquesta relació, però la teoria de Ramachandran diu que es tracta d'una connexió irregular entre distintes zones del cervell.
En el cervell del fetus, tota la informació que ve dels sentits està barrejada.
Després en la infantesa, quan el nostra cervell es va configurant, hi ha gens que es cuiden d'efecuar l'anomenada poda neuronal. Podríem dir, eliminen curtcircuits i endreen aquestes connexions, cadascuna cap el punt apropiat. Si aquesta operació, per la causa que sigui, no s'ha fet prou bé, hi ha un desenvolupament anormal. Poden quedar en el cervell un excés de connexions neuronals no desitjades, que produeixen un efecte com la sinestèsia.
Un aspecte interessant de la sinestèsia és l'estudi del seu perquè evolutiu. Es pot heretar. Hi ha individus amb diferents tipus i intensitats de sinestèsies. El que alguna de les nostres facultats o habilitats tingui més o menys pros o contres, depèn del nostre entorn; un cop més de la nostra circumstància. Tinc la impressió que la sinestèsia és un fenòmen accidental, sense pros ni contres importants, un dels molts estadis de l'evolució que sempre treballa. Està clar que no he fet un màster de l'especialitat, però ara ja sé alguna cosa més.
© Antoni Vilademunt - 8/03/2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada