 |
| "Vomites" |
VOMITES. I ho fas sobretot de nits, quan el pap ja no pots retenir més angoixa,
més desconcert, més dubtes. I ho fas en silenci perquè ets ben conscient que és
un acte d’intimitat. Només tu amb tu. Ningú més no pot participar. Quan arriba
la primera glopada de fàstic, quan t’adones que les basques comencen a pujar
estómac amunt, saps que tens el temps precís, molt poc, perquè t’inundi la
gola. Llavors ja serà un vòmit descontrolat i no podràs fer res per retenir-lo.
Ni voldràs. Disposaràs dels moments justos per tancar la porta del bany. I a
les fosques, perquè no voldràs ni encendre el llum, aixecaràs a les palpentes
la tapa. T’agenollaràs a terra com un més dels molts actes d’humiliació que
t’has vist obligada a fer, i et deixaràs anar amb el desig que darrere de la
primera glopada vingui un tsunami que d’una vegada per totes també t’arrossegui
a tu i ho destrueixi tot. Només així podràs sobreviure i començar de nou. Però
mai no vomites prou; sempre queda un pòsit que es nega a sortir. I esperes una
propera vegada on el fàstic del que sents, del que vius, del que penses et faci
acabar amb tot. Quan t’adones que ja no pots buidar més, t’aixeques i llavors
sí, llavors encens el llum, obres els ulls i mires dins la tassa just per
veure, abans de tirar de la cadena, aquelles despulles que han sortit de tu i
dels dies, mesos i anys que has viscut. I voldries, només durant un instant,
seguir-les avall. Però només és una temptació que et tempta.
L’aigua acaba arrossegant allò que has parit amb tant
dolor. Te’n tornes al llit i proves dormir.
© Mercè Moreno Montañés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada