Els dotze minuts de la Mercè Moreno: Deconstrucció.

"Riuada"

M’inundo i m’agrada. Fa temps que noto que el nivell de l’aigua va pujant. Però, com sempre, em pensava que abans de negar-me del tot, l’aigua es detindria. No provocaria un desbordament salvatge. Ho creia o ho volia creure? M’imaginava un dic prou fort, jo, com per controlar, per detenir, la crescuda a temps. Però la paret fa temps que va començar a tenir esquerdes. Al principi molt minses i l’aigua que s’hi escolava era poca. A mi m’ho semblava. Però l’escletxa, amb la força de l’aigua, va anar guanyant terreny.

            Fins que vaig adonar-me que potser era bo deixar-me portar per la riuada, que tal vegada el que volia era navegar lliure. Deixar-me fluir. Les coses no passen per casualitat. No. Potser valdria la pena que no hi posés resistència.

            Aquest matí, després de pluges abundants i descontrolades, per fi l’aigua ha sortit de llera. M’ha arrossegat i m’ha inundat tota. Ara sé que moriré per renéixer de nou. Potser seré pedra, planta, aire. No m’importa gaire. Tinc l’esperança que sigui així mentre ja l’aigua m’omple els pulmons.

            (...)

            La Maria ensenya dos dits. Falten encara dos minuts. No és encara temps de deixar d’escriure, però tant m’hi fa. Sóc morta.

© Mercè Moreno Montañés