6:15 28.XI.17
Recordes el dia que em vares
dir que sí? Sí a tot, vas afegir-hi. Però això no és el
que jo volia. Potser si no haguessis posat aquest afegitó encara estaríem
junts. Perquè, saps? Em vaig cansar de tants si, si, si, si. Almenys haguessis
emès un si, un no! O millor, tres nos per cada si.
T’he de confessar que, a la
primeria, m’agradava això dels teus si, perquè mai havia tingut un xicot tan
dòcil. Ni el gos de cals pares em feia tan de cas. És clar que ell sense poder
dir si, assentia a la majoria de les propostes que jo li feia, potser perquè
era una nena i li feia una mica de peneta.
Però jo a tu mai he pretès fer-te pena. Per a mi, els teus si, només havien de
representar una manera de compartir propostes. Però noi, quan ja portàvem setze
mil propostes acceptades, em vaig adonar que allò no era del cas. Va ser
aleshores, i només aleshores, quan vaig començar a traslladar les meves
propostes a altres xicots, em principi només per estadística.
Així és com em vaig adonar que hi
havia altra mena de sis i nos possibles. I de tot tipus. El dels que encara no
havien superat l’etapa del no. Els que abans de contestar si o no, es perdien
qüestionant cada proposta. El dels dubtosos per naixement i creixement. Els del
no amagat darrera d’un sí amorós-ensucrat. Els del si amb trampa condicional. I
els que em feien posar més nerviosa: els de ni si ni no. Per això he decidit,
al cap dels anys, tornar amb tu, si és que encara em vols. Almenys amb tu tinc
la llibertat de fer i desfer. A no ser que t’hagis passat al no!
© Rosa
Vila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada