 |
Us deixem el relat perquè en pogueu gaudir juntament amb una fotografia del moment del lliurament de premis.
Ària
La
buidor de la vigília m’ha fet fugir de Barcelona. Condueixo cap al sud perseguint
no sé ben bé què. El gran riu. També una
part de tu, suposo. Dels teus orígens i
dels meus. Que estrany; no m’han importat mai gaire els orígens.
Segueixo
la carretera sense pressa, travessant camps d’oliveres i de vinya. Alguns
pobles escampats s’arrauleixen al voltant dels campanars altius i les bandades
d’orenetes xisclen frenètiques, rasants sobre la terra seca. Fa tanta xafogor que les ulleres se m’entelen perla
suor i l’escalfor de la cara. M’acompanya la
Caballé; ara ataca Sola, perduta,
abandonata. El torrent de veu s'escola
per les finestretes obertes i escampa el plany en l’aire tebi. Cantussejo,
intento seguir-la, però ella s'enfila cada vegada més amunt; apujo el volum al
màxim i intento bramar un duet descompensat.
Impossible. Sort que no hi ha ningú a prop que
pugui deduir que estic grillada. Sola i perduda, això sí.
Com una nena gran. Només la diva sembla que em vulgui consolar des de la caràtula del cd, maquillada
com una nina de porcellana.
De
la casa vaig agafar els discos, res més. Els tinc entaforats a la guantera del
cotxe. De totes les altres coses no sabia que fer-ne; abandonar-les en un
magatzem esperant que s'arnin, o millor
encara, regalar-les a algú. Però els discos
me'ls vaig quedar. Aquesta música destil·la la teva essència, i no
envelleix, ni es mor, ni desapareix. Des d’aleshores m’hi aferro perquè és la
única cosa de tu que perdura intacte.
Cada
vegada que et somnio el temps corre a favor teu. A cada trobada entre
somnis s’esborren una mica mes les doloroses imatges de la devastació
dels últims dies. Aquesta nit mateix havies recuperat la rodonesa de les galtes
i el somriure de pintallavis rosa clar.
T’he vist vella, si, però tornaves a parlar amb la cantarella dolça.
Tant de bo no s’esvaís la vivor de la teva veu, ni la rialla fresca, ni l’aroma
afruitat del perfum en els mocadors de
seda que et posaves quan volies fer goig. Em fa por oblidar aquests
detalls. Si jo els oblido, on anirà a
parar l’inventari de la teva existència? Tot el que has sigut es dissoldrà sense deixar cap pòsit, com el
terròs de sucre en el cafè amb llet que
et prenies a mig matí asseguda a la taula de la cuina. O potser sí que t’has
transmutat en una altra cosa inabastable pel meu enteniment i, des d’on siguis,
em guardes i vens a visitar-me de nits. Se’m fa impossible creure; tant de bo pogués cobrir aquest desconcert que em pertorba amb un
abric de transcendència i de fe.
Des del cotxe encara no he vist el riu
però n’intueixo el curs. Les rengleres de pollancs i de canyes
li marquen el camí i l’oculten igual que a un nen crescut que juga a cuc i
amagar. La melodia de Un bel di vedremoem dona un respir. És
el que tenen els recopilatoris d’òpera, que
et passegen d’un drama a un altre sense donar-te prou temps per descabdellar-te en cap. A tu
t’agradaven molt els recopilatoris, et sabies totes les àries italianes i les
cantaves feinejant per casa, fluixet,
qui sap si per no molestar o per fer companyia a la teva soledat. De
totes, aquesta era la teva preferida ;la tragèdia de la pobre Butterfly, tan
enamorada que busca la mort quan l’amor
es torna impossible. Et posaves tan dramàtica quan m’explicaves la trama, que
la meva imaginació infantil ja et veia vestida amb el quimono i la cara tota
emblanquinada, suplicant de genolls l’amor d’un marit desdenyós.
Garcia
20 Km, anuncia el cartell; aquesta terra era per a mi un país irreal que només
existia en el territori boirós i llunyà de la teva vida passada. Quan hi venies de jove el viatge devia
ser un periple llarg i feixuc, però els
anys n’han escurçat la distància; en
dues hores m’he plantat aquí; m’avergonyeix no haver-hi vingut abans. No entenc
perquè mai no em vas demanar que t’hi
acompanyés, si el viatge és un passeig.
Potser no hi volies venir, potser tenies
por que si hi tornaves els records idíl·lics quedarien clapejats de realisme i perdrien la màgia. En parlaves
ben poc de Garcia; només recordo que, si per casualitat senties el nom del
poble, obries una mica l’aixeta de
l’evocació i, amb un posat teatral d’aquells teus, sospiraves, ai Garcia!, tan
bé que m’ho havia passat allà! Vés a saber com van ser aquells
temps feliços, perquè no
me’ls vas explicar mai; sense dir-ho, deixaves clar que la teva felicitat va ser anterior a nosaltres, a la vida de
casada, al pare, a mi. Les il·lusions de
joventut se’t van esporgar depressa; entotsolada, la
bellesa delicada i l’esperit
sensible se’t van anar esbaldint amb
l’aigua de rentar els plats, tot colgat sota la pila de la roba bruta. Però les
temporades a Garcia, aquella època sí
que va ser meravellosa! Els capítols de
vida que valia la pena guardar en l’arqueta de la memòria, ben protegits de les preguntes indiscretes i de l’oblit.
Segueixo
carretera enllà, commoguda pel paisatge i per El duet de les flors; les veus de les Caballé, entortolligades com
en un delicat vol de papallones, et traslladen a un jardí florit i et fan venir
ganes de ballar descalça entre les flors dels marges. Ves a saber que s’hi
amaga al darrera de tanta harmonia. Segur que mare i filla s’estimen, però
també deuen tenir sentiments foscos i inconfessables; potser la mare enveja la joventut de la filla i aquesta té
gelosia per l’èxit de la diva o rancor, perquè la mare artista sempre estava absent.
Els psicòlegs en viuen, d’aquestes coses. Que difícil és estimar i prou, amb un
amor diàfan que arrani i faci net de les
petites ferides que s’infecten de
ressentiment. Tu no vas ser una mare absent, ans al contrari, m’ofegaves amb el
temor que ens passes res; moltes nits em desvetllava la por de quedar-me orfe.
Què seria de mi situ et mories? Què faria si em quedava sola en el món? Mai
m’hagués pensat que arribaria el dia que et desitjaria la mort, durant les
llargues vetlles de l’agonia en les que jo era incapaç de fer res més que
agafar-te la mà.
La mamma morta. Coi de recopilacions,
aquesta no calia.Apago l’aparell i surto de la carretera en el primer trencall;
baixo del cotxe amb els ulls negats i continuo pel camí de terra, seguint
l’olor dolça i pastosa de l’aigua del riu; de cop i volta, al tombar a
l’esquerra, apareix. M’aclapara la seva grandesa i alhora em sorprèn tenir-lo
tan a l’abast. El conec en altres trams, ample, majestuós, amb l’aigua tèrbola
i fangosa; però aquí la llum implacable
sota el cel immòbil li dona un to verdós, gairebé transparent. M’assec a
l’herba rossa de la riba i deixo que la seva sentor m’ompli els pulmons. La brisa em refresca la cara, m’eixuga les llàgrimes.
Tanco els ulls per escoltar la remor de
la quietud. Quan els torno a obrir veig un volum escabellat que llisca per
l’aigua. M’aixeco, esglaiada; segur que són els cabells d’algú que s’ha ofegat riu amunt! Perquè la
mort no em deixa de rondar? No, n’hi ha
molts més que el segueixen; són matolls secs que han anat a parar al riu
i es deixen portar. Però en aquests
manyocs negats m’ha semblat veure-hi els teus cabells ressecs i descolorits
sobre el coixí de l’hospital, que jo
intentava pentinar amb poca traça.
El
temps s’ha encallat; l’aigua sembla
adormida, submisa sota el núvol d’insectes irisats que brillen al sol. Em
podria quedar aquí per sempre, captiva de tanta calma; convertir aquest racó en
un refugi per a nosaltres i viure dins del meu somni, un amagatall on fer-nos confidències i riure sense temor a
despertar. Ara mateix, m’hi quedaria fins que
la foscor em fes fora, fins que
la fatiga i la por em donessin ànsia per buscar un aixopluc pel cos i per la tristor.
Però
me’n torno a buscar el cotxe i enfilo cap a Garcia, amb la música apagada. Quan
hi arribo no es veu ningú pel carrer; el sol roent de ben dinat manté a tothom tancat a casa amb els porticons
ajustats. Dono una volta pels carrers
empedrats del que sembla el centre del poble. Tot i la calor, gaudeixo
de la passejada solitària. M’apropo a la façana d’algunes cases senyorials per
desxifrar les plaques que hi ha penjades
i m’entretinc fent fotografies. Son
cases antigues i ben conservades; m’entendreix pensar que ja eren aquí quan hi
venies, que devien ser testimonis dels teus passejos, potser amb una colla de
noies rialleres o agafada de la mà d’un noiet quan sortíeu del ball de
diumenge. Llegeixo els noms de les botigues tancades a la recerca dels teus
cognoms, sense èxit. Se m’acut apropar-me al cementiri; allà hi deuen haver
anat a parar els parents i amics de la teva quinta que van continuar la seva vida aquí; estarà ple
de làpides amb noms gravats a la pedra i
flors de plàstic empolsinades. M’esborrono. No podies sofrir els cementiris i a
mi tampoc m’agraden gens; prefereixo continuar
buscant entre els vius. Els carrers es tornen estrets i costeruts. Trobo
un grup de dones assegudes a l’ombra d’una porta de garatge oberta i les saludo; elles em responen amables, tafaneres que algú faci
el turista a aquesta hora. No se que
dir-los-hi i passo de llarg. Camuflada en el silenci, de sobte sento el fil de
veu de la Butterfly que entona les primeres notes d’Un vel di vedremo. Sorpresa, paro l’orella. D’on ve la música? I
perquè aquesta ària precisament? Surt de la cantonada d’un carreró sense
asfaltar. M’hi endinso, segueixo el
rastre fins a una porta mig oberta i trec el cap; La música omple l’obscuritat.
Obro la porta amb reverència, com si em disposés a entrar en una catedral; el local és gran i
molt fosc i fa olor de metall; quan la vista se m’acostuma a la foscor
veig una nau amb barrots amuntegats i
planxes de ferro rovellades, un escampall de màquines i d’eines
penjades a les parets. La claraboia del
sostre té els vidres tan bruts de sutge que en prou feines deixen veure que
encara és de dia. Un bel di vedremo sona amb tanta potencia que podria fer dringar la ferralla. Pell de gallina. En un racó hi veig un home
vell absort en la seva feina, assegut sota una
bombeta pelada que penja del sostre; s’eixuga la calba, brillant de
suor, amb el mocador brut de greix. Per la cara que fa quan s’adona de mi,
sembla que hagi vist una aparició. S’aixeca i em ve a trobar, balancejant-se
sobre les cames garrelles; és vell i
gras, i vesteix un mono blau fosc, tot tacat. Quan el tinc a prop, li veig la
cara grossa i unes celles gruixudes que s’ajunten sobre el nas. Ens saludem amb
un cop de cap i fa un gest amb la mà per indicar-me que va a parar la música.
No cal! li dic quasi cridant per sobre la música, només volia escoltar-la!
Sorprès, em dedica un somriure embadalit; m’observa uns instants, com si em
volgués reconèixer, però torna a la seva feina.
Palplantada
entre ferralla, emborratxada d’imatges i
de música , estic segura que m’has portat fins a aquest racó fosc per algun
motiu. No hi ha casualitats: ha de ser el senyal, la revelació que he vingut a
buscar. Però quina? Què em vols dir? Ara que ja no hi ets, vols obrir-me
l’arqueta dels moments feliços? No em veig en cor de preguntar res coherent a
aquest home; em fa basarda espatllar la complicitat que ha provocat el somni,
tallar el cordó invisible que em lliga
al teu passat, que m’empeny a indagar el que no conec de tu i descobrir-ho. Potser
la clau està en aquest home lleig i deforme que podria haver sigut l’amor de
joventut, quan ell era un xicot de cames rectes amb una folra de cabell
engominat i tu una noia dolça d’ulls
d’avellana amb ganes d’estima-lo.
M’estic
obsessionant. Veig senyals i afiguro imatges on no hi ha res. M’entossudeixo a
perseguir peces d’un trencaclosques al
qual sempre li quedaran forats per
encaixar. Què n’he de fer jo del teu passat? Tu ja no hi ets. Jo sí. He de
calmar-me i continuar endavant.
L’ària
s’extingeix. Vull acomiadar-me del vell però continua abstret en la seva feina.
M’hi apropo per donar-li les gràcies i li toco l’espatlla per treure’l de
l’embadaliment. Servicial, s’aixeca i m’acompanya fins a la porta. Quan sóc al
llindar, em giro per donar-li la mà; la franja de sol que entra per la porta
entreoberta li il·lumina el rostre. Ja
noem fixo en el seu aspecte tosc ni en les
celles gruixudes, només en unes
pupil·les grisoses on, com en les
pantalles de cinema d’abans, es veuen
imatges mig borroses d’una parella jove.
—Senyoreta—fa
una pausa abans de decidir-se a continuar—no vol escoltar una altra ària?
--Gràcies—li
somric amable—però me n’he d’anar.
Montserrat Rodó
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada