Els dotze minuts de la Rosa Vila

Arribes tard

No m’agrada. Mai m’ha agradat que arribessis tard. Només t’ho vaig perdonar el dia del nostre casament, per allò de més tard que mai! Preferia casar-me en retard i nerviosa que seguir soltera uns quants anys més.

            Vas arribar a l’església amb vint-i-set minuts de retard sobre l’hora prevista per a la cerimònia, quan tothom ja murmurava. Tothom, no. La teva família, que, com a cosa especial  havia arribat cinc minuts abans de l’hora estipulada, ja comptava que tu, per tradició, t’endarreries una mica, però no tant: gairebé mitja hora!

            No va servir de res l’escridassada que et va fer el meu germà, desesperat, a peu de l’escalinata de l’Esglèsia de l’Esperança. El vas tallar amb una excusa, diguem-ne social: culpa d’un dels darrers talls de carretera dels treballadors de la multinacional dels nassos: pobres!, en volen acomiadar dos-cents a més dels desplaçats

            Després de clenxinar-te i d’ajustar-te el nus mal fet de la corbata, vas entrar a l’esglèsia, amb gran dignitat, això sí, del braç de ta mare que t’havia estat esperant dreta al darrer banc. Ara ella, clarament emocionada, oferia a tots els fidels i no fidels, un somriure dels de,veieu com ha vingut?, que casava perfectament amb el teu rictus de penediment difuminat, amb un please, please manual, que vas exagerar on acabava la catifa vermella, a peu d’altar, on jo t’esperava desesperada, una mica dreta una mica eixonada. Allà prenent-me de la mà, et vas dirigir al públic amatent: Ho sento! Aquest cop, vas assegurar-los, qüestió de força major. I allà mateix, abans de res, em vares fer el darrer petó de promesos. Podriem dir que amb allò, que em va agradar i que no, seguit del meu sí davant la comunitat eclesiàstica i la mundanal, quedaria segellat i instituït oficialment el teu tarannà, com a forma de funcionar dins la vida de parella. Tu sempre arribaries tard mentre jo t’esperaria. D’aquella manera tan festiva, tu i jo acabàvem d’assumir que la frase sempre arribes tard, formaria part del nostre dia a dia.

            Però  avui t’he de confessar, encara amb el contracte vigent, que cada vegada m’agrada menys que arribis tard. Ja no m’agradaves quan arribaves tard a la sala de parts per cadascun dels nostres quatre fills. No m’agradava quan feies tard a recollir-los a l’escola quan eren petits, ni quan eres l’ùltim a entrar a les reunions de pares, ni qun, sempre, sempre, arribaves a la darrera part dels seus partits de bàsquet. Ni, quant a mi,  m’obligues a entrar al cinema amb la pel·lícula començada. Tampoc acabo de pair que arribem als dinar de celebracions dels meus pares quan ja s’han menjat i remenjat els aperitius.  Per això et demano que. Si més no, facis els possibles per no fer tard al meu enterrament, que ja he deixat preparat amb els fills, per si et retrases. Com ho podriem fer per que siguis puntual un cop a la vida? T’hi veus en cor? O prefereixe morir primer tú?        

©Rosa Vila

20 de novembre de 2019

Els dotze minuts de la Rosa Vila

He fet de model

He fet de model sense tenir-ho previst. Ni pensat. Ni desitjat. Mai dels mais. Ni al meu petit món, el conegut, ni a cap altre, o sigui el viatjat, aquell en què no sóc coneguda, ni valorada ni criticada.

            Fins aquí el preàmbul, per escalfar motors per dir que el matí en que em vaig convertir per uns minuts en model espontània, millor dit induïda, havia entrat molt negativa a aquell local. Estava rebotida contra l’agència organitzadora del viatge a Turquia, no per haver-hi inclós la visita a aquella fàbrica de peces de pell, sinó per haver-la posat a primera hora del matí d’un dia assoleiat, en què no havia a penes dormit, una mica encara pel canvi d’horari (per les dues hores seves sumades a la una nostra), i un molt per la calor incontrolada de l’habitació.

             Va resultar que la visita en qüestió a la botiga de pells, començava amb una desfilada de models en una sala fosca, sobre una passarel·la negra, il·luminada per uns focus posats estratègicament. Jo hi havia entrat l’última, quan els meus companys d’expedició ja estaven ben asseguts en uns sillons molts còmodes. Em guardaven lloc a primera fila. La música, de ritme molt marcat, em va fer despertar de cop, per una percussió sobre una melodia agradable, cosa que em va agradar i animar. De manera que em vaig aixecar per agafar el te de poma que els altres ja tenien mig pres.

            No sé si pels focus, pel ritme trepidant amb què es creuaven els dos nois amb les dues noies que feien de models, tots vestits negres, o pel moviment de les jaquetes que  feien voleiar per a mostrar-nos les reversibilitats acolorides, que en qüestió de minuts havien aconseguit captar la meva atenció plena.  Fins que no sé com, jo ho estava filmant, tres d’ells ens varen estirar a tres de nosaltres per fer-nos participar.  Allò del que sempre defujo en qualsevol espectacle. A tots, menys en aquell.

            Seguint les recomanacions del guia del vespre anterior, sobre vestir i calçar còmodes per a les visites arqueològiques del dia, havia sortit de l’hotel amb pantalons texans amb cintura de goma, vells i amples; i calçada gairebé amb xiruques. Però tot això se’m va oblidar quan aquell turc alt, musculat i amb tupè enlairat, va dirigir el braç cap a mi per demanar-me que pugés a la passarel·la. En aquell moment encara no sabia que era per actuar amb ell. I jo que, no sé per quin mandat eixelebrat, em vaig oblidar dels badocs crítics per fer un “sígueme pollo” adaptat, de tal manera que, tot i l’artrosi dels meus genolls setantins, em vaig trobar enfilada a la passarel·la i aconduïda amablement per ell en direcció a la recambra on m’hauria d’engiponar la peça que suposadament hauria de passaral·lejar al ritme trepidant que ja s’havia apropiat de tot el meu cos. No em van agradar cap dels jaquetons amb “flecos” que l’estilista em proposava. Vaig triar-ne un de sense res, d’un color taronja-teula mate, del que no hi havia, però, la talla XXL. I no hi havia temps de confeccionar-lo.

            Vaig sortir al petit camí-escenari, després d’haver assajat amb el meu noi tres dels moviments que hauria de fer a fí i efecte de lluir airosament un jaquetó granatós, que no em cordava però que, per sort,  disssimulava una mica els texans esllaeegats. 

            No sé com, però m’hi vaig llençar amb alegria, sense pensar en cap moment el què em suposaria a la llarga aquell gest tan espontani com desconegut en mi. Tampoc em va venir al cap, ni per un segon, que el què feia era lluïr la pell d’un animal mort, per molt acolorida que fos amb picments dels empresaris humans amb qui estava col·laborant desinteressadament. Potser tot plegat era  per algún ingresdient afegit al te de poma que innocentment m’acabava de prendre.

            Un cop actuada, i ja sabent que no em regalarien la peça exhibidav em vaig adonar que de totes les dones del grup, jo era la més gran i la menys prima i esbelta.

            Deu ser precisament per això que m’han llogat per tornar-hi un cop a l’any, pels passis destinats als compradors de tercera edat més ufanosos. El contracte especifica, amb estada i manutenció pagada. L’avió, a càrreg meu, és clar.

©Rosa Vila

11 de novembre de 2019