Nou recull de frases fetes: Tenir el cap ben moblat

Nou recull de frases fetes: Tenir el cap ben moblat

Rosa Vila

Un dormitori, un petit estudi, una cuina, una sala d’estar-menjador, tot amb els mobles justos i imprescindibles; un bany sense banyera i un balcó. Tot ben moblat dins el cap normal, el d’en Benet, ni petit ni gros, però amb poc cabell. Un cap que podia traginar amunt i avall fàcilment per estar ben falcat amb unes orelles prominents i ben apuntalat sobre un coll curt i ample. Cal consignar que, tant les sales com el seu parament,  caben bé dins el cap perquè ell, a base d’anys i no poca dificultat, s’ha esmerçat en anar-li-ho encaixant. I sense fer-ne gens de soroll.

            Ja amb la primera adquisició, la del balcó, va tenir cura d’adherir-lo, per dins el front, pulcrament, mil·límetre a mil·límetre. Preferència que responia a la necessitat de tenir sempre una finestra oberta al món. Va continuar amb les estances pròpies de les necessitats primàries del cos: menjar i desmenjar; per després seguir amb les del cultiu de l’esperit: un petit estudi on només hi tingués cabuda ell i l’ordinador-arxiu de tot allò que entrava pel balcó; acabant amb la sala d’estar, amb el sofà i la manta de quadres, necessaris per relaxar el cos, tot revisant l’adquirit pel cap, i /o gravar-ho o eliminar-ho. Totes les estances es comunicaven pels imprescindibles canals de circulació de pensaments, sentiments i emocions.

            I així anava en Benet  per la vida, confiat, optimista, segur amb aquell cap tan ben endreçat, sense entendre perquè algú el qualificava de ben moblat, si a penes hi tenia res,  convençut que ningú no podria alterar el seu tarannà. Un tarannà que no tenia cap necessitat d’imposar, ni tan sols propagar.

            Fins el dia que se li va rovellar la molla del neuroconnectorXP3 i, en conseqüència, se li va escurçar la neurovenaFRONTAL. Quan per fi, caminant de perfil i amb uns certs tremolors va aconseguir entrar a l’estudi, hi va trobar el microcableZIP socarrimat. Activant amb dificultats l’inalàmbricPIC7 va poder accedir a l’arxiu d’emergència0001 i d’allà saltar als escàners de  post-situacióPK. Per primera vegada a la vida es va alterar amb l’informe entrant: havia arribat l’hora de despendre’s d’algun moble. Així, ras i curt.

            Va notar un petit ofec, el cap li pesava molt, i el front se li havia fet fosc; les mans li formiguejaven i les ungles s’havien estovat; una cama li feia figa i l’altra li saltironava sense ordre ni concert. Podia redactar un SOS d’ajuda, però no sabia a qui enviar-lo. Quan va poder ajaçar el cos feixuc i desordenat al sofà, va notar un alè tebi. Quan el va aconseguir atrapar amb les mans, va aconseguit aïllar-ne una petita nebulosa en format d’intuïció: la que li anunciava l’inici d’un decreixement no inclòs en cap de les estances del seu cap.

            Per primera vegada no estava segur de ser capaç d’adaptar-s’hi. Va tancar els ulls i, desencaixat, s’hi va lliurar sense resistència. No havia fet la corresponent poda neuronal a temps.

©Rosa Vila - 3/3/2018 

La sinestèsia tàctil. Pros i contres

La sinestèsia tàctil. Pros i contres

Antoni Vilademunt

Tinc un total desconeixement del què és la “Sinestèsia tàctil”. Amb cura, bussejaré en l’immens oceà d’Internet i alguna cosa n’obtindré. De la informació que trobi només posaré sobre el paper, allò que vegi més racional i què cregui haver entès. Etimològicament procedeix del grec "syn" (junt, barrejat) i "aesthesis" (sensació). La sinestèsia tàctil és una condició per la qual es tenen percepcions estranyes, o diferents a les previstes, al tocar una determinada matèria. 
           El tacte és un dels nostres sentits més intensos. Té molt d'emocional, en la majoria d'ocasions, es tracta d'una connexió senzilla i predictible. Ens agraden les textures suaurs i rebutgem les aspres. Però hi ha un grup de població que el vincle en aquest sentit és més gran a l'usual. Es tracta precisament de les persones que pateixen l'anomenada sinestèsia tàctil i emocional. Són persones que les seves emocions poden canviar a través del tacte. Per exemple, al tocar la seda poden alegrar-se i al palpar la llana tenir ganes de plorar. Certes textures evoquen emocions primàries com l’alegria o el fàstic. Però altres generen subtils matisos d’emocions. com la tendresa o la culpa.
          La sinestèsia tàctil és una de les més rares que existeixen. Fou identificada per primer cop pel doctor Ramachandran de la Universitat de Califòrnia. Segons ell, la diferència que hi ha entre el que pot sentir qualsevol i el que senten les persones afectades per la sinestèsia tàctil és, tan sols, una qüestió d'intensitat. És una exageració d'alguna cosa que està present en cadascú de nosaltres d'una manera limitada. Els científics encara no han trobat una resposta que expliqui la causa d'aquesta relació, però la teoria de Ramachandran diu que es tracta d'una connexió irregular entre distintes zones del cervell.
           En el cervell del fetus, tota la informació que ve dels sentits està barrejada. 
Després en la infantesa, quan el nostra cervell es va configurant, hi ha gens que es cuiden d'efecuar l'anomenada poda neuronal. Podríem dir, eliminen curtcircuits i endreen aquestes connexions, cadascuna cap el punt apropiat. Si aquesta operació, per la causa que sigui, no s'ha fet prou bé, hi ha un desenvolupament anormal. Poden quedar en el cervell un excés de connexions neuronals no desitjades, que produeixen un efecte com la sinestèsia.
            Un aspecte interessant de la sinestèsia és l'estudi del seu perquè evolutiu. Es pot heretar. Hi ha individus amb diferents tipus i intensitats de sinestèsies. El que alguna de les nostres facultats o habilitats tingui més o menys pros o contres, depèn del nostre entorn; un cop més de la nostra circumstància. Tinc la impressió que la sinestèsia és un fenòmen accidental, sense pros ni contres importants, un dels molts estadis de l'evolució que sempre treballa. Està clar que no he fet un màster de l'especialitat, però ara ja sé alguna cosa més.

© Antoni Vilademunt - 8/03/2018

És possible subvertir els tòpics?

És possible subvertir els tòpics?

Antoni Vilademunt

Ja hi torno a ser, vaig cap a pitjor. Aquest cop penso que  m’han agafat en fora de joc. Per començar diria que ja he fet servir un tòpic futbolístic, o és una metàfora?. El tema està lluny del meu abast, aquest si crec que  és un tòpic o és un mot joker?. Està clar que abans de tot cal saber que són els tòpics, de moment tinc problemes per identificar-los. Intueixo però, que no deuen ser gaire recomanables. Confio que conforme avanci en aquest treball podré donar la meva opinió. No serà encertada del tot, però espero que s’hi aproximi.

            En el manual confeccionat amb els apunts de classe, dels cursos de la Maria, hi tinc un senyal d’alerta que diu:compte amb els tòpics. Aquí començo a pensar que els tòpics en literatura són perillosos, tal vegada poc aconsellables. El títol de l’encàrrec que estic intentant portar a cap, també insinua alguna cosa en aquest sentit. Pensar en la possibilitat de subvertir-los, és a dir destruir-los, deu ser perquè pot ser convenient fer-ho. Ara tractaré d’opinar el per què i el com fer-ho. Com s’acostuma a dir, ara em mullaré, topic o joker?. Penso que és possible  subvertir els tòpics, tot ho és possible, menys evitar la mort. Penso que ja n’he deixat anar un altre.  
           El tòpic literari és una idea o un procediment estilístic que, de tant repetir-se s'ha convertit en una fórmula tipificada feta servir de manera recurrent pels escriptors. La major part dels tòpics procedeixen de la literatura clàsica, i per a això sovint s'identifiquen amb una expressió llatina. Hi ha tòpics que sintetitzen l'esperit de tota una època. Per exemple, l'amor entès com un pacte, foedus amoris, que reflecteix la relació de vassallatge feudal, present en la literatura medieval. Mentre que els renaixentites exalcen el valor de la vida present i terrenal a través del tòpic, carpe diem. No crec que siguin precisament aquests els tòpics que hem de tenir en compte, es delaten per si sols. Els de la literatura contemporània deuen ser els perillosos i potser més els mots joker, els que penso que confonc amb els tòpics.

           Una imatge passa a ser tòpic, quan té un us generalitzat. Entenc allò que es diu, que tot ja està escrit. Es tracta d’escriure-ho de forma diferent. Original, escrit amb l’estil i personalitat pròpies. Cadascú de nosaltres som únics, singulars. Hem de treure avantatge d’aquesta característica. No tenim necessitat de copiar a ningú, augmentant la massa d’escriptors amorfes i avorrits que desfilen plegats, vestits amb el mateix uniforme. L’estil ha de ser el nostre, penso que el tòpic és una còpia barata sense personalitat. És el nostre llenguatge senzill i planer, el que crec que ens pot i ha personificar com escriptors. S’ha de ser fidel a un mateix, al propi llenguatge. El cultisme ha de deixar pas a la realitat. No és tracta de demostrar la nostre capacitat d’erudició. El tòpic és com una disfressa, un antifaç que oculta el verdader i genuí, jo. Ser original no té rés a veure en ser exòtic o extravagant.

Tinc la impressió, i no ho afirmo per prudència, que abusar literàriament dels topics és una demostració de mandra mental, és no molestar-se en buscar una expressió més personal d’una frase o un mot determinat. En conclusió,  crec que és possible i recomanable subvertir els tòpics.
Petició. Aquí em permeto interrogar a la professora i li pregunto si són topics les següents frases o mots? : Ple de gom a gom. Enguany. Quelcom. La adverbi com?. és potser per allò que quasi sempre és l’antesala d’un tòpic?.  Potser el tòpic és a una frase, i el joker un mot.

©Antoni Vilademunt - 1/03/2018

Quan diem que una persona és madura?

Quan diem que una persona és madura?

Antoni Vilademunt

Aquesta pregunta és mal intencionada, més del que aparenta. Convida a una resposta senzilla, però no ho és. Cal malfiar-se i pensar en una innocent trampa, una més en la línia habitual de les càndides preguntes de l’autora. Hi ha dos aspectes de la qüestió; una, qui som aquests que “diem”? I l’altra, què entenem per a una persona madura?.

Exposaré l’opinió més raonada que tinc al meu abast. Confio aproximar-me a un consens el més ampli possible. Alguns no estareu d’acord amb el que exposo, tots tenim una resposta diferent o matisada. Crec que és com el sentit comú, tots pensem que en tenim suficient. Els diversos  nivells de maduresa de tots nosaltres ens porta a avaluar de forma diferent el grau dels altres, i això dona com a resultat un munt de possibilitats.         

Prescindeixo de l’edat i agafo com a referència el moment en que una persona s’emancipa dels pares, quan crec que es més necessari  ser madur. Cada edat té una maduresa pròpia. Acostumem a fer servir les expressions com: un nen madur i una noia madura. Aquí jo em referiré a la maduresa com una etapa cronològica de la vida, situada entre la joventut i la vellesa, però sense especificar l’edat en xifres perquè ens enganyaríem, ja que aquestes oscil·len al ritme dels constants canvis socials. Em refereixo a l’etapa de la vida em que  donem per descomptat que la persona ja és madura, i en realitat ho és, o no ho és.

Cal saber què entenem per una persona madura. Per a mi es troba en el valor del compromís, en la virtut de la responsabilitat, en el seny i la prudència. L’observo en la persona que és conscient i demostra, que no és, ni pretén ser el centre de gravetat ni l’eix al voltant de qui gira tot. S’és madur quan descobrim el verdader paper que fem a la societat, quan ja no som un projecte de futur, ni una promesa; quan som un fet. Quan ja no traiem pit, i fem una cura de humilitat. La maduresa la veiem en la persona que, equivocada o no, sap molt bé el que vol i és fidel a aquesta voluntat. No canvia d’opinió sense una raó que ho justifiqui.

 Hi ha qui no ha madurat, ni ho farà mai. Altres, a causa de les circumstàncies de la vida han madurat molt joves. Seria bo que la maduresa anés en paral·lel amb l’edat cronològica. Madurem amb el pas dels anys, l’experiència, la influència de la família i de  la societat en general. Una persona és com la fruita, és madura quan cau de l’arbre de la vida. Crec que, poc o molt, tots madurem  mentre som vius. 

©Antoni Vilademunt - 15/03/2018

Els dotze minuts de la Mercè Moreno : 12 minuts

Dotze minuts.

—Bon dia. Em dic Mercè.

—No et feies dir Merche? És així com t’he estat anomenant des que et conec.

—És cert. Però ja ha passat a la història. Fa anys que no m’identifico amb aquest nom.

—Ah, sí? Per què? Quan vas decidir que el canviaries?

—Quan vaig fet la immersió del castellà al català.

—La teva família també et diu Mercè?

—No. Els he deixat per impossibles.

—I el teu home et deia Mercè?

—No. Tampoc no ho vaig aconseguir mai. I mira que és català de pura cepa. Jo crec que ho feia com una provocació perquè sabia que no m’agradava.

—I ara, què?

—Ara...mort el gos, porta la ràbia. Ja es pot quedar amb Merche, o amb el que vulgui. Per sempre. Poder-me anomenar com vull. M’agrada Mercè, em fa sentir bé. M’hi identifico.

—I et van posar Merche, així, de primeres?

—No. Em posar Maria de las Mercedes Trinidad Rosario. Llavors s’estilava molt així de fer un reguitzell de noms. Els meus són per quedar bé amb l’àvia i la padrina. Madrina, que és basca.

—I com és que et van dir Mercedes?

—Primer vaig pensar que em deia així per la mare. Ja saps que abans hi havia molt el costum de repetir noms familiars. Es veu que els devia agradar, quan telefonaven de dir: Mercedes, filla o Mercedes, mare.

—Si fa o no fa, igual que a casa. Som de la mateixa generació.

—Però el més gros és que fins fa uns anys no vaig descobrir que no era per la mare que em deia així.

—Ah, no?

—No. Resulta que el pare va tenir una germana que va morir molt jove que es deia Mercedes.

—I portes el nom d’una morta?

—Es veu que sí.

—I no t’afecta?

—No. Gens. La llàstima és que no es conserva cap foto d’aquesta tieta. No sé com és. Ni tampoc de què va morir.

—I per què no li ho vas preguntar al teu pare?

—No vaig poder. Ja era mort quan ho vaig saber.

—Qui t’ho va dir, doncs?

—Per les seves Memòries.

—Que fort!

—El teu pare també escrivia?

—Quan vam desmuntar la casa per vendre-la i vam recollir les seves coses, vam trobar una carpeta amb una vintena de fulls. No va tenir temps d’acabar-les. És així com ho vaig saber.

—Quin misteri, tot plegat.

© Mercè Moreno