Nela Miralles, alumna del Curs de tècniques es i recursos literaris ha estat finalista en el II Concurs de relats per dramatitzar organitzat per l'Associació Art i Cultura de Sant Antoni de Vilamajor, amb, Agatha.Us deixem el relat perquè en pogueu gaudir juntament amb una fotografia del moment del lliurament de premis.
 |
| Moment del lliurament de premis. Foto arixu: Joan Clapés |
Agatha
Visc en un gran pis noucentista del
Passeig de Gràcia, herència de la meva antiga propietària, la vella senyora
Amparito, que va morir gairebé centenària, soltera, entera, carregada de
bitllets i sense hereus. A la seva mort, tot va ser per a mi: el pis, les
joies, els quadres i una extensíssima biblioteca, formada, en bona part, per
novel·les d'Agatha Christie, Conan Doyle, Simenon, Poe i altres autors del
gènere preferit de la senyora. També vaig passar a disposar d'un bon capital i
de les atencions del servei de la casa: en Ramon, el xofer i encarregat del
manteniment del pis, i la Teresina, cuinera, majordoma i part del mobiliari
després de trenta anys a la casa.
Abans de deixar el món dels vius, la
senyora Amparito va reunir el servei al voltant del seu llit i, amb un fil de
veu i els ulls enteranyinats de mort, els va dir: si mai li falta res a
l'Agatha, si mai és maltractada, desatesa o agreujada, jo mateixa tornaré del
més enllà per a turmentar-vos totes les nits de la vostra vida! Seguidament va
morir, amb un inquietant somriure als llavis de color púrpura, dues voltes de perles
al coll, i una mà blanca i cadavèrica damunt del meu llom. D'aquell llit ja no
me'n vaig moure més, excepte per acostar-me a la finestra i contemplar el
tràfec de la ciutat, o per anar a la caixeta de sorra que van instal·lar-me
rere un biombo xinès.
En aquesta cambra immensa, amb les
parets folrades de llibres i un gran finestral amb cortines de vellut, hi tinc
tot el que necessito. Em duen al veterinari de tant en tant, per assegurar-se
que la meva salut sigui òptima, i fan venir la perruquera per a que em raspalli
el pelatge i em talli les ungles. El menjar, sempre delicatessen, aigua de
Viladrau i llet de vaca frisona dels Pirineus.
Tot i amb això, jo no sóc pas feliç;
així ho confirmà el veterinari: l'Àgatha pateix una depressió, sentencià davant
les mirades espaordides del servei i l'esperit de la senyora Amparito
pul·lulant damunt dels seus caps. Ells no la veuen, però jo, sí. En canvi, la
senyora a mi no em pot veure, perquè allà on abans hi havia els ulls, ara hi ha
dues conques buides, negres com la nit.
Vet aquí la meva tristesa: haig de
conviure amb un fantasma, un espectre horrible, esgarrifós, que si ja era
lletja la senyora en vida, imagineu-vos-la ara, acabada d'arribar de
l'inframón. A sobre, com que no hi veu, va topant tota l'estona; amb els
mobles, amb les parets, amb la Teresina, pobra, que diu “ai, m'ha vingut un
esgarrifança estranya” i jo faig “mèu” perquè no puc pas fer una altra cosa.
Ja m'hi vaig acostumant a la
presència, però també us he de dir que no m'agrada; gens ni mica. Sort en tinc
de la Teresina, dona de vitalitat inesgotable; ella m'explica anècdotes de la
seva infantesa, tafaneries (per cert, m'ha comentat que li sembla que en Ramon
perd oli i jo no sé si es refereix a cotxe o què), i em fa cinc cèntims del que
passa pel món. La seva xerrameca espontània és com una alenada d'aire fresc en
la meva vida buida de gata rica que veu fantasmes. La senyora, en canvi, no diu
mai res; només fa una mena d'udol llastimós que em glaça la sang i jo faig
“mèu” perquè no puc pas fer una altra cosa. Sovint penso que estaria bé poder
parlar i fer safareig amb la Teresina, o demanar-li a en Ramon què li passa amb
l'oli, o dir-li al veterinari que es posi ell el termòmetre pel cul. I a la
senyora Amparito, que deixi ja de pul·lular per la casa com una ànima en pena,
amb dues voltes de perles al coll i els cabells llargs i bruts caient-li a
banda i banda de la calavera. I els ulls, que no són ulls, són dues conques
buides, pudents i negres.
De moment, i com que no puc parlar, he decidit que em dedicaré a
escriure narrativa. Fet i fet, el nom d'escriptora ja el tinc; també tot el
temps del món i de set vides. Pot ser una bona manera de distreure'm, un
antídot contra aquesta tristesa que el tanoca del veterinari anomena depressió
exògena. Però, i la inspiració? Què deu ser això...? És clar! La senyora
Amparito; és una aparició, un senyal, un je ne sais quoi, una musa, que ve del
més enllà per a dir-me: escriu, Agatha, escriu! I així ho faré; de fet, ja he
començat.
Nela Miralles
Nela Miralles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada