A casa érem més
de botons que de cremalleres. I això que a la meva mare li encantaven les
pel·lícules d’època. Vull dir aquelles en que sempre, en un moment determinat,
d’un recambró o altre, en surt un home completament vestit, ben “entrajat” que, amb una mirada
més o menys lasciva, més o menys obligada, intenta fer pujar o baixar la gran
cremallera, de tres o quatre pams, mínim, que parteix en dos l’esquena d’una
dona. Normalment la pròpia, però de tant en tant la d’un altre home que, segurament,
deu estar fent el mateix amb una cremallera impròpia. Però com que el cinema és
una cosa i la vida n’és una altra, a casa hem estat més de botons i de
butxaques que de cremalleres.
A casa, la meva mare, modista de
professió, tancava, —ajustava, seria més precís dir—, les peces de roba
amb botons, si el cordat havia de ser vist, i amb cierres, nyevits, gafets, ganxets o trensilles, si havia d’anar dissimulat. I per
què amb botons i no amb cremalleres? Doncs perquè la meva mare havia agafat
mania a les cremalleres des d’aquell bon dia, quan feia d’aprenenta a Ca Les
Pepetes. Va ser el dia en què va veure com, en una emprova, la seva
modista-mestre, que ja començava a perdre vista, va enganxar un mugró a la
clienta més ufanosa i rica de totes les que passaven per aquell taller. Des
d’aleshores, la meva mare-modista, que era més pràctica que sentimental,
s’havia jurat que, perquè allò no li passés a ella amb cap de les seves
clientes, abans de res, els hi oferiria el millor mostrari que pogués aconseguir,
primer de botons i després, d’eines equivalents pensades pel tancament de
vestits, faldilles i xals, i més endavant, per a pantalons.
Així és com he heretat la botonada més
variada de la comarca, en formes i colors. Botons petits, grossos, quadrats,
florals, amb volum, de fusta, de llautó, de pell, de roba de diferents
textures, transparents, matussers… Col·lecció que va ser una de les millors
joguines dels meus fills, fins a una determinada edat. Joguina que espero que,
tot i els extraviats i els empassats, passi dignament als nets, sense que,
almenys, fins que no llegeixin això ni els uns ni els altres, no n’han sabut la
història botonera de cas, com tampoc res de lesions cremallerístiques a mugrons
ni a altres protuberàncies corporals. Quin mal més rabiós, oi?
Rosa Vila
L'encanteri és servit ;)
ResponElimina