Botons

           A casa érem més de botons que de cremalleres. I això que a la meva mare li encantaven les pel·lícules d’època. Vull dir aquelles en que sempre, en un moment determinat, d’un recambró o altre, en surt un home completament vestit, ben “entrajat” que, amb una mirada més o menys lasciva, més o menys obligada, intenta fer pujar o baixar la gran cremallera, de tres o quatre pams, mínim, que parteix en dos l’esquena d’una dona. Normalment la pròpia, però de tant en tant la d’un altre home que, segurament, deu estar fent el mateix amb una cremallera impròpia. Però com que el cinema és una cosa i la vida n’és una altra, a casa hem estat més de botons i de butxaques que de cremalleres.  

          A casa, la meva mare, modista de professió,  tancava, —ajustava, seria més precís dir—, les peces de roba amb botons, si el cordat havia de ser vist, i amb cierres, nyevits, gafets, ganxets o trensilles, si havia d’anar dissimulat. I per què amb botons i no amb cremalleres? Doncs perquè la meva mare havia agafat mania a les cremalleres des d’aquell bon dia, quan feia d’aprenenta a Ca Les Pepetes. Va ser el dia en què va veure com, en una emprova, la seva modista-mestre, que ja començava a perdre vista, va enganxar un mugró a la clienta més ufanosa i rica de totes les que passaven per aquell taller. Des d’aleshores, la meva mare-modista, que era més pràctica que sentimental, s’havia jurat que, perquè allò no li passés a ella amb cap de les seves clientes, abans de res, els hi oferiria el millor mostrari que pogués aconseguir, primer de botons i després, d’eines equivalents pensades  pel tancament de vestits, faldilles i xals, i més endavant, per a pantalons.

          Així és com he heretat la botonada més variada de la comarca, en formes i colors. Botons petits, grossos, quadrats, florals, amb volum, de fusta, de llautó, de pell, de roba de diferents textures, transparents, matussers… Col·lecció que va ser una de les millors joguines dels meus fills, fins a una determinada edat. Joguina que espero que, tot i els extraviats i els empassats, passi dignament als nets, sense que, almenys, fins que no llegeixin això ni els uns ni els altres, no n’han sabut la història botonera de cas, com tampoc res de lesions cremallerístiques a mugrons ni a altres protuberàncies corporals. Quin mal més rabiós, oi?

Rosa Vila