La pobra i molsuda carbassa l'esperava en un racó del taulell, com un gran cacauet de pell llisa. La col·locà sobre la fusta de tallar, va palpar-ne la fermesa i resseguí els secs longitudinals, buscant-li un punt feble. Del calaix va treure el ganivet de punta més afilada i, amb tota la força de la fustració acumulada, li clavà una ganivetada al ventre. La carbassa es resistí, fent-se la dura, però després d'un combat acarnissat, la va vèncer.
L'esquarterament s'acabà amb una escampada d'entrayes, de llavors i d'escorça en una banda, i una olla amb bocins de polpa ataronjada en l'altra. Amb l'olla gairebé plena, s'animà a afegir-hi tres cebes de Figueres; desfullant-les li va venir la temuda coïssor als ulls que li provocà un regalim de llàgrimes, llagrimeig que va aprofitar per deixar-se anar i plorar per la inspiració fugissera i per l'angoixa davant la pantalla en blanc; en definitiva, per les trucades aspiracions d'arribar a ser escriptora. Somicant, reflexionava també sobre el perquè en diuen quedar-se en blanc de l'estat que patia, si ella el vivia com un túnel fosc i negre que no s'acabava mai. Un cop acabada la feina, després de mocar-se i eixugar-se els ulls, es disposà a llençar les deixalles al cubell de l'orgànic.
I és aquí on, si us hi fixeu bé, trobareu el primer punt de gir d'aquesta petita història.
Agafant el cubell d'escombraries amb una mà, mirà fascinada l'escampall de detritus; tots solets havien format un trencadís, amb una barreja de tonalitats taronges, grogues i morades magnífica. Que bonic! va pensar, i va sentir una dolça fiblada, un buf, una pujada de l'emoció estètica que se li expandia des del cervell cap a l'ànima. Ves a saber si la carbassa que acabava d'esbudellar havia deixat anar una substància volàtil del seu ventre, un gas d'efectes eufòrics i inspiradors que li provocava una embriaguesa creativa.
I se li va despertar l'ull d'artista.
Aquí faré un apart, per no caure en l'inacceptable informació per al lector, i explicaré què vol dir despertar l'ull d'artista. La Julia Cameron, a El camí de l'artista, llibre de capçalera de la frustrada protagonista, recomana que, com a mínim un cop per setmana, treguis a passejar el teu ull d'artista. Cal mirar, buscar, saber veure en un entorn quotidià o desconegut una pinzellada d'art, un bri de bellesa per nodrir l'esperit, essent conscient de que ho estàs fent. Escriu la Julia que és un dels passos mes importants per reconduir la suposada pèrdua d'inspiració i retrobar la manera de treure l'artista que tots portem a dins. Pot semblar fàcil, però no ho és. La prova n'és el desastrós estat creatiu en que es trobava l'escriptora aquell dia, abans d'entrar a la cuina.
Però vet-ho aquí que una panxuda i humil carbassa ho va aconseguir.
Ella no hi trobava cap interès en compartir o mirar fotos de família, o admirar amb enveja les postes de sol als països exòtics que mai podrà visitar. Però ara, agitada per la seva experiència artística, s'adonava que allò que tenia entre mans era diferent, que els seus detritus sí que eren únics i innovadors; volia ensenyar-ho, compartir-ho. Molt aviat la xarxa va respondre, i ella s'engrescà a continuar.
La seva cuina va patir una revolució. Els àpats diaris es van omplir de productes de temporada ben fotogènics. Cada matí anava al mercat, i abans de comprar, elaborava mentalment els menús tenint en compte, mes que cap altre cosa, les despulles que deixarien. Hi van haver cebes i porros desfullts, magranes desgranades, coliflors despullades, carxofes desvirgades. La rutina de cuinar s'havia convertit en una acció creativa, en una aventura estètica cada dia diferent. Va posar unes normes que no podia saltar-se: havia de fotografiar les deixalles tal com raja, sense ordenar-les ni posar-les bé, i només podia utilitzar productes de temporada; així el repte seria mes rigorós.
Els seguidors de l'experiment artísitc anaven creixent cada dia. No es va desanimar davant d'alguns comentaris a la xarxa del tipus marededeusenyorquèésaixò!, o quinapocagràcia! o ecccs!, fruit de la incomprensió de persones properes amb poca sensibilitat envers l'art pobre. Tant l'hi feia; ella se sentia creativa, feliç. Tenia la certesa que, quan fotografiava aquells detritus, els honorava, els elevava a una categoria superior, afegint significat a l'existència de vulgars escorrialles. Els hi donava l'últim alè de gràcia abans que tornessin a la terra per convertir-se en adob i tancar el cicle. Vivia en un estat d'efervescència tal que, envoltada de fullaraca, de peles, de clòfies, se li disparava també el pensament crític; trobava un significat de reivindicació social a les fotografies. Eren l'homenatge a tots els essers menors, invisibles, que son descartats i oblidats per no seguir els cànons imperants; sentia que feia un tribut a les persones diferents, poc valorades o directament rebutjades, considerades escòria per una societat productiva, que no sap aturar-se a mirar dues vegades i buscar la capacitat i la bellesa que tota ànima humana pot tenir.
La xarxa devia entendre la seva proposta i estava expectant; en volia mes. Molts coneguts la felicitaven; també desconeguts de l'altre banda del planeta, escriptors, fotògrafs de renom, chefs de restaurants amb estrelles, i moltes, moltes noies de cossos espectaculars i postures provocatives, a les que, n'estava segura, els hi interessaven ben poc els seus detritus artistico-reivindicatius. És veritat que començava a patir una mica de pressió davant les expectatives que havia obert, però no calia preocupar-se: s'acostava Nadal i ja pensava en els taulells plens de brossa magnífica per retratar. Estava segura que els àpats de les festes li donarien material de primera per continuar la seva obra.
Però vet-ho aquí que el forat negre es va tornar a obrir. De la nit al dia, les piles de deixalles només l'hi inspiraven fàstic. Els caps i les potes desmembrades dels pollastres de pagès li feien angúnia. Els ossos d'espinada i del genoll del brou li semblaven cruels i sanguinolents; era com si la mort hagués envaït un plató que fins aleshores no havia conegut la violència. Els detritus es pansien al taulell esperant el moment d'inspiració i la família es va començar a queixar del fastigós espectacle de la cuina. Ella enyorava la vivor i la senzillesa de les verdues, les textures de les hortalisses, el color de les fruites, però li semblava que ja ho havia fotografiat tot.
I se li va tancar l'ull d'artista.
Va passar uns dies moixa, sense al·licients; res era prou interessant o bonic per captar-ho ni compartir-ho. Va fer alguns intents, però tot li semblava faltat d'ànima i d'il·lusió. Potser quan vingués la primavera, els calçots, els pèsols o les maduixes li tornarien la inspiració. No va tenir altre remei que seure altre vegada davant la pantalla en blanc. Si més no, podria escriure la seva experiència com a retratista dels delicats detritus d'hivern.
Escrivint, esperaria la primavera.
Montserrat Rodó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada