El necessita. L’enyor que porta imprès a solcs damunt la pell la fa
sospirar profundament. Fa hores que seu, tal com fa moltes tardes, a la butaca
vella, descolorida pels anys; amb la mirada perduda, finestra enllà. No s’adona
que la llum grisa de novembre se li ha ficat als ulls, fent-los més tristos. El
capvespre s’escola lentament dins la cambra, ja no s’hi veu ni amb les ulleres
posades i el llibre que fa dies que l’acompanya, fa estona que reposa tancat
damunt la seva falda. Un calfred li recorre el cos, ja no pot més!
Massa dies sense veure’l!
S’aixeca decidida, encara
que els genolls li fan mal i avui no ha sortit ni per anar a comprar. Al
jardinet del darrere talla una rosa de te, les que ell prefereix, es posa
l’abric negre i amb el coll i la cara embolicats amb la bufanda, només els ulls
al descobert, surt al carrer. Fa estona que ha parat de ploure, però
l’escadussera llum es reflecteix en l’aigua que impregna l’asfalt i fa que els
bassals semblin de vidre.
Enfila carrer amunt; tantes vegades ha fet el
mateix camí que el podria seguir amb els ulls closos. Damunt l’asfalt, només el
so dels seus passos cansats que l’acompanya com una lletania i la
tranquil·litza. El darrer tram és de terra i el fang se li enganxa a les
sabates, ella va més a poc a poc per no relliscar i pensa en la filla que
sempre li diu que hauria d’agafar el bastó. Però la
Laia es
resisteix a acceptar el pas del temps i la decrepitud que ja l’encalça.
Un a un, com espectres
groguencs en mig de la boirina, s’encenen els fanals. Per fi arriba a la porta
que li és tan familiar i l’obre apressada. Es deleix per veure l’Ernest.
Quan hi és al davant, s’esforça en ofegar una ganyota trista, però no pot
aturar les llàgrimes que li cauen galtes avall. Fa molts dies que no et vinc a
veure. Perdona!, diu amb la veu trencada.
El t’estimo amorós de l’Ernest, la
reconforta. La
Laia somriu,
li deixa al davant la rosa de te i es treu un mocador de la butxaca
per eixugar-se el plor, després el passa pel damunt del marbre blanc, fins que
en sorgeixen les lletres daurades: Ernest
Giralt 1933 / 2009.
Júlia
Gaset
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada