dilluns, 16 de gener del 2017

La rosa de te

          El necessita. L’enyor que porta imprès a solcs damunt la pell la fa sospirar profundament. Fa hores que seu, tal com fa moltes tardes, a la butaca vella, descolorida pels anys; amb la mirada perduda, finestra enllà. No s’adona que la llum grisa de novembre se li ha ficat als ulls, fent-los més tristos. El capvespre s’escola lentament dins la cambra, ja no s’hi veu ni amb les ulleres posades i el llibre que fa dies que l’acompanya, fa estona que reposa tancat damunt la seva falda. Un calfred li recorre el cos,  ja no pot més!  Massa dies sense   veure’l!
          S’aixeca decidida, encara que els genolls li fan mal i avui no ha sortit ni per anar a comprar. Al jardinet del darrere talla una rosa de te, les que ell prefereix,  es posa l’abric negre i amb el coll i la cara embolicats amb la bufanda, només els ulls al descobert, surt al carrer. Fa estona que ha parat de ploure, però l’escadussera llum es reflecteix en l’aigua que impregna l’asfalt i fa que els bassals semblin de vidre.
          Enfila carrer amunt; tantes vegades ha fet el mateix camí que el podria seguir amb els ulls closos. Damunt l’asfalt, només el so dels seus passos cansats que l’acompanya com una lletania i la tranquil·litza. El darrer tram és de terra i el fang se li enganxa a les sabates, ella va més a poc a poc per no relliscar i pensa en la filla que sempre li diu que hauria d’agafar el  bastó. Però la Laia es resisteix a acceptar el pas del temps i la decrepitud que ja l’encalça.
          Un a un, com espectres groguencs en mig de la boirina, s’encenen els fanals. Per fi arriba a la porta que li és tan familiar i l’obre apressada.  Es deleix per veure l’Ernest. Quan hi és al davant, s’esforça en ofegar una ganyota trista, però no pot aturar les llàgrimes que li cauen galtes avall. Fa molts dies que no et vinc a veure. Perdona!, diu amb la veu trencada.
          El t’estimo amorós de l’Ernest, la reconforta.  La Laia somriu, li deixa al davant  la rosa de te i  es treu un mocador de la butxaca per eixugar-se el plor, després el passa pel damunt del marbre blanc, fins que en sorgeixen les lletres daurades: Ernest Giralt  1933 / 2009.

Júlia Gaset

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada