Puc afirmar i afirmo que, avui, i per primer cop en la meva ja llarga vida,
he tingut fred a la clenxa. Des que tinc memòria, n'he tingut al coll, al
clatell, el nas, al front, o a tot el cap en general. També he tingut fred de
peus, sobretot quan va néixer el meu germà o quan les meves amigues s'anaven
casant i jo no. He tingut fred de genolls, el normal de l'època que va d'anar
amb mitjons llargs fins a la d'estrenar les primeres mitges. De mes gran, a
vegades també he notat fred darrera la cintura, sobretot quan els jerseis i
samarretes comencen a curtejar i els pantalons a rebaixar. Freds tots ells
parcials i ben localitzats, però mai com el fred d'avui, a la clenxa i només a
la clenxa.
El fred de clenxa d'aquest
matí, quan caminava paral·lela al mar, era un fred mes o menys recte; estret
com un llapis Alpino de color carn. No era un fred ni curt ni llarg: era més o
menys de la mida d'un pinzell del numero vuit. I era dretà. Vull dir que la
meva clenxa carregava a la creta des d'aquell dia que la perruquera em va
convèncer que seria millor canviar-la de costat, per allò de dissimular
l'orella que tinc de Dumbo des de tota la vida.
El nou fred era un fred de recorregut molt ben definit. Començava just a
l'inici dels cabells, a un dit i mig per sobre del front, i acabava, més o
menys, on es podria situar la coroneta si jo fos capellà. Dic capellà per que
no sé si les monges també disposen de coroneta oficial. De totes maneres
he de reconèixer que era un fred superficial, gens profund, dels
incapaços de penetrar dins la closca, cosa que agraeixo doncs, darrerament, amb
les poques idees creatives que tinc, nomes em faltaria que un factor extern me
les refredés. Tenia, això sí, la profunditat justa per fer-se notar en forma de
fiblada lliscant. Sense volum.
Ara, aquí, ja ben arrecerada dins l'escalforeta de casa i després d'haver
analitzat en essència el nou fred, estic contenta. Acabo de descobrir que el
d'avui al matí, ha estat un fred de creixement personal, un fred de conscienciació.
Quan la meva clenxa, i només la meva clenxa, es queixava, m'estava dient que
estava viva i que potser, després de tants anys d'existència discreta, ja fora
hora que jo, i conscientment, li oferís una certa protecció ambiental. Com?
Doncs deixant-me créixer el cabell fins a poder-lo recollir en el monyo que
sempre he somniat. I blanc, ben blanc. Com el de la iaia Isabel, al cel sigui,
convertint-me, com ella, en una dona sense clenxa. Encara que no sé, potser que
m’esperi tres o quatre anys més, fins que tingui nets, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada