Ales de Cigne

No hi  vull entrar. Me’n moro de ganes, però avui no hi entraré. Segur que  les noies estarien contentes de veure’m,  que per uns minuts fugirien  del tragí de la  botiga   per acostar-se a  preguntar-me entre   petons, afalacs i un punt d’enveja, com em va la vida de  casada. Sé que amb elles podria  reviure les rialles còmplices  i la il·lusió de  tornar a pertànyer a aquest món delicat i lleuger, com de capsa de bombons  embolicada en paper de cel·lofana i  llaçada de seda.

            Però avui prefereixo mirar  pel vidre de l’aparador. Comença a fer-se  fosc i amb la lluminària de dins ningú se n’adonarà de mi. La gran làmpada de cristall que  penja del sostre  m’envia  picades d’ullet  enlluernadores mentre el cigne  dibuixat dins  la motllura ovalada de la paret del fons em convida a entrar. Tot és tan  bonic i elegant com a les fotografies de pastisseries de París que el Salvador m’ensenyava  quan érem promesos. Les  vitrines són plenes de rebosteria exquisida, ben arrenglerada a les safates amb blondes de ribets daurats. A les prestatgeries hi ha   capses de gelatines,  de marrón-glacé, de pastes de te, de bombons, totes relligades  amb llaços refinats de colors pastel. Veig l’Enriqueta, companya estimada, darrera  el taulell amb el davantal blanc impecable,  ben maquillada i  els cabells recollits,  atenent  un senyor amb abric i bastó que li assenyala el pastís que vol i ella,  sense deixar de somriure, com sempre, li embolica i l’acompanya a  caixa. Les hores que m’ hi he passat asseguda a caixa! Les hores més il·lusionades i felices. Aquí hi venien  artistes i gent  important; Jo era  qui cobrava, bon dia senyor Domènech, avui ha vingut sense la seva senyora?, atenia  el telèfon, Forn del Cigne bona tarda,  passava les comandes a l’obrador  i, quan acabava el torn, feia quadrar els números. Sempre somrient, sempre  amable. I és que  l’amo  no ha volgut mai cap noia senzilla de cara al públic.

             De la caixa estant reconeixia de seguida  les  noies que em venien a  preguntar per  l’oferta de feina de dependenta, amb l’expectativa a flor de pell. Com és? Em preguntava l’amo, assegut al despatx de la rebotiga. Home..., dubtava jo,  si  la noia  era baixeta o grassona, o tenia els ulls massa junts,  és simpàtica i   sembla prou eixerida.  Però és guapa o no? És...bufona, responia jo, neguitosa  de  que el seu futur  depengués del meu primer cop d’ull. Si no és atractiva no cal que la facis passar, sentenciava ell.

             Avui no hi vull entrar. Em  notarien   les galtes enceses i  els ulls enrogits de tan  aguantar-me les llàgrimes. Quan  hem sortit de la consulta encara sentia  les paraules  del metge martellejant barbaritats  i un tremolor a les  cames que no  em deixava caminar. M’hauria arraulit allà mateix,  en un racó del vestíbul, a plorar per la teva dissort  que tu, angelet  innocent,  encara ignores. Hauria escridassat pel forat  de l’escala a Déu Nostre Senyor que ha permès aquesta crueltat. Però a l’obrir la porta de l’ascensor, un jove ben vestit m’ha volgut ajudar a baixar els quatre graons i, d’una revolada, ha plantat el cotxet davant la porta del carrer. Quina nena més maca, m’ha dit somrient, i jo només he sabut tornar-li el somriure i sortir al carrer per empènyer el  teu cotxet i el pes de  la meva  tristesa. Balmes avall, de camí cap a l’estació dels Catalans, tu ho observaves tot  amb la teva expressió d’enteniment que tant em  desconcerta. I de cop se m’ha fet present  la solitud.

            Els meus passos deuen saber  de la meva torbació i s’han confabulat per distreure’m. Hem acabat al  mig de Plaça Catalunya, rodejades per una estesa de coloms que no han deixat de picotejar besses   del terra al nostre pas. La plaça estava quasi buida i només se sentia el parrupeig de les aus i el so amortit dels cotxes. El darrer raig de sol de la tarda ens ha encegat per uns instants, i  al donar-li l’esquena per esquivar-lo, he vist com la meva ombra allargassada  et cobria a tu i al cotxet. Tornem a ser una sola ombra, he pensat, i m’he adonat de que encara que hi compti els mesos que et vaig portar a dins, perquè compto des del primer dia que vaig saber-te, fa molt poquet que  ens coneixem, però  ara ja no m’imagino  la vida sense tu, sense cobrir-te i cuidar-te i estimar-te.  Aleshores he  volgut agafar un colom per  ensenyar-te’l però una munió d’ales bategant per enlairar-se  ens  ha colgat i tu t’has posat a plorar. No ploris nina,  mira que és polit aquest colom! t’he dit apropant-te’l   perquè l’ acaronessis, no fa res, no fa res, toca’l, ja ho veuràs! Però tu somicaves  mirant de reüll el colom,   captiu a les meves mans,  sense acabar-te de creure que aquell animal d’ulls rodons i bec punxegut fos de fiar. Llavors he  enlairant els braços per deixar-lo anar i tu t’has calmat al veure com marxava  volant. Ves a saber  què pensava el teu caparró espantadís. No t’agrada l’horabaixa i el més segur és que volguessis tornar  cap a casa. A casa nostra,  a Terrassa, al niu on tu hi vius segura i confiada i jo m’hi sento tan  forastera.

            Els meus passos ho saben i han tornat  a rebel·lar-se davant la boca de l’estació de Pelai. Ells em són còmplices  i, si els deixés triar, em portarien sempre pels carrers  enyorats, pels  paisatges dels temps feliços  més que no pas cap a l’estació de tren.  Tant de bo et pogués regalar  un sac ple d’aquests passos, preciosa. Et regalaria un pomet de  passes de nena, petites i insegures. Un grapat de passos juganers i plens d’aventures. T’oferiria  passos  rebels per trepitjar l’adolescència. I passos de dona amb mitges de seda, femenins i seductors . També passos adults, protectors, per quan siguis mare.  I passos madurs, i després passos cansats. Tants  passos com  et calguessin per viure,  venturosa, lliure.

            Però aquell  doctor saberut ha gosat dir-me  que això no podrà ser. Amb els dits peluts i rodanxons t’anava palpant  el  cosset menut i quan he vist com et remenava les cames i la teva poca reacció als estímuls, he gosat preguntar-li per la possible  recuperació. Senyora, ha dit alçant la veu i sense mirar-me, no ho veu que aquesta nena no caminarà mai?  Despietat, contundent, com un déu que decideix el destí dels seus pacients, per malastruc que sigui. Mentider, mentider, li hagués volgut cridar a la cara, què sap vostè?  Tanta fama, tant prestigi per  dir-me això? Perquè  serviu  els metges si no podeu curar ni a una criatura?  Però he callat. He callat durant la resta de la visita i  m’he empassat l’angunia i el plor.

            S’ha fet fosc. Deus tenir son   perquè et fregues els ullets  i comences a rondinar. No entens  que hi fem aturades davant d’aquest aparador tanta estona. Cal  tornar a casa. Travesso el carrer  i baixo les escales de  l’estació.   Ens rep l’olor densa  de fum i de ferro. Avanço amb el cotxet entre la gentada que corre enmig de les columnes de l’Avinguda de la Llum  amb un sol pensament.

            No pateixis, angelet meu. Et faré unes ales. Unes aletes de mohair i de fil  de perler de color rosa. No necessitaràs les cames. Tindràs ales per volar.

Montserrat Rodó