No hi vull entrar. Me’n moro de ganes, però avui no
hi entraré. Segur que les noies estarien
contentes de veure’m, que per uns minuts
fugirien del tragí de la botiga
per acostar-se a preguntar-me
entre petons, afalacs i un punt
d’enveja, com em va la vida de casada.
Sé que amb elles podria reviure les
rialles còmplices i la il·lusió de tornar a pertànyer a aquest món delicat i
lleuger, com de capsa de bombons
embolicada en paper de cel·lofana i
llaçada de seda.
Però avui prefereixo mirar pel vidre de l’aparador. Comença a
fer-se fosc i amb la lluminària de dins
ningú se n’adonarà de mi. La gran làmpada de cristall que penja del sostre m’envia
picades d’ullet enlluernadores
mentre el cigne dibuixat dins la motllura ovalada de la paret del fons em
convida a entrar. Tot és tan bonic i
elegant com a les fotografies de pastisseries de París que el Salvador
m’ensenyava quan érem promesos. Les vitrines són plenes de rebosteria exquisida,
ben arrenglerada a les safates amb blondes de ribets daurats. A les
prestatgeries hi ha capses de
gelatines, de marrón-glacé, de pastes de
te, de bombons, totes relligades amb
llaços refinats de colors pastel. Veig l’Enriqueta, companya estimada,
darrera el taulell amb el davantal blanc
impecable, ben maquillada i els cabells recollits, atenent
un senyor amb abric i bastó que li assenyala el pastís que vol i ella, sense deixar de somriure, com sempre, li
embolica i l’acompanya a caixa. Les
hores que m’ hi he passat asseguda a caixa! Les hores més il·lusionades i
felices. Aquí hi venien artistes i
gent important; Jo era qui cobrava, bon dia senyor Domènech, avui ha
vingut sense la seva senyora?, atenia el
telèfon, Forn del Cigne bona tarda,
passava les comandes a l’obrador
i, quan acabava el torn, feia quadrar els números. Sempre somrient,
sempre amable. I és que l’amo
no ha volgut mai cap noia senzilla de cara al públic.
De la caixa estant reconeixia de seguida les
noies que em venien a preguntar
per l’oferta de feina de dependenta, amb
l’expectativa a flor de pell. Com és? Em preguntava l’amo, assegut al despatx
de la rebotiga. Home..., dubtava jo,
si la noia era baixeta o grassona, o tenia els ulls
massa junts, és simpàtica i sembla prou eixerida. Però és guapa o no? És...bufona, responia jo,
neguitosa de que el seu futur depengués del meu primer cop d’ull. Si no és
atractiva no cal que la facis passar, sentenciava ell.
Avui no hi vull entrar. Em notarien
les galtes enceses i els ulls
enrogits de tan aguantar-me les
llàgrimes. Quan hem sortit de la
consulta encara sentia les paraules del metge martellejant barbaritats i un tremolor a les cames que no
em deixava caminar. M’hauria arraulit allà mateix, en un racó del vestíbul, a plorar per la teva
dissort que tu, angelet innocent,
encara ignores. Hauria escridassat pel forat de l’escala a Déu Nostre Senyor que ha permès
aquesta crueltat. Però a l’obrir la porta de l’ascensor, un jove ben vestit
m’ha volgut ajudar a baixar els quatre graons i, d’una revolada, ha plantat el
cotxet davant la porta del carrer. Quina nena més maca, m’ha dit somrient, i jo
només he sabut tornar-li el somriure i sortir al carrer per empènyer el teu cotxet i el pes de la meva
tristesa. Balmes avall, de camí cap a l’estació dels Catalans, tu ho
observaves tot amb la teva expressió
d’enteniment que tant em desconcerta. I
de cop se m’ha fet present la solitud.
Els meus passos deuen saber de la meva torbació i s’han confabulat per
distreure’m. Hem acabat al mig de Plaça
Catalunya, rodejades per una estesa de coloms que no han deixat de picotejar
besses del terra al nostre pas. La
plaça estava quasi buida i només se sentia el parrupeig de les aus i el so
amortit dels cotxes. El darrer raig de sol de la tarda ens ha encegat per uns
instants, i al donar-li l’esquena per
esquivar-lo, he vist com la meva ombra allargassada et cobria a tu i al cotxet. Tornem a ser una
sola ombra, he pensat, i m’he adonat de que encara que hi compti els mesos que
et vaig portar a dins, perquè compto des del primer dia que vaig saber-te, fa
molt poquet que ens coneixem, però ara ja no m’imagino la vida sense tu, sense cobrir-te i cuidar-te
i estimar-te. Aleshores he volgut agafar un colom per ensenyar-te’l però una munió d’ales bategant
per enlairar-se ens ha colgat i tu t’has posat a plorar. No
ploris nina, mira que és polit aquest
colom! t’he dit apropant-te’l perquè l’
acaronessis, no fa res, no fa res, toca’l, ja ho veuràs! Però tu somicaves mirant de reüll el colom, captiu a les meves mans, sense acabar-te de creure que aquell animal
d’ulls rodons i bec punxegut fos de fiar. Llavors he enlairant els braços per deixar-lo anar i tu
t’has calmat al veure com marxava
volant. Ves a saber què pensava
el teu caparró espantadís. No t’agrada l’horabaixa i el més segur és que
volguessis tornar cap a casa. A casa
nostra, a Terrassa, al niu on tu hi vius
segura i confiada i jo m’hi sento tan
forastera.
Els meus passos ho saben i han
tornat a rebel·lar-se davant la boca de
l’estació de Pelai. Ells em són còmplices
i, si els deixés triar, em portarien sempre pels carrers enyorats, pels paisatges dels temps feliços més que no pas cap a l’estació de tren. Tant de bo et pogués regalar un sac ple d’aquests passos, preciosa. Et
regalaria un pomet de passes de nena,
petites i insegures. Un grapat de passos juganers i plens d’aventures.
T’oferiria passos rebels per trepitjar l’adolescència. I passos
de dona amb mitges de seda, femenins i seductors . També passos adults,
protectors, per quan siguis mare. I
passos madurs, i després passos cansats. Tants
passos com et calguessin per
viure, venturosa, lliure.
Però aquell doctor saberut ha gosat dir-me que això no podrà ser. Amb els dits peluts i
rodanxons t’anava palpant el cosset menut i quan he vist com et remenava
les cames i la teva poca reacció als estímuls, he gosat preguntar-li per la
possible recuperació. Senyora, ha dit
alçant la veu i sense mirar-me, no ho veu que aquesta nena no caminarà mai? Despietat, contundent, com un déu que
decideix el destí dels seus pacients, per malastruc que sigui. Mentider,
mentider, li hagués volgut cridar a la cara, què sap vostè? Tanta fama, tant prestigi per dir-me això? Perquè serviu
els metges si no podeu curar ni a una criatura? Però he callat. He callat durant la resta de
la visita i m’he empassat l’angunia i el
plor.
S’ha fet fosc. Deus tenir son perquè et fregues els ullets i comences a rondinar. No entens que hi fem aturades davant d’aquest aparador
tanta estona. Cal tornar a casa.
Travesso el carrer i baixo les escales
de l’estació. Ens rep l’olor densa de fum i de ferro. Avanço amb el cotxet entre
la gentada que corre enmig de les columnes de l’Avinguda de la Llum amb un sol pensament.
No pateixis, angelet meu. Et faré unes
ales. Unes aletes de mohair i de fil de
perler de color rosa. No necessitaràs les cames. Tindràs ales per volar.
Montserrat Rodó
Aquest és un dels textos amb més sensibilitat dels que he llegit. Llenguatge precís i registre adequat al context. Endavant que això és fantàstic.
ResponElimina