dimecres, 2 de novembre del 2016

L'armari mirall


Aquell matí no vaig sentir el despertador, que és el mateix que dir que em vaig llevar quan el cor em va dir prou. En realitat no va ser el cor el que em va despertar, sinó una sensació estranya que havia començat al llit i que es va fer grossa en posar els peus a terra, quan vaig intentar mirar-me a la lluna de l’armari-mirall de l’habitació.  No m’hi podia veure. Sabia que el mirall estava allà i jo aquí, al seu davant. Però no hi veia reflectit el meu cos. Ni sencer ni a trossos. I el que és pitjor, tampoc no hi veia reflectit cap dels objectes de l’habitació. Estava ben espantat.
            Quan, fent el valent, em vaig atrevir a posar les mans al cap i vaig poder palpar els cabells, em vaig tranquil·litzar. Però només relativament, ja que, en intentar fregar-me els ulls per escampar-ne les hipotètiques lleganyes, no els vaig trobar. Això és que has passat una mala nit, em vaig dir, mentre feia voluntat de parpellejar. Arrugava el front, contreia tots i cadascun dels músculs de la cara. Em notava els moviments, però no els veia. Mig de gairell, vaig poder apujar la persiana, però tampoc vaig aconseguir esbrinar si el sol ja era alt.                                              
           Hauria de considerar la possibilitat d’unes vacances fora d’època, pensava mentre em dirigia, diria que de memòria, al lavabo. Allà tampoc hi havia cap tassa de vàter, només una banyera i la primera necessitat matinera ja no podia esperar més. La urgència em va fer decidir, doncs, a descarregar-la dins aquella banyera que els meus ulls sí podien apamar en tota la seva dimensió. Inútil, tot ben inútil. Ara que tenia la decisió feta, no em trobava l’òrgan urinari. Per més que les meves mans resseguissin la zona adjudicada a tal aparell, no en trobava la protuberància. A mesura que creixia la necessitat, augmentava la meva angoixa. Una por estranya, que no anunciava res de bo. Allò no podia ser només el resultat d’una mala nit. Havia de ser alguna cosa més important, però en desconeixia tant les causes com les dimensions. Cal actuar ràpid i amb contundència, vaig sentenciar en veu alta  (oh!, tenia veu!). Amb rapidesa: m’havia de desprendre de l’acumulació de líquids, ni que fos cames avall. Així sabria, si més no, si encara disposava de penis. I amb contundència: havia de  buscar la manera de reconèixer-me en cada un dels actes imposats per la meva voluntat. Com vaig poder, em vaig muntar un mínim joc de miralls.
            Així és com vaig descobrir que la cosa no semblava tan greu com m’havia imaginat. Tot plegat era que, segurament dormint, se m’havia girat el cap 180º i allà s’havia quedat instal·lat. Ben fixat. Cap dels metges consultats no l’ha volgut tornar a lloc, per les possibles conseqüències, em diuen. No hi ha precedents publicats en revistes científiques, es justifiquen.
            De manera que ara estic aprenent, pel meu compte, a caminar rerescules.  I, sobretot, a cuinar, menjar, tallar, afaitar-me, escriure, dibuixar i pixar amb una mena de braç articulat que allarga el meu. Ahir vaig aconseguir  llegir amb un faristol a l’esquena i avui estic enfeinat en substituir tots els seients de casa per uns de rotatoris adaptats.

            Diguem doncs que se m’ha girat feina. I és que la vida m’ha canviat en rodó. 

Rosa Vila

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada