Aquell matí no vaig sentir
el despertador, que és el mateix que dir que em vaig llevar quan el cor em va
dir prou. En realitat no va ser el cor el que em va despertar, sinó una
sensació estranya que havia començat al llit i que es va fer grossa en posar
els peus a terra, quan vaig intentar mirar-me a la lluna de l’armari-mirall de
l’habitació. No m’hi podia veure. Sabia
que el mirall estava allà i jo aquí, al seu davant. Però no hi veia reflectit
el meu cos. Ni sencer ni a trossos. I el que és pitjor, tampoc no hi veia
reflectit cap dels objectes de l’habitació. Estava ben espantat.
Quan, fent el valent, em vaig atrevir a posar les mans al
cap i vaig poder palpar els cabells, em vaig tranquil·litzar. Però només
relativament, ja que, en intentar fregar-me els ulls per escampar-ne les
hipotètiques lleganyes, no els vaig trobar. Això és que has passat una mala
nit, em vaig dir, mentre feia voluntat de parpellejar. Arrugava el front,
contreia tots i cadascun dels músculs de la cara. Em notava els moviments, però
no els veia. Mig de gairell, vaig poder apujar la persiana, però tampoc vaig
aconseguir esbrinar si el sol ja era alt.
Hauria
de considerar la possibilitat d’unes vacances fora d’època, pensava mentre em
dirigia, diria que de memòria, al lavabo. Allà tampoc hi havia cap tassa de
vàter, només una banyera i la primera necessitat matinera ja no podia esperar
més. La urgència em va fer decidir, doncs, a descarregar-la dins aquella banyera
que els meus ulls sí podien apamar en tota la seva dimensió. Inútil, tot ben
inútil. Ara que tenia la decisió feta, no em trobava l’òrgan urinari. Per més
que les meves mans resseguissin la zona adjudicada a tal aparell, no en trobava
la protuberància. A mesura que creixia la necessitat, augmentava la meva
angoixa. Una por estranya, que no anunciava res de bo. Allò no podia ser només
el resultat d’una mala nit. Havia de ser alguna cosa més important, però en desconeixia tant les causes com les dimensions. Cal actuar ràpid i amb contundència, vaig sentenciar en veu
alta (oh!, tenia veu!). Amb rapidesa:
m’havia de desprendre de l’acumulació de líquids, ni que fos cames avall. Així
sabria, si més no, si encara disposava de penis. I amb contundència: havia de buscar la manera de reconèixer-me en cada un
dels actes imposats per la meva voluntat. Com vaig poder, em vaig muntar un mínim joc de miralls.
Així és com vaig descobrir que la cosa no semblava tan
greu com m’havia imaginat. Tot plegat era que, segurament dormint, se m’havia
girat el cap 180º i allà s’havia quedat instal·lat. Ben fixat. Cap dels metges
consultats no l’ha volgut tornar a lloc, per les possibles conseqüències, em diuen.
No hi ha precedents publicats en revistes científiques, es justifiquen.
De manera que ara estic aprenent, pel meu compte, a
caminar rerescules. I, sobretot, a
cuinar, menjar, tallar, afaitar-me, escriure, dibuixar i pixar amb una mena de
braç articulat que allarga el meu. Ahir vaig aconseguir llegir amb un faristol a l’esquena i avui
estic enfeinat en substituir tots els seients de casa per uns de rotatoris
adaptats.
Diguem doncs que se m’ha girat feina. I és que la vida
m’ha canviat en rodó.
Rosa Vila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada