dijous, 3 de novembre del 2016

Carta a Kafka

Dissortat Franz,
Difícil de trobar el tractament  amb què parlar-vos, però finalment m’he decantat pel tu. Em permeto la llicència, doncs  la que t’escriu ja es va fent gran i, espero, venerable i, per contra, tu ets un home jove atrapat  en el temps per a tota l’eternitat. M’he vist empesa a escriure’t per un repte imposat i se’m fa estrany dirigir-me a tu d’una manera  íntima i directa. Confesso que mai t’he sigut una lectora fidel. De molt  jove, quan  vaig  descobrir   amb entusiasme  la immensitat de la literatura, el teu món angoixant  em feia basarda i les teves novel·les van anar quedant a la part  baixa  de la pila de llibres que calia llegir. De gran m’ha fet mandra posar-m’hi de nou. Potser algun dia trobaré el moment, si és que la nostra correspondència  prospera.
El que a mi  m’interessa és la teva història. Trista història, pel que he anat llegint ( fer veure que ets una persona cultivada exigeix saber almenys quatre coses dels autors aclamats com a imprescindibles) a vegades amb  alguna  fotografia en què  el teu esguard no  deixa indiferent; el posat seriós, la mirada obscura i penetrant i unes orelles que et donen l’aparença d’ un esser de la nit.Vas ser infeliç i vas morir massa jove. Potser aquesta mort, però, et va estalviar l’horror que pocs anys després  patirien els teus.
Ara, perquè aquest joc tingui sentit, et volia demanar consell. Des de fa un temps  m’ha agafat la dèria d’escriure. Diuen els que hi entenen que el motor per posar-s’hi són les cicatrius que es tenen a l’ànima i jo en dec tenir un farcell ple. Tu, que  ets la icona dels patidors, dels infeliços, que vas saber abocar i transformar el teu malestar en una forma d’art que t’ha fet immortal, et pregunto: ha valgut la pena? Els  anys de neguits i tristors van ser la guspira que va encendre  els teus escrits i el seu foc encara crema. Se’t venera i es parla de tu cada dia en algun lloc del món. Els crítics i biògrafs es permeten parlar de les teves intimitats i fer hipòtesis sobre el teu caràcter dèspota o malaltís. Avui mateix, m’he creuat amb una noia que portava el teu nom en una bossa de roba  que es devia  comprar a Praga en una botiga per a turistes. Insisteixo, si haguessis pogut triar, no hauries preferit una llarga vida plàcida i feliç en lloc de ser un clàssic de la literatura? Poc en deus gaudir, siguis on siguis, de ser un mite de la lliteratura, l’especialista en angoixar  l’ànim dels teus lectors.
O potser sí, potser existeix un Olimp de mites immortals  que contempleu displicents  els neguits dels que encara lluitem per viure. Jo, que molt modestament em dedico a estonetes a  traslladar  al paper unes vivències que a molts els  fan caure les llàgrimes, no tinc clar si vull passar a la posteritat (en el meu cas, segur que seria una curta posteritat) com algú que va viure amb entrebancs i dificultats, o val més deixar-ho córrer i dedicar-me, per exemple, ara que és primavera, a contemplar  la natura i gaudir de les coses bones que encara em dóna la vida.
            Si em donessis el consell que et demano seria un fet tan extraordinari que prometo seguir-lo al peu de la lletra. Mentrestant, faré la meva i continuaré patint davant del paper en blanc.
Encantada d’haver tingut aquesta estona d’intimitat amb tu,
A reveure,

Montse Rodó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada