Dissortat Franz,
Difícil de trobar el
tractament amb què parlar-vos, però
finalment m’he decantat pel tu. Em permeto la llicència, doncs la que t’escriu ja es va fent gran i, espero,
venerable i, per contra, tu ets un home jove atrapat en el temps per a tota l’eternitat. M’he vist empesa a
escriure’t per un repte imposat i se’m fa estrany dirigir-me a tu d’una manera íntima i directa. Confesso que mai t’he sigut
una lectora fidel. De molt
jove, quan vaig descobrir
amb entusiasme la immensitat de
la literatura, el teu món angoixant em
feia basarda i les teves novel·les van anar quedant a la part baixa
de la pila de llibres que calia llegir. De gran m’ha fet mandra
posar-m’hi de nou. Potser algun dia trobaré el moment, si és que la nostra
correspondència prospera.
El que a
mi m’interessa és la teva història.
Trista història, pel que he anat llegint ( fer veure que ets una persona
cultivada exigeix saber almenys quatre coses dels autors aclamats com a
imprescindibles) a vegades amb
alguna fotografia en què el teu esguard no deixa indiferent; el posat seriós, la mirada
obscura i penetrant i unes orelles que et donen l’aparença d’ un esser de la
nit.Vas ser infeliç i vas morir massa jove. Potser aquesta mort, però, et va estalviar
l’horror que pocs anys després patirien
els teus.
Ara,
perquè aquest joc tingui sentit, et volia demanar consell. Des de fa un
temps m’ha agafat la dèria d’escriure.
Diuen els que hi entenen que el motor per posar-s’hi són les cicatrius que es tenen
a l’ànima i jo en dec tenir un farcell ple. Tu, que ets la icona dels patidors, dels infeliços,
que vas saber abocar i transformar el teu malestar en una forma d’art que t’ha
fet immortal, et pregunto: ha valgut la pena? Els anys de neguits i tristors van ser la guspira
que va encendre els teus escrits i el
seu foc encara crema. Se’t venera i es parla de tu cada dia en algun lloc del
món. Els crítics i biògrafs es permeten parlar de les teves intimitats i fer
hipòtesis sobre el teu caràcter dèspota o malaltís. Avui mateix, m’he creuat
amb una noia que portava el teu nom en una bossa de roba que es devia
comprar a Praga en una botiga per a turistes. Insisteixo, si haguessis
pogut triar, no hauries preferit una llarga vida plàcida i feliç en lloc de ser
un clàssic de la literatura? Poc en deus gaudir, siguis on siguis, de ser un
mite de la lliteratura, l’especialista en angoixar l’ànim dels teus lectors.
O potser
sí, potser existeix un Olimp de mites immortals que contempleu displicents els neguits dels que encara lluitem per
viure. Jo, que molt modestament em dedico a estonetes a traslladar
al paper unes vivències que a molts els fan caure les llàgrimes, no tinc clar si vull
passar a la posteritat (en el meu cas, segur que seria una curta posteritat)
com algú que va viure amb entrebancs i dificultats, o val més deixar-ho córrer
i dedicar-me, per exemple, ara que és primavera, a contemplar la natura i gaudir de les coses bones que
encara em dóna la vida.
Si em donessis el consell que
et demano seria un fet tan extraordinari que prometo
seguir-lo al peu de la lletra. Mentrestant, faré la meva i continuaré patint
davant del paper en blanc.
Encantada d’haver tingut
aquesta estona d’intimitat amb tu,
A reveure,
Montse Rodó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada