Guardià de meravelles, de Montserrat Rodó, premi Passera Gelida 2016

Si trobés les ulleres segur que ho veuria clar. Fa temps que les busco, pel riu, però encara no he tingut sort. Potser els vidres s’han esmicolat i ara es confonen amb les pedres que el fang ha amagat al fons de la llera. Però si trobés les meves ulleres, encara que només fos la muntura, si la trobés, em sentiria molt millor, com si tornés a ser jo, tot sencer. Llavors segur que ja no sentiria les veus, només sentiria la remor del vent.

De tant com he buscat pel riu, he trobat moltes coses. Coses estranyes i terribles, però també coses boniques, petites meravelles ofegades. Algunes tan delicades que em puc imaginar la desesperació de qui les ha perdut, malaguanyat bocí de vida. Hi he trobat anells amb pedres precioses que encara brillen quan les acaricia el primer raig de sol, o figuretes de porcellana que han perdut el cap o una mà o un tros de cama. I sabates. Sabates que havien estat noves, amb la pell reinflada per l’aigua tèrbola i els cordons podrits, varades al fons, abraçades per fulles ondulants que no les deixen marxar a buscar la parella.

Cada cosa que he descobert deu tenir la seva història, segur que totes en tenen una, d’història. Potser han caigut a l’aigua, o potser les hi han llençat per descuit o per desgràcia i ningú s’ha preocupat de buscar-les mai més. Però jo sé on s’amaga cada objecte que he anat trobant, per si algú volgués recuperar el seu tresor perdut i me’l volgués demanar. Sé exactament sota quina pedra o al cau de quina llúdriga s’amaga cada peça del meu botí. Guardià de les coses perdudes al riu. Deu ser per això que resto aquí, tot sol.

Jo també tinc la meva, d’història, malgrat que no és gaire llarga i fa temps que sembla aturada i que no vulgui continuar. Els records perden la vivor, se’m dilueixen, com si també haguessin caigut al riu i l’aigua els rentés les brutícies i els cobrís de llapó. Les que no es difuminen són les veus, aquestes veus que no em deixen tranquil. Les sento tota hora, dins el cap, cada vegada més fort. Tan fort que m’espanten, em fan esgarrifar. Voldria fugir i no sentir-les més, però no sé si puc fugir. Llavors sort en tinc del xiulet del vent, que em calma, m’agombola, com si encara estigués als braços de la mare quan em bressolava i em feia callar a la tebior del seu pit. El vent que mou els joncs i els canyissars em fa companyia, mai em deixa del tot sol. La seva remor neteja l’aire i apaga les veus, les fa callar, i els xiscles s’allunyen, se’n van riu enllà, igual que aquells cossos que suraven a l’aigua com bombolles de roba amb cames i braços enravenats. Això sí que ho recordo. N’hi havia tants, de cossos, tantes bombolles, que el riu semblava una gran marmita amb l’aiguabarreig rogenc d’ossos i carn, lliscant avall, poc a poc. Alguns quedaven encallats a les canyes de la riba, com si volguessin sortir de l’aigua per tornar cap a casa. I jo, una bombolla més que baixava pel riu des de Mequinensa, després que una bala em rebentés l’ull i em fes esclatar el cap. Allí, en caure a l’aigua, va ser quan vaig perdre les ulleres.

Des d’aleshores les continuo buscant. Estic segur que si recuperés les meves ulleres i me les pogués posar de nou, tot tornaria a ser com abans. I aquestes veus que sento xisclar de por i de dolor callarien. I tots tornaríem a cantar dins les trinxeres, ens passaríem el cigarret l’un a l’altre, amb les bales xiulant sobre els caps. I riuríem per fer-nos passar la por i per oblidar la pols i la sarna que ens cobria. Llavors tot seria altra vegada com abans. Abans que perdés les meves ulleres.

Premi Passera  Gelida 2016

Montserrat Rodó