De la mà de la memòria

          Acosta't, dóna'm la mà, m'has demanat només entrar a la cambra. Me l'has premut com et vaig veure prémer un mocador mentre ploraves, molts anys enrere. I jo m'he submergit en els teus ulls tan vius encara  i m'he deixat portar pels carrerons de la memòria. Barcelona, un matí de primavera, en fa més de cinquanta.
         Mai, fins aquell matí  quan anàvem camí de la Rambla, m'havia fixat en la mà dreta del pare, en la seva grandària, en la seva fredor, en la seva força.
La mà dreta del pare va deixar anar de sobte la cigarreta que sostenia, i, en una maniobra ràpida i precisa, anà a petar contra la meva galta infantil. Immediatament, vaig sentir una escalfor dolorosa a la pell i  que els ulls em feien pampallugues. Mentre, la mà dreta del pare s'amagà a la butxaca de la seva americana, potser per vergonya, potser per aturar la temptació de donar-me un altre mastegot.
Vàrem continuar caminant, en silenci; jo amb la galta enrojolada i mirant al terra, el pare amb cara de pomes agres, observant el cel que amenaçava pluja. Un cel primaveral, per mi molt negre i pesant, feixuc com l' interrogant immens que planejava damunt del meu cap. Em demanava a mi mateix el perquè d'aquella bufetada a traïció que encara em coïa a la galta i que recordaria durant molt i molt de temps. Per descomptat, no vaig gosar preguntar-li al pare per quin motiu la seva mà va castigar-me amb aquell cop sec i directe, com mai no ho havia fet abans, fins aquell dia. La mà del pare no era pròdiga en carícies, ni juganera i dolça com la de la mare. Tot ell era un home sec, reservat a l'hora de manifestar els seus sentiments. La seva mà, les seves mans, no tocaven més que objectes inanimats, fins i tot em costa recordar un gest d'afecte envers la mare.                                          El passeig fins  La Rambla, amb la mirada clavada al terra i la galta dolorida, em va semblar un via crucis que no s'acabava mai. El silenci que em separava del pare, com un mur entre tots dos, contrastava amb el batibull de sons dels carrers cèntrics i transitats de la ciutat. Els peus dels transeünts eren tot un mostrari de sabates: llustroses amb cordons ben tibats; esparracades que tenien gana; fines i elegants amb talons d'agulla; heretades d'un germà, balderes, gastades. Barcelona arran de terra, la riquesa i la pobresa caminant al meu costat. Em vaig fixar, per cert, que les meves ja badaven.
El pare s'aturà, com sempre fèiem, davant del quiosc  per llegir la premsa; no comprar-la, sinó devorar-ne les portades amb els ulls, mentre jo feia el mateix amb els còmics del Capitán Trueno. Aquell dia, però, no vaig gosar alçar la vista, i em vaig entretenir trepitjant un xiclet del terra amb la part anterior de la sola, sense pietat, com si me'n volgués venjar. Finalment,  va esdevenir una finíssima làmina de color indeterminat que me’n vaig endur enganxada a  la sabata.
Anem, va dir-me el pare quan acabà de llegir tota la premsa exposada al quiosc; amb una lleu empenta, va assenyalar-me la direcció a seguir, i en aquell moment vaig notar una gota al bell mig de la closca. Així, una darrere una altra, cada cop més seguides, fins que vaig gosar mirar cap amunt per comprovar que, efectivament, plovia.
Afanya't! ordenà el pare alleugerint el pas i amb la seva mà dreta agafant-me pel pul·lòver que la mare m'havia teixit pels diumenges. Les mans de la mare teixien, les mans de la mare acotxaven, les mans de la mare estimaven. Les del pare, no.
Vaig fer tot el camí de retorn a casa capcot, gairebé corrent, seguint les passes llargues i nervioses del pare, que no  volia mullar-se la jaqueta de mudar. Vinga nano, em deia amb posat seriós mentre la pluja era cada cop més intensa; arribarem xops per culpa teva!
A part del gran interrogant, la pluja i la colònia  que la mare em posava als cabells per pentinar-me amb clenxa, ara duia també al damunt la llosa de la culpabilitat, que és tan feixuga. I un xiclet a la sabata, enganxat per sempre més.
       En arribar al portal casa, moll de dalt a baix, el xiclet semblava més tou, com si l'aigua li hagués retornat  la plasticitat, la vida. Em cridà l'atenció el sorollet que feia en contacte amb el terra; em va fer gràcia perquè sonava com  un petó. Vaig pujar les escales, besant els graons amb la sabata, mitja cara amb un somriure, l'altra mitja encara tèbia.
Quan vàrem entrar al pis la mare feinejava  a la cuina. El pare va anar cap a la cambra per canviar-se de roba; no va dir ja som aquí, com feia sempre. La mare sortí de la cuina eixugant-se les mans al davantal i jo vaig córrer a abraçar-la. Em va treure la roba mullada, m'embolcallà amb una tovallola, i després em refregà contra el seu cos càlid de mare. En aquell moment d'intimitat vaig decidir desempallegar-me de l'interrogant que duia al damunt, enganxat, com el xiclet a la sabata. No mare, que no he fet pas res jo; que si gairebé no he obert la boca, llevat de... L'única frase que havia pronunciat durant el passeig, just en passar per davant d'un bar on destacava un anunci molt gran al vidre, va esdevenir pregunta i la resposta un mastegot.
La mare m'acaronà la galta ultratjada, com a preludi d'un bon consell:  un altre dia, fill meu, t'atures a Canaletes i beus aigua de la font. Un altre dia, mare, recordaré que som pobres abans de demanar res.  Aquell matí de finals de primavera de l'any 1960, un anunci amb lletres grosses de formes sinuoses, blanques sobre un fons vermell, molt vermell, em va dir Tome una Coca-Cola, deliciosa y refrescante. Però la mà dreta del pare va dir no.
Dies després, quan ja l'estiu i les vacances escolars eren a tocar, vaig tornar a comprovar  com en podien ser d'eloqüents les mans de la gent gran.
A les acaballes del curs, em varen fer sortir al pati, on esperaven els meus companys de classe. Tots ben col·locats, els alts darrere, els més baixets davant; l'esquena tibada i un somriure imposat pel fotògraf al crit de pataataaa. Tots amb el cabell
lluent i clenxinat, la camisa blanca cordada fins dalt de tot. Tots, menys jo.                      
        No només havia arribat tard, obligant a reorganitzar tota la formació d'alumnes que ja començaven a suar de tan cordats i mudats; també va passar que me n'havia oblidat per complet de la sessió fotogràfica. La clenxa feta a corre-cuita; la camisa de diari amb una llàntia de l'esmorzar; les sabates sense enllustrar, amb un xiclet amagat a la sola; el crit sec i directe del professor: ven aquí Pellicer, ¡inmediatamente!, a l'hora que amb  gest seriós, gairebé sinistre, s'adreçava al fotògraf perquè s'esperés.  L'home aprofità per encendre una cigarreta, recolzant l'esquena contra la paret, a l'ombra. La canalla impacient, farts de mantenir aquell  posat marcial,  dels  somriures i les patates, no gosaven moure's; alguns, amb regalims de suor i brillantina; d'altres amb  ganes de pixar, fent pressió amb les cuixes; tots, pendents de mi; jo, com un  be camí de l'escorxador. Lo siento, Don Jacinto, es que yo ... Patac!  Alguna cosa dins del meu crani va trontollar i la galta  es va encendre amb aquell foc que ja em començava a resultar familiar.  Don Jacinto era esquerrà i tenia la mà llarga i ossuda; jo tenia dues galtes i les dues assenyalades per la resta de la meva vida infantil.
La fotografia del grup es va fer, per fi. A la filera de davant, encongit entre els més menuts, el meu rostre destacava pels matisos de la humiliació: el somriure cap avall, els ulls plorosos, una tristesa infinita i una galta, només una, colrada.
  Vaig endur-me el retrat emmarcat en una cartolina rígida,  juntament amb  un Cuadernillo Rubio que havia de fer durant l'estiu.
Només arribar a casa, vaig amagar-ho tot dins d'un calaix. No volia pensar en l'escola durant un temps, ni en aquell maleït retrat que mostrava un jo vençut i pobre i tacat i amb la clenxa torta i amb cinc dits ossuts marcats a la galta. No, no mare, no ens han fet pas cap retrat aquest any; no, no mare, no vull que tu em vegis tan poqueta  cosa.
Dies després, vaig començar a fer cal·ligrafia amb el quadernet. El retrat, però, es va quedar per sempre més amagat dins d'un calaix, on hi vaig guardar també el record  dolorós de les meves primeres hòsties fora de missa, de la mà del pare i la de Don Jacinto, Amén.
La tercera, també fora de missa, va arribar a les acaballes de l'estiu d'aquell any en blanc i negre. Va venir de la mà  grossa i rabiüda, imprevisible i poderosa que és la vida;  la mare plorava com mai no l'havia vist abans.
      Me la vaig trobar asseguda a la butaca del costat de la finestra, on habitualment feia mitja o sorgia mitjons mentre escoltava la ràdio. Aquest cop, el silenci de fons i els seus plors esfereïdors omplien la saleta, en penombra. Un mocador entre les mans, que premia amb força després d'eixugar-se les llàgrimes; els ulls inflats, vermells, i el seu rostre que semblava haver envellit deu anys de cop.       Jo palplantat a la porta, observant-la, no gosava ni demanar mare què et passa, no sabia què fer per consolar tanta pena en una dona tan soferta, mare meva, estimada, què podia fer jo per tu si ni tan sols vaig entendre el que realment em deies; des de la butaca, els punys prement el mocador,  la mirada perduda: el pare se n'ha anat. I jo, pensant que tornaria per sopar, vaig demanar-te, finalment, mare què et passa; tu vas desaparèixer rere una cortina de llàgrimes i jo vaig recollir-te el mocador, fet un manyoc, del terra.
Dies després, tot l'edifici n'anava ple. La notícia s'havia escampat pels replans  com un reguitzell de pólvora, mentre la tristor de la mare s'estenia  com una onada que amarava fins l'últim racó de la casa i de la nostra vida.
Jo, innocent encara, encara no deu anys i tan poqueta cosa, res no entenia i res no podia fer que no fos dir-li mare, que jo t'estimo molt; au va, no ploris. I tu, mare meva, estimada, vas deixar de fer-me carícies perquè la vida et tombà d'un cop i, de retruc, jo també vaig rebre. No vaig gosar preguntar-li on era el pare, ni vaig gosar dir res més durant aquell estiu que em vaig passar, bàsicament, al carrer com un nen sense casa.  
La mare, en canvi, es va enclaustrar al pis, sempre en penombra. Les veïnes l'anaven a veure, de tant en tant, però no s'hi estaven gaire; pel nen, deien, quan li duien un parell d'ous o un petricó de llet, i ella responia gràcies amb la mirada perduda i un somriure que amagava tots els matisos de la humiliació. I jo que anava i venia, amunt i avall, durant aquell estrany estiu sense horaris, sense  pare i sense  mare; i jo que vaig sentir  la portera quan deia que en Pellicer havia marxat amb una corista del Paral·lel; i jo que   no sabia pas què era una corista no entenia res, encara. I uns dies després, quan finalment ho vaig esbrinar, no vaig poder evitar somriure en imaginar-me el pare, sempre tan seriós i esquerp,  de bracet amb una senyora molt alegre, compartint una cigarreta i, potser, també una Coca-Cola. Se'm feia estrany pensar que el pare ja no tornaria, però tampoc es podria dir que el trobés a faltar. A la mare, sí; potser per això, ella va anar tornant mica en mica, per ser un altre cop tu, mare  estimada, de mans amoroses i sàvies paraules. Ens en sortirem, fill meu; i jo et vaig creure, com sempre havia fet i ho faig avui encara.
  Avui que sé que la vida se t'acaba, em vénen al cap records  d'una vida estranya i pròpia i tan llunyana. Sensacions agredolces, fotos en color sèpia, el petricó de llet, sabates que baden.
Fa més de cinquanta anys, mare meva, estimada, i encara no l'he sabut perdonar perquè et vaig veure vessar llàgrimes d'abandó, tantes vegades. Perquè d'ell no en tinc més record que l'impacte de la mà a la cara, la fortor del seu tabac i els passejos, en silenci, per la Rambla. Mai no n'hem sabut res més d'ell; no sé si és viu o mort; no sé per què ho va fer; ni si se'n va penedir, alguna vegada. Potser ja ni ho vull saber, perquè tu em vas dir ens en sortirem, fill meu, i és tot el que em va caldre. I així és com va ser. Tu i jo, creixent plegats,  fent mans i mànigues.
Avui, com aquell  mocador  se t'esmunyí de les mans fa més de cinquanta anys,  la vida se t'escola entre els dits, mentre jo em torno a sentir petit i sol i tan poqueta cosa.  

Nela Miralles