Els noms de les vaques

Pel camí dels contrabandistes, m'esgarrinxo les cames amb els esbarzers i les ortigues. Coi de faldilles! Jo, de gran, aniré vestida com un xicot i acompanyaré el pare a caçar senglars. Pobre pare; ja no té ganes de caçar, ni de res. Sento ben a prop  els esquellots de les vaques. N'hi ha una que ha vedellat fa poc i té les metes plenes de llet; es diu Marquesa.

Mentre faig el camí cap a cals oncles, penso en els noms de les vaques. M'aturo de tant en tant per a gratar-me les cames i no paro fins a fer-m'hi sang. La tia Rosa m'ho curarà amb alguna herba remeiera; ella sempre té guariment per a tot. I té mans amoroses, i paraules sàvies i històries per explicar, mig reals, mig inventades.

Des que  va morir la mare vaig tot sovint a cals oncles. El pare està tan trist que no està gens per mi, sembla que ni tan sols em vegi. Està com submergit en una aigua tèrbola i prou feina  té per no ofegar-s'hi. Va al terròs, pastura les vaques i poca cosa més, perquè està mig mort de pena. La mare va parir, com la Marquesa, però la vaca ho va saber fer millor i encara és viva; el vedell, també. Jo no entenc perquè la mare es va haver de morir; pensar-hi em cou com una ortiga al bell mig del cor. La tia Rosa ho sap i per això m'estima més encara. Vine aquí, em diu, i em masega les galtes de tants petons i m'encasta la cara contra el seu pit tan flonjo. El davantal li fa olor de brou de gallina, amb moltes herbes.

A la Borda del Guenyo no hi ha canalla; diuen que la tia és erma com un pedregam. I de l'oncle diuen que,  d'una sola ullada, pot veure el Cadí i les valls d'Andorra. A  l'enterrament de la mare plorava guerxo. El pare no plorava; diuen que no li varen sortir les llàgrimes de tan dolor. Quan el mossèn de la Seu va fer el respons per la mare i pel  nonat, ell ja no hi era; només en quedava el cos, buit per dintre, com en queda la pell de la serpent quan muda. Jo vaig pensar, primer,  que nonat era el nom del meu germanet. 

Després vaig saber que no; s'havia de dir Sebastià, com el pare.

Del Mas Vaquer, que és casa meua, a la Borda del Guenyo no s'hi està massa. Jo, que tinc les cames petites i esprimatxades, trigo  mitja hora. Ara, que és temps de bolets, m'encanto pel camí i en duc un bon grapat a la tia. La mare va morir a finals d'agost; va ser un estiu plujós i trist i estrany, com una tardor prematura. De vegades agafo móres i me les menjo  pensant en la mare, que en feia gelea només perquè a mi m'agradava.

El vedell de la Marquesa encara no té nom.  Penso que hauria de tenir-ne. Al pare, com que no hi és encara que hi sigui, tant li fa.

--D'on vénen los noms de les vaques? --li demano a la tia Rosa, que tot ho sap i, si no ho sap, s'ho inventa.

--De la imaginació de los hòmens.

--I de la de les dones, també?

--També, també...

--I els noms de los hòmens i de les dones?

--De la imaginació de Déu Nostro Senyor, que va fer els Sants i les Verges --diu la tia mentre m'eixuga  el bigoti blanc de  llet amb el davantal – ...Ja veig que avui t'has llevat preguntaire!

Davant del foc de llenya s'hi està bé; la cuina fa olor de llet i formatge. M'estiro sobre del banc de fusta i, mirant el sostre, rumio sobre els noms de les vaques.

--Saps, tia? Li hauríem de posar un nom a lo vedell de la Marquesa...

--I tant! Ja n'has pensat algun?

--Sí, però... És que no sé pas si és  nom de vaca.

--I quin nom és aquest misteri?

--Joan. Bé..., Joan perquè és mascle, si fos femella, es diria Joana, com jo. I ara que és menut encara, li puc dir Joanet, què te'n sembla?

--I ton pare, què hi diu?

--Lo pare no diu res, tia. Amb prou feines, bora nit i bon dia. Lo pare hi és en cos però no pas en ànima.

La tia s'asseu al banc de fusta, em posa el cap a la seva falda i m'acarona els  cabells. Pobra Joana, pobreta nena, pensa la tia però no diu res.

Quan arribo a casa ja fosqueja. El pare torna de  l'hort amb un sac de trumfes a l'esquena; des que va morir la mare és ell qui se n'encarrega de tot. Jo l'ajudo a cuinar, agranar la casa  i fer la bugada, però sóc massa petita, diu, per treballar la terra.

--Ei, pare, pare! Ja soc aquí!

Me n'adono que està més magre, la roba li va baldera;  em sembla que és un altre home, més petit. Camina feixugament, amb l'esquena encorbada pel pes del dolor. Ja no somriu, però sé que està content de veure'm; m'ho diuen els seus ulls. Entrem plegats i jo, de seguida, em poso a pelar les trumfes per sopar. En farem  truita amb ous  de dos rovells. El davantal de la mare encara hi és, penjat d'una tatxa a la paret. Mengem  la truita amb un parell de llesques de pa, en silenci.

L'endemà al matí, les gallines escatainen esvalotades;  els galls callen. La tia Rosa traspassa la portella com si l'empaités el mateix dimoni. Arriba cridant no sé què d’una guerra a Espanya i el pare surt de la quadra amb un tel vidriós als ulls. Jo, que tinc deu anys i les cames esprimatxades, no entenc res però sé, perquè ho diuen els grans, que les desgràcies mai vénen soles.  No sé, encara, la magnitud d’una guerra ni l’abast de la desgràcia. No sé, encara, que el pare morirà al front, que és on la gent es mata.

--Ara viuràs amb naltres –em diu la tia, després del respons pel  pare.

--I la Marquesa i lo Joanet també?

--I tant! I l’aviram i els gossos i totes les altres vaques... Aquí hi ha lloc per a tots!

--I l’oncle, anirà a la guerra?

--No filla, perquè és guenyo i es veu que a la guerra només els hi volen guapos!

I jo esclato a riure, per primer cop en molts mesos, amb els ulls encara tristos.

Després d’aquell dia, la vida passaria  de pressa i passaria la guerra lentament i potser mai no acabaria d’acabar-se.

--Tu vas amunt i nosaltres avall... –em diu amb resignació la tia, el dia que m'ha d'explicar allò de la primera sang.

Jo me la escolto atentament, com s’escolta una mare:

--I això... cada mes? Tots els mesos?!

--Sí, filla. Cada mes, fins que et casis i et quedis prenyada...

--Pas ho faré, tia. Jo mai en tindré de canalla.

--I això, per què?

--Doncs perquè la meva mare es va morir i el meu germà també. I el pare, després, a la guerra, me'l varen matar. És per això que s’ha de parir?... Jo no ho vull pas, tia. Jo tindré la sang tota la vida; ja m'hi acostumaré, suposo...

--Ai filla, dius unes coses ben estranyes, però és el dolor el qui parla... Vinga, anem a triar mongetes per a sopar.

Molts anys després, recordaria aquella conversa a la cuina com la fi de la meva infantesa. La primera sang, cames avall, no va trigar a venir i jo em vaig passar plorant tot el dia. Mica en mica, el meu cos va anar canviant. S'hi feien corbes on abans hi havia pell i os. Ja no tenia les cames curtes i esprimatxades; els meus braços eren forts i amples les espatlles. Vaig començar  a treballar al terròs, a munyir les vaques, a apilar-ne els fems, com ho havia vist fer als pares.

--Cada cop t'assembles més a ta mare, que també era ferma i bonica, com tu --em deia la tia i l'onclo assentia amb el cap perquè era  home de poques paraules.

Mentre  la guerra passava lentament i potser mai no  acabaria d’acabar-se, jo, lluny d'aquell horror però amb el dol recargolat a dintre, em vaig fer gran sense gairebé adonar-me'n. Potser, perquè ja feia temps que ho era, fins i tot abans, molt abans, de la primera sang. Abans, molt abans, que comencés a calçar-me els pantalons del pare. Abans, molt abans, que em demanés d'on vénen els noms de les vaques.

Nela Miralles

Conte guanyador de Premi Tinet de Tarragona.