El silenci poètic

Molts silencis poètics passen desapercebuts per manca de poetes. Més que veure, mirar o observar, es tracta de contemplar en profunditat, sense pressa. Donar-nos uns instants diaris  de quietud, d’introspecció, d’un silenci que si et sents en pau, sovint esdevé poètic. Permetre que la sensibilitat adormida aflori lentament, doni pas als sentiments amagats davant la bellesa de la natura, de tot allò que et desperta un delit espiritual d’amor i d’atracció, del que admires i del que estimes. 

      Hi ha silencis que transporten a l’infinit, a la sensació de pau, a pensar en la mort o en la plenitud de la vida, com un alliberament. El silenci misteriós d’un desert. El d’un paisatge volcànic absent de vida. El d’una nevada al mig d’un bosc. La quietud de mar endins en una petita barca entre el cel i l’aigua. Tot això és poesia.

      La sentència bíblica que resa “estimeu-vos uns als altres” es refereix a desitjar i procurar el millor per a la persona estimada. No entro en els detalls de les diferents classes d’amors que sovint són silenciosos i poètics  Per moltes persones, dir t’estimo no els resulta  gaire habitual. Tal vegada per falsos prejudicis, per creure que significa una mostra de feblesa o per un fals pudor, és més fàcil mostrar calladament que s’estima, que dir només  “t’estimo”. Una mirada i un gest sense més, poden contenir molt amor i molta poesia.          

      L’absència de l’ésser estimat comporta hores de nostàlgia i tristor, l’ànima plora en silenci, busca la pau interior per fondre’s per un instant amb ell. Al intentar fer-ho amb un escrit, t’has d’aturar per eixugar-te les llàgrimes, i maleeixes silenciosament el teu infortuni, la dura prova que t’ha sotmès el destí, el que t’obliga a   seguir suportant dia a dia, nit darrera nit, una vida trencada. Quantes hores sense dormir, quantes hores de caminar en silenci poètic, esperant retrobar l’amor perdut.    

       Una mirada o un gest poden ser  eloqüents, és fer del silenci paraules que sovint es delaten, pot ser una manera d’estimar i de ser estimat, són les veus que acaricien el so del silenci. Si aquestes veus és creuen en l’aire en un mateix missatge d’amor, que ningú les destorbi, el moment pot ser sublim, poètic.    

Antoni Vilademunt