Transcendeixes la por,
transcendeixes l’alegria, te’n vas més enllà per crear una no-realitat.
Conquereixes la vida. Surts vencedora de l’única cosa que depèn de tu. Potser
per això t’aferres a la ficció que et permet ser demiürga d’un temps. La
novel·la t’ajuda a entendre les persones, a entendre la vida.
Però el dubte assetja: val la pena
tant d’esforç, tanta solitud? Com Gadner creus que la novel·la és un llarg i
minuciós estudi de l’esperança, alegries i desgràcies d’uns éssers que no
existeixen. I t’hi aferres perquè hi ha l’esperança de canviar la vida, sinó la
teva, la de tots aquells que tu fas néixer. Perquè el món que crees en la
novel·la existeix per sempre, encara que comenci amb tu i després se’n separi.
La novel·la viu en tu i tu vius en
la novel·la. Indestriable. Tens alegria de novel·la o malaltia de novel·la.
Escriure és viure. Per a tu, l’art és la rebel·lia i de ben segur aquestes
paraules no són noves. La rebel·lia le
mot juste de Flaubert. Aquesta realitat quimèrica substitueix el rebuig de
la vida que vius. Il·lusòriament canvies el món concret i objectiu pel subtil i
efímer món de la ficció.
La gran mentida de la ficció amaga
una gran veritat, és la vida que mai no va ser. Algú va dir que la novel·la no
és mai el retrat d’una història real, n’és la contraportada.
La novel·la et neix de la part més
profunda d’un jo que es pensa que sap alguna cosa més que l’altre jo. I et veus
asseguda creant personatges i imaginant destins com si fossis gran cosa i
l’altra jo es preocupa de les grans i petites pèrdues de cada dia. La novel·la
emfatitza la profunditat del teu tu. Lluny de qualsevol perfecció, lluny dels miratges.
No tens record millor que el moment aquell de l’obra on descobreixes, com
Mailer, de cop, alguna cosa que no sabies: la comprensió absoluta d’un
personatge o una metàfora que et
sorprèn.
Si la novel·la mor com vaticinava
Kundera, aleshores per a tu la vida deixa de tenir sentit. Vols pensar que
malgrat el temps que et toca viure, la novel·la no morirà mai perquè
l’escriptora, tu, existirà sempre que la necessitat de crear històries
sorgeixi. I el lector necessita la novel·la per identificar-se, per sentir, per
obrir-se a un món més senzill de viure. La novel·la doncs, dorm amb tu somnis
necessaris.
Maria Sanplà
