dilluns, 24 d’octubre del 2016

Sobre la transcendència

La novel·la per a tu ja no és la confessió d’un autor sinó l’exploració de la vida humana. Important per a qui li ha costat tant entendre la vida. L’obra et permet endinsar-te en mons que mai no hauries pogut conèixer. Una defensa en contra de l’oblit, la magnificència de viure i ésser. La novel·la es torna eterna i forma part de la vida real. I potser massa, perquè sovint oblides on hi ha la línia que separa realitat i ficció.
            Transcendeixes la por, transcendeixes l’alegria, te’n vas més enllà per crear una no-realitat. Conquereixes la vida. Surts vencedora de l’única cosa que depèn de tu. Potser per això t’aferres a la ficció que et permet ser demiürga d’un temps. La novel·la t’ajuda a entendre les persones, a entendre la vida.
            Però el dubte assetja: val la pena tant d’esforç, tanta solitud? Com Gadner creus que la novel·la és un llarg i minuciós estudi de l’esperança, alegries i desgràcies d’uns éssers que no existeixen. I t’hi aferres perquè hi ha l’esperança de canviar la vida, sinó la teva, la de tots aquells que tu fas néixer. Perquè el món que crees en la novel·la existeix per sempre, encara que comenci amb tu i després se’n separi.
            La novel·la viu en tu i tu vius en la novel·la. Indestriable. Tens alegria de novel·la o malaltia de novel·la. Escriure és viure. Per a tu, l’art és la rebel·lia i de ben segur aquestes paraules no són noves. La rebel·lia le mot juste de Flaubert. Aquesta realitat quimèrica substitueix el rebuig de la vida que vius. Il·lusòriament canvies el món concret i objectiu pel subtil i efímer món de la ficció.
            La gran mentida de la ficció amaga una gran veritat, és la vida que mai no va ser. Algú va dir que la novel·la no és mai el retrat d’una història real, n’és la contraportada.
            La novel·la et neix de la part més profunda d’un jo que es pensa que sap alguna cosa més que l’altre jo. I et veus asseguda creant personatges i imaginant destins com si fossis gran cosa i l’altra jo es preocupa de les grans i petites pèrdues de cada dia. La novel·la emfatitza la profunditat del teu tu. Lluny de qualsevol perfecció, lluny dels miratges. No tens record millor que el moment aquell de l’obra on descobreixes, com Mailer, de cop, alguna cosa que no sabies: la comprensió absoluta d’un personatge o una metàfora que et sorprèn.
            Si la novel·la mor com vaticinava Kundera, aleshores per a tu la vida deixa de tenir sentit. Vols pensar que malgrat el temps que et toca viure, la novel·la no morirà mai perquè l’escriptora, tu, existirà sempre que la necessitat de crear històries sorgeixi. I el lector necessita la novel·la per identificar-se, per sentir, per obrir-se a un món més senzill de viure. La novel·la doncs, dorm amb tu somnis necessaris.


Maria Sanplà