dilluns, 20 de febrer del 2017

Tot esperant l'amor de la vida

No sé si és el pitjor que m'ha passat a la vida: esperar l'Amor Que No Arriba.
          No sé si l'angoixa d'aquesta mena d'espera es pot comparar amb la dels resultats d'una prova mèdica, dels exàmens per oposar a una plaça, o amb els del veredicte de qualsevol sentència judicial. Tampoc, i per raons òbvies, no sé si la meva espera te punts de coincidència amb la incertesa menstrual dels que volen quedar embarassats. El que sí sé és que a mi, l'espera històrica per a rebre l'amor de la meva vida, m'està corçacant cos i ànima.
          No m'hi vull obsessionar, però com que sóc dona lluitadora, segueixo obrint noves vies d'investigació, després  d'haver passat per les clàssiques. Les de l'època de joventut. Amb allò d'esperar-lo fumant, als sofàs de diferents discoteques, –versió actualitzada del fumando espero de la meva infantesa. O bevent, aparentment relaxada i indiferent, alternant  cuballibres amb  lubumbes. O  ja a casa, un cop emancipada, cuinant sota la batuta del jove Arguiñano de TVE.
          En el camp de la dansa, he sigut assídua de sardanes, i, segons les dècades i modes, m’he apuntat a cursets de rock-and-roll, de Hip-hop i, darrerament, a danses gregues.
          També m'he infiltrat, dissimulant l'artrosi incipient de genolls, a diferents grups excursionistes d'aquí, d'allà i més enllà.
          Tot, sense resultat, al contrari de les amigues, alguna de les quals va pel primer net.
          Darrerament, i després d'haver fracassat estrepitosament en una vintena de viatges para majors de 55, m'he matriculat a la Universitat per a gent gran, però la majoria d'alumnes, o són dones vídues o, si són homes, venen ja aparellats i ben aparellats, o només estan interessats en els més elevats plaers racionals dels coneixements filosòfic, antropològic o lingüístic.
          No sé si a mi mai m'arribarà el plaer, diuen que irracional, de l'Amor. Aquell que t'afegeix una càrrega de sentiments complementaris als propis. Ni si jo estaré encara en condicions de complementar els del nouvingut. El què sí sé és que, darrerament, junt amb el ressecament de la pell exterior i dels òrgans interns del meu cos, noto que se m'estan reduint, i d'una manera alarmant, les necessitats, diguem-ne, amoroses. És clar que no sé si també se'm reduirien en el cas hipotètic d’una relació estable. Però mira, ja m'he acostumat a dormir en diagonal al meu futur llit de matrimoni i a no plorar amb les pelis d'amor de la tele mentre m’atipo de xocolata.

Rosa Vila

Pequeña historia de la Mari

         La Mari vive en un mundo pequeño de cuatro letras. La Mari tiene su casa, y un día tuvo un marido que ahora tan sólo es alguien con quien comparte la cama. Recuerda que se quisieron, y vestidos de domingo paseaban por el barrio.
          La Mari tiene su casa, y un día dejó de tener marido porque los años pasaron. Los domingos sin paseo, después las noches sin besos.
          La Mari tiene su casa con paredes de silencio, tabiques de soledad, y ventanas de recuerdos.
          La Mari tiene su casa, y en su casa los espejos le duelen como puñales que le fue clavando el tiempo. La Mari no tiene amor, no tiene nada. Cuatro letras, una casa.

Nela Miralles

Detritus delicats

       
Va entrar a la cuina decidida a treure's la carbassa del davant. estava tipa de perdre el temps intentant escriure; portava massa dies en blanc, estèril com un conreu sense pluja. Abandonava, no voli angoixar-se mes. Després de pensar-hi molt, havia arribat a la conclusió que els bons escriptors són uns pocs privilegiats que tenen mes recursos i unes ments més creatives. Artistes, vaja. Ho veia clar; el seu territori era la cuina.
       La pobra i molsuda carbassa l'esperava en un racó del taulell, com un gran cacauet de pell llisa. La col·locà sobre la fusta de tallar, va palpar-ne la fermesa i resseguí els secs longitudinals, buscant-li un punt feble. Del calaix va treure el ganivet de punta més afilada i, amb tota la força de la fustració acumulada, li clavà una ganivetada al ventre. La carbassa es resistí, fent-se la dura, però després d'un combat acarnissat, la va vèncer.
       L'esquarterament s'acabà amb una escampada d'entrayes, de llavors i d'escorça en una banda, i una olla amb bocins de polpa ataronjada en l'altra. Amb l'olla gairebé plena, s'animà a afegir-hi tres cebes de Figueres; desfullant-les li va venir la temuda coïssor als ulls que li provocà un regalim de llàgrimes, llagrimeig que va aprofitar per deixar-se anar i plorar per la inspiració fugissera i per l'angoixa davant la pantalla en blanc; en definitiva, per les trucades aspiracions d'arribar a ser escriptora. Somicant, reflexionava també sobre el perquè en diuen quedar-se en blanc de l'estat que patia, si ella el vivia com un túnel fosc i negre que no s'acabava mai. Un cop acabada la feina, després de mocar-se i eixugar-se els ulls, es disposà a llençar les deixalles al cubell de l'orgànic.
       I és aquí on, si us hi fixeu bé, trobareu el primer punt de gir d'aquesta petita història.
       Agafant el cubell d'escombraries amb una mà, mirà fascinada l'escampall de detritus; tots solets havien format un trencadís, amb una barreja de tonalitats taronges, grogues i morades magnífica. Que bonic! va pensar, i va sentir una dolça fiblada, un buf, una pujada de l'emoció estètica que se li expandia des del cervell cap a l'ànima. Ves a saber si la carbassa que acabava d'esbudellar havia deixat anar una substància volàtil del seu ventre, un gas d'efectes eufòrics i inspiradors que li provocava una embriaguesa creativa.
       I se li va despertar l'ull d'artista.
       Aquí faré un apart, per no caure en l'inacceptable informació per al lector, i explicaré què vol dir despertar l'ull d'artista. La Julia Cameron, a El camí de l'artista, llibre de capçalera de la frustrada protagonista, recomana que, com a mínim un cop per setmana, treguis a passejar el teu ull d'artista. Cal mirar, buscar, saber veure en un entorn quotidià o desconegut una pinzellada d'art, un bri de bellesa per nodrir l'esperit, essent conscient de que ho estàs fent. Escriu la Julia que és un dels passos mes importants per reconduir la suposada pèrdua d'inspiració i retrobar la manera de treure l'artista que tots portem a dins. Pot semblar fàcil, però no ho és. La prova n'és el desastrós estat creatiu en que es trobava l'escriptora aquell dia, abans d'entrar a la cuina.
       Però vet-ho aquí que una panxuda i humil carbassa ho va aconseguir.

       Emocionada per la descoberta, no es va veure en cor de llençar aquell bé de déu a les escombraries. Volia atrapar la bellesa d'aquella brossa, deixar-ne constància, compartir-la amb tothom. Va allargar l'altre mà per agafar el mòbil, company fidel que sempre té a prop, i fer-ne una foto. La imatge a la pantalla la va sorprendre; el fragment enquadrat semblava una pintura; el constrast de llums, ombres i textures, la brillantor, els colors, tot quedava magnificat en la captura. Amb quina fal·lera es va llençar aleshores a capta aquelles formes suggeridores escampades al taulell! Amb quanta facilitat va immortalitzar aquell mosaic irrepetible! No li va caldre ni moure's de la cuina per captar-ne la bellesa. Ni tampoc per penjar-la a les xarxes i compartir-ho amb el mon.   
       Ella no hi trobava cap interès en compartir o mirar fotos de família, o admirar amb enveja les postes de sol als països exòtics que mai podrà visitar. Però ara, agitada per la seva experiència artística, s'adonava que allò que tenia entre mans era diferent, que els seus detritus sí que eren únics i innovadors; volia ensenyar-ho, compartir-ho. Molt aviat la xarxa va respondre, i ella s'engrescà a continuar.
       La seva cuina va patir una revolució. Els àpats diaris es van omplir de productes de temporada ben fotogènics. Cada matí anava al mercat, i abans de comprar, elaborava mentalment els menús tenint en compte, mes que cap altre cosa, les despulles que deixarien. Hi van haver cebes i porros desfullts, magranes desgranades, coliflors despullades, carxofes desvirgades. La rutina de cuinar s'havia convertit en una acció creativa, en una aventura estètica cada dia diferent. Va posar unes normes que no podia saltar-se: havia de fotografiar les deixalles tal com raja, sense ordenar-les ni posar-les bé, i només podia utilitzar productes de temporada; així el repte seria mes rigorós.
       Els seguidors de l'experiment artísitc anaven creixent cada dia. No es va desanimar davant d'alguns comentaris a la xarxa del tipus marededeusenyorquèésaixò!, o quinapocagràcia! o ecccs!, fruit de la incomprensió de persones properes amb poca sensibilitat envers l'art pobre. Tant l'hi feia; ella se sentia creativa, feliç. Tenia la certesa que, quan fotografiava aquells detritus, els honorava, els elevava a una categoria superior, afegint significat a l'existència de vulgars escorrialles. Els hi donava l'últim alè de gràcia abans que tornessin a la terra per convertir-se en adob i tancar el cicle. Vivia en un estat d'efervescència tal que, envoltada de fullaraca, de peles, de clòfies, se li disparava també el pensament crític; trobava un significat de reivindicació social a les fotografies. Eren l'homenatge a tots els essers menors, invisibles, que son descartats i oblidats per no seguir els cànons imperants; sentia que feia un tribut a les persones diferents, poc valorades o directament rebutjades, considerades escòria per una societat productiva, que no sap aturar-se a mirar dues vegades i buscar la capacitat i la bellesa que tota ànima humana pot tenir.
       La xarxa devia entendre la seva proposta i estava expectant; en volia mes. Molts coneguts la felicitaven; també desconeguts de l'altre banda del planeta, escriptors, fotògrafs de renom, chefs de restaurants amb estrelles, i moltes, moltes noies de cossos espectaculars i postures provocatives, a les que, n'estava segura, els hi interessaven ben poc els seus detritus artistico-reivindicatius. És veritat que començava a patir una mica de pressió davant les expectatives que havia obert, però no calia preocupar-se: s'acostava Nadal i ja pensava en els taulells plens de brossa magnífica per retratar. Estava segura que els àpats de les festes li donarien material de primera per continuar la seva obra.
       Però vet-ho aquí que el forat negre es va tornar a obrir. De la nit al dia, les piles de deixalles només l'hi inspiraven fàstic. Els caps i les potes desmembrades dels pollastres de pagès li feien angúnia. Els ossos d'espinada i del genoll del brou li semblaven cruels i sanguinolents; era com si la mort hagués envaït un plató que fins aleshores no havia conegut la violència. Els detritus es pansien al taulell esperant el moment d'inspiració i la família es va començar a queixar del fastigós espectacle de la cuina. Ella enyorava la vivor i la senzillesa de les verdues, les textures de les hortalisses, el color de les fruites, però li semblava que ja ho havia fotografiat tot. 
       I se li va tancar l'ull d'artista.
       Va passar uns dies moixa, sense al·licients; res era prou interessant o bonic per captar-ho ni compartir-ho. Va fer alguns intents, però tot li semblava faltat d'ànima i d'il·lusió. Potser quan vingués la primavera, els calçots, els pèsols o les maduixes li tornarien la inspiració. No va tenir altre remei que seure altre vegada davant la pantalla en blanc. Si més no, podria escriure la seva experiència com a retratista dels delicats detritus d'hivern.
       Escrivint, esperaria la primavera.

Montserrat Rodó


divendres, 10 de febrer del 2017

Botons

           A casa érem més de botons que de cremalleres. I això que a la meva mare li encantaven les pel·lícules d’època. Vull dir aquelles en que sempre, en un moment determinat, d’un recambró o altre, en surt un home completament vestit, ben “entrajat” que, amb una mirada més o menys lasciva, més o menys obligada, intenta fer pujar o baixar la gran cremallera, de tres o quatre pams, mínim, que parteix en dos l’esquena d’una dona. Normalment la pròpia, però de tant en tant la d’un altre home que, segurament, deu estar fent el mateix amb una cremallera impròpia. Però com que el cinema és una cosa i la vida n’és una altra, a casa hem estat més de botons i de butxaques que de cremalleres.  
          A casa, la meva mare, modista de professió,  tancava, —ajustava, seria més precís dir—, les peces de roba amb botons, si el cordat havia de ser vist, i amb cierres, nyevits, gafets, ganxets o trensilles, si havia d’anar dissimulat. I per què amb botons i no amb cremalleres? Doncs perquè la meva mare havia agafat mania a les cremalleres des d’aquell bon dia, quan feia d’aprenenta a Ca Les Pepetes. Va ser el dia en què va veure com, en una emprova, la seva modista-mestre, que ja començava a perdre vista, va enganxar un mugró a la clienta més ufanosa i rica de totes les que passaven per aquell taller. Des d’aleshores, la meva mare-modista, que era més pràctica que sentimental, s’havia jurat que, perquè allò no li passés a ella amb cap de les seves clientes, abans de res, els hi oferiria el millor mostrari que pogués aconseguir, primer de botons i després, d’eines equivalents pensades  pel tancament de vestits, faldilles i xals, i més endavant, per a pantalons.
          Així és com he heretat la botonada més variada de la comarca, en formes i colors. Botons petits, grossos, quadrats, florals, amb volum, de fusta, de llautó, de pell, de roba de diferents textures, transparents, matussers… Col·lecció que va ser una de les millors joguines dels meus fills, fins a una determinada edat. Joguina que espero que, tot i els extraviats i els empassats, passi dignament als nets, sense que, almenys, fins que no llegeixin això ni els uns ni els altres, no n’han sabut la història botonera de cas, com tampoc res de lesions cremallerístiques a mugrons ni a altres protuberàncies corporals. Quin mal més rabiós, oi?


Rosa Vila