No sé
si és el pitjor que m'ha passat a la vida: esperar l'Amor Que No Arriba.
No sé si l'angoixa d'aquesta
mena d'espera es pot comparar amb la dels resultats d'una prova mèdica, dels
exàmens per oposar a una plaça, o amb els del veredicte de qualsevol sentència
judicial. Tampoc, i per raons òbvies, no sé si la meva espera te punts de
coincidència amb la incertesa menstrual dels que volen quedar embarassats. El
que sí sé és que a mi, l'espera històrica per a rebre l'amor de la meva vida,
m'està corçacant cos i ànima.
No m'hi vull obsessionar,
però com que sóc dona lluitadora, segueixo obrint noves vies d'investigació,
després d'haver passat per les clàssiques. Les de l'època de joventut.
Amb allò d'esperar-lo fumant, als sofàs de diferents discoteques, –versió
actualitzada del fumando
espero de la meva infantesa.
O bevent, aparentment relaxada i indiferent, alternant cuballibres amb lubumbes. O ja
a casa, un cop emancipada, cuinant sota la batuta del jove Arguiñano de TVE.
En el camp de la dansa, he
sigut assídua de sardanes, i, segons les dècades i modes, m’he apuntat a
cursets de rock-and-roll, de Hip-hop i, darrerament, a danses gregues.
També m'he infiltrat,
dissimulant l'artrosi incipient de genolls, a diferents grups excursionistes
d'aquí, d'allà i més enllà.
Tot, sense resultat, al
contrari de les amigues, alguna de les quals va pel primer net.
Darrerament, i després
d'haver fracassat estrepitosament en una vintena de viatges para majors de 55, m'he matriculat a la Universitat per a gent gran, però
la majoria d'alumnes, o són dones vídues o, si són homes, venen ja aparellats i
ben aparellats, o només estan interessats en els més elevats plaers racionals
dels coneixements filosòfic, antropològic o lingüístic.
No sé si a mi mai m'arribarà
el plaer, diuen que irracional, de l'Amor. Aquell que t'afegeix una càrrega de
sentiments complementaris als propis. Ni si jo estaré encara en condicions de
complementar els del nouvingut. El què sí sé és que, darrerament, junt amb el
ressecament de la pell exterior i dels òrgans interns del meu cos, noto que se
m'estan reduint, i d'una manera alarmant, les necessitats, diguem-ne, amoroses.
És clar que no sé si també se'm reduirien en el cas hipotètic d’una relació
estable. Però mira, ja m'he acostumat a dormir en diagonal al meu futur llit de
matrimoni i a no plorar amb les pelis d'amor de la tele mentre m’atipo de
xocolata.
Rosa Vila