Que
petita resulta ser la meva cambra pròpia.
L’haig de defendre de tots els bàrbars que volen envair-la. Treballo per
eixamplar-la, mil·límetre a mil·límetre i quan estic a punt d’hissar ben amunt la senyera irrompen els invasors, conquerint
de nou l’espai per a ells. Aquests éssers
prenen diverses formes: de nens, parella, feina, avorriment i mandra. Llavors
reuneixo de nou totes les meves forces i passo a la reconquesta, mil·límetre a
mil·límetre. Fortifico amb paraules
escrites la meva cambra, em tanco amb pany i forrellat. Un cop dins, m’envolto
de lectures i de mons imaginaris on la meva cambra no ha d’estar emmurallada,
es converteix en un espai amb parets permeables on l’escriptura
i la vida es troben.
Lurdes
Lurdes, que bé descrius la teva i també la meva cambra pròpia! I aquest blog, n'és una finestra? Reflexionem-hi...
ResponElimina