El secret de les ombres

El que va passar aquell matí a l’hora del pati em va deixar esbalaït. Feia un dia assolellat i l’Edgar va proposar que juguéssim a trepitjar ombres. Guanyava qui tenia els reflexes més àgils i s’escapolia sense que li toquessin la seva. La primera ombra que vaig trepitjar va ser la d’en Peter. Tan bon punt vaig posar els peus en la silueta fosca em va passar una cosa estranya. Vaig veure amb una gran claredat els secrets que ell no explicava mai. El pare arribava sovint a casa begut, esbroncava la mare i fins i tot, li clavava algun mastegot. Per defensar-la en Peter havia tastat, més d’una vegada, la seva corretja. Em vaig pessigar un parell de vegades a veure si així sortia d’aquell malson. Però continuava veient aquelles imatges colpidores. Capficat en aquesta al·lucinació, va anar d’un pèl que no em trepitgessin l’ombra. Des d’aquell dia, vaig començar a veure’l d’una altra manera, coneixia una altra realitat sota de la seva disfressa de fatxenda. Encara no estava recuperat de l’ensurt que vaig tenir al punt de mira en Raül, un noi tímid que acostumava a jugar sol. Al balcó de casa seva, el matalàs i els llençols pixats eren exposats a la vista de tothom. Ara entenia perquè ens enganyava dient que vivia en un altre lloc. També vaig descobrir el secret d’en Joao. L’havien adoptat de petit, però no s’havia adaptat a la nova família i enyorava el país on havia nascut; sovint fantasiejava amb els pares que tenia allà, els inventava cares, abraçades i petons. Quan vaig trepitjar la de l’Oriol, el setciències de la classe, el noi que sempre treia les millors notes, vaig descobrir-li una facultat especial per copiar i no ser caçat mai.

Amb el pretext d’una revinclada al turmell, vaig interrompre el joc i vaig seure en un banc. Em preguntava què podia fer amb tanta informació. Així va ser com vaig començar la meva carrera de xantatgista.

Ara no em moc dels llocs ombrívols per por que algú tingui els mateixos poders i pugui descobrir els meus secrets.

Mercè Moreno