La inutilitat de la narrativa de ficció

La utilitat de la literatura és innegable, el diccionari en la primera accepció, defineix la literatura com: Art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. La literatura és el testimoni de l’existència humana, és la veu de l’ésser humà, perquè la literatura sorgeix de l’experiència individual i de les emocions. Es pot dir que, parlar d’un mateix és el punt de partida de la literatura, servir-se del llenguatge i comunicar ve just després. La persona aboca les seves emocions i pensaments en el llenguatge, que a través de l’escriptura es torna literatura. Els humans necessitem conservar els coneixements, que anomenem cultura, per poder sobreviure, desenvolupar-nos i deixar un llegat permanent per a la nostra espècie.

        Si la literatura és útil i la narrativa de ficció i de no ficció són literatura, és evident que les dues són útils, si bé cada una té una diferent finalitat. La de ficció crea mons irreals, amplia els camps sintàctics i semàntics, i crea un llenguatge  suggeridor, que sovint va més enllà de la pròpia paraula. L’escriptor de ficció  no pensa en la utilitat d’allò que escriu ni en si algun dia es publicarà, escriu perquè hi troba plaer i compensació.  S’allunya de la comunicació lògica per entrar en el terreny dels sentiments: és el terreny de l’expressió estètica,  d’allò que és evocatiu més que no pas referencial: el coneixement ja no és conceptual, sinó intuïtiu.

        En canvi la literatura de no ficció desperta l’interès vers un tema o una persona determinada. L’ésser humà aspira a la veritat des del naixement, mentre que la mentida l’aprèn dia rere dia en la lluita per la vida. L’escriptor dedicat a aquesta literatura ha de ser obstinat. L’impuls que l’anima a buscar la realitat es transforma en afany que ha de ser satisfet en un tipus de plaer. Cerca la realitat i fa d’aquesta recerca la raó primordial de la seva obra. Acostuma a exposar en una opinió els problemes més diversos d’ordre filosòfic, econòmic, polític, científic i d’altres. Ho fa amb voluntat de creació literària i la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’ésser humà. No crec amb la inutilitat de la literatura ficció, ni tampoc en la de no ficció, la una no exclou l’altra, el que importa és que sigui bona literatura.     

Antoni Vilademunt                  

Carta a Kafka

Dissortat Franz,

Difícil de trobar el tractament  amb què parlar-vos, però finalment m’he decantat pel tu. Em permeto la llicència, doncs  la que t’escriu ja es va fent gran i, espero, venerable i, per contra, tu ets un home jove atrapat  en el temps per a tota l’eternitat. M’he vist empesa a escriure’t per un repte imposat i se’m fa estrany dirigir-me a tu d’una manera  íntima i directa. Confesso que mai t’he sigut una lectora fidel. De molt  jove, quan  vaig  descobrir   amb entusiasme  la immensitat de la literatura, el teu món angoixant  em feia basarda i les teves novel·les van anar quedant a la part  baixa  de la pila de llibres que calia llegir. De gran m’ha fet mandra posar-m’hi de nou. Potser algun dia trobaré el moment, si és que la nostra correspondència  prospera.

El que a mi  m’interessa és la teva història. Trista història, pel que he anat llegint ( fer veure que ets una persona cultivada exigeix saber almenys quatre coses dels autors aclamats com a imprescindibles) a vegades amb  alguna  fotografia en què  el teu esguard no  deixa indiferent; el posat seriós, la mirada obscura i penetrant i unes orelles que et donen l’aparença d’ un esser de la nit.Vas ser infeliç i vas morir massa jove. Potser aquesta mort, però, et va estalviar l’horror que pocs anys després  patirien els teus.

Ara, perquè aquest joc tingui sentit, et volia demanar consell. Des de fa un temps  m’ha agafat la dèria d’escriure. Diuen els que hi entenen que el motor per posar-s’hi són les cicatrius que es tenen a l’ànima i jo en dec tenir un farcell ple. Tu, que  ets la icona dels patidors, dels infeliços, que vas saber abocar i transformar el teu malestar en una forma d’art que t’ha fet immortal, et pregunto: ha valgut la pena? Els  anys de neguits i tristors van ser la guspira que va encendre  els teus escrits i el seu foc encara crema. Se’t venera i es parla de tu cada dia en algun lloc del món. Els crítics i biògrafs es permeten parlar de les teves intimitats i fer hipòtesis sobre el teu caràcter dèspota o malaltís. Avui mateix, m’he creuat amb una noia que portava el teu nom en una bossa de roba  que es devia  comprar a Praga en una botiga per a turistes. Insisteixo, si haguessis pogut triar, no hauries preferit una llarga vida plàcida i feliç en lloc de ser un clàssic de la literatura? Poc en deus gaudir, siguis on siguis, de ser un mite de la lliteratura, l’especialista en angoixar  l’ànim dels teus lectors.

O potser sí, potser existeix un Olimp de mites immortals  que contempleu displicents  els neguits dels que encara lluitem per viure. Jo, que molt modestament em dedico a estonetes a  traslladar  al paper unes vivències que a molts els  fan caure les llàgrimes, no tinc clar si vull passar a la posteritat (en el meu cas, segur que seria una curta posteritat) com algú que va viure amb entrebancs i dificultats, o val més deixar-ho córrer i dedicar-me, per exemple, ara que és primavera, a contemplar  la natura i gaudir de les coses bones que encara em dóna la vida.

            Si em donessis el consell que et demano seria un fet tan extraordinari que prometo seguir-lo al peu de la lletra. Mentrestant, faré la meva i continuaré patint davant del paper en blanc.

Encantada d’haver tingut aquesta estona d’intimitat amb tu,

A reveure,

Montse Rodó

L'armari mirall

Aquell matí no vaig sentir el despertador, que és el mateix que dir que em vaig llevar quan el cor em va dir prou. En realitat no va ser el cor el que em va despertar, sinó una sensació estranya que havia començat al llit i que es va fer grossa en posar els peus a terra, quan vaig intentar mirar-me a la lluna de l’armari-mirall de l’habitació.  No m’hi podia veure. Sabia que el mirall estava allà i jo aquí, al seu davant. Però no hi veia reflectit el meu cos. Ni sencer ni a trossos. I el que és pitjor, tampoc no hi veia reflectit cap dels objectes de l’habitació. Estava ben espantat.

            Quan, fent el valent, em vaig atrevir a posar les mans al cap i vaig poder palpar els cabells, em vaig tranquil·litzar. Però només relativament, ja que, en intentar fregar-me els ulls per escampar-ne les hipotètiques lleganyes, no els vaig trobar. Això és que has passat una mala nit, em vaig dir, mentre feia voluntat de parpellejar. Arrugava el front, contreia tots i cadascun dels músculs de la cara. Em notava els moviments, però no els veia. Mig de gairell, vaig poder apujar la persiana, però tampoc vaig aconseguir esbrinar si el sol ja era alt.                                              

           Hauria de considerar la possibilitat d’unes vacances fora d’època, pensava mentre em dirigia, diria que de memòria, al lavabo. Allà tampoc hi havia cap tassa de vàter, només una banyera i la primera necessitat matinera ja no podia esperar més. La urgència em va fer decidir, doncs, a descarregar-la dins aquella banyera que els meus ulls sí podien apamar en tota la seva dimensió. Inútil, tot ben inútil. Ara que tenia la decisió feta, no em trobava l’òrgan urinari. Per més que les meves mans resseguissin la zona adjudicada a tal aparell, no en trobava la protuberància. A mesura que creixia la necessitat, augmentava la meva angoixa. Una por estranya, que no anunciava res de bo. Allò no podia ser només el resultat d’una mala nit. Havia de ser alguna cosa més important, però en desconeixia tant les causes com les dimensions. Cal actuar ràpid i amb contundència, vaig sentenciar en veu alta  (oh!, tenia veu!). Amb rapidesa: m’havia de desprendre de l’acumulació de líquids, ni que fos cames avall. Així sabria, si més no, si encara disposava de penis. I amb contundència: havia de  buscar la manera de reconèixer-me en cada un dels actes imposats per la meva voluntat. Com vaig poder, em vaig muntar un mínim joc de miralls.

            Així és com vaig descobrir que la cosa no semblava tan greu com m’havia imaginat. Tot plegat era que, segurament dormint, se m’havia girat el cap 180º i allà s’havia quedat instal·lat. Ben fixat. Cap dels metges consultats no l’ha volgut tornar a lloc, per les possibles conseqüències, em diuen. No hi ha precedents publicats en revistes científiques, es justifiquen.

            De manera que ara estic aprenent, pel meu compte, a caminar rerescules.  I, sobretot, a cuinar, menjar, tallar, afaitar-me, escriure, dibuixar i pixar amb una mena de braç articulat que allarga el meu. Ahir vaig aconseguir  llegir amb un faristol a l’esquena i avui estic enfeinat en substituir tots els seients de casa per uns de rotatoris adaptats.

            Diguem doncs que se m’ha girat feina. I és que la vida m’ha canviat en rodó. 

Rosa Vila

Relació entre la literatura i la filosofia

Només qui vol conèixer l’autèntic perquè de les coses porta amb propietat el nom de filòsof, és a dir, amant de la saviesa. Qui no s’ha preguntat mai don venim?, on anem?, quin significat te la vida?, o, què hi ha, si hi ha alguna cosa després de la mort? La filosofia neix amb l’ésser humà, just quan aquest comença a establir relacions entre els fenòmens i buscar-ne explicacions, aquest va ser l’inici  dels mites que van donar origen a les llegendes i els contes.

        La literatura neix des de el moment en què els humans  necessiten conservar  experiències, històries, tradicions populars, en una paraula cultura per transmetre-la de generació en generació a través del llenguatge oral. El so i la paraula són anteriors a l’escriptura. La literatura es fonamenta en la tradició oral, on hi tenen gran importància el gest, el to, la cadència, la claredat, la sinceritat, l’empatia, la modulació i el context, entre algunes altres característiques. La literatura té més oportunitats en la frase oral que no en l’escrita. Els antics retòrics afirmaven que l’impacte d’un discurs estava relacionat més amb com el deien, que no pas en el què deien.        

           Els filòsofs i literats més o menys bons també fan la seva literatura i la seva filosofia respectivament. És a dir, tots tenim alguna cosa de filòsofs, tots pretenem agafar-nos la vida amb filosofia, però no podem  dir el mateix de la literatura.

       Tal vegada algun  filòsof consideri suficient dir, comunicar, fer flaixos, per  abocar-los sense més sobre el paper, es limiti a un llenguatge nu, sense vida, per expressar allò que ell creu una veritat lògica. Ell potser en té prou en comunicar un coneixement conceptual, dóna prioritat a la difusió,  es distancia de la literatura, cuida el fons però s’oblida de la forma. En la majoria de casos, la filosofia busca la claredat, la precisió més que la bellesa.

          Jo considero un filòsof integral, el que selecciona i estructura els pensaments, els revesteix  d’estil imaginatiu, crea un llenguatge suggeridor, hi posa sentiment i fa partícip al lector del goig intel·lectual que proporciona el saber. Cuida tant el rigor com l’estètica, fusiona el pensament amb la literatura.

Si agafem com a petita mostra a l’atzar quatre clàssics, com: Montaigne, Voltaire, Cervantes o Shakespeare, podem apreciar en les seves obres una subtil frontera entre literatura i filosofia. Estic segur que trobaríem el mateix si analitzéssim una mostra molt més àmplia. En ells coincideix un alt valor filosòfic junt amb una qualitat literària  indiscutible. Crec que no hi ha especialistes purs i tancats en una o l’altra matèria, no hi ha frontera entre filosofia i literatura, són dues disciplines que no poden viure una sense l’altra, encara que en percentatges diferents, segons el gust o necessitat de cadascú.       

        Filosofia i literatura, representen una mateixa vida i dues formes d’expressar-la. No en tinc cap dubte, el lligam entre aquestes dues disciplines és total. Neixen d’una mateixa experiència, la vida humana. Han viscut ambdues en simbiosi permanent al llarg dels temps, i desapareixeran juntes amb la nostre espècie, agafades de la mà.  

Antoni Vilademunt

El silenci poètic

Molts silencis poètics passen desapercebuts per manca de poetes. Més que veure, mirar o observar, es tracta de contemplar en profunditat, sense pressa. Donar-nos uns instants diaris  de quietud, d’introspecció, d’un silenci que si et sents en pau, sovint esdevé poètic. Permetre que la sensibilitat adormida aflori lentament, doni pas als sentiments amagats davant la bellesa de la natura, de tot allò que et desperta un delit espiritual d’amor i d’atracció, del que admires i del que estimes. 

      Hi ha silencis que transporten a l’infinit, a la sensació de pau, a pensar en la mort o en la plenitud de la vida, com un alliberament. El silenci misteriós d’un desert. El d’un paisatge volcànic absent de vida. El d’una nevada al mig d’un bosc. La quietud de mar endins en una petita barca entre el cel i l’aigua. Tot això és poesia.

      La sentència bíblica que resa “estimeu-vos uns als altres” es refereix a desitjar i procurar el millor per a la persona estimada. No entro en els detalls de les diferents classes d’amors que sovint són silenciosos i poètics  Per moltes persones, dir t’estimo no els resulta  gaire habitual. Tal vegada per falsos prejudicis, per creure que significa una mostra de feblesa o per un fals pudor, és més fàcil mostrar calladament que s’estima, que dir només  “t’estimo”. Una mirada i un gest sense més, poden contenir molt amor i molta poesia.          

      L’absència de l’ésser estimat comporta hores de nostàlgia i tristor, l’ànima plora en silenci, busca la pau interior per fondre’s per un instant amb ell. Al intentar fer-ho amb un escrit, t’has d’aturar per eixugar-te les llàgrimes, i maleeixes silenciosament el teu infortuni, la dura prova que t’ha sotmès el destí, el que t’obliga a   seguir suportant dia a dia, nit darrera nit, una vida trencada. Quantes hores sense dormir, quantes hores de caminar en silenci poètic, esperant retrobar l’amor perdut.    

       Una mirada o un gest poden ser  eloqüents, és fer del silenci paraules que sovint es delaten, pot ser una manera d’estimar i de ser estimat, són les veus que acaricien el so del silenci. Si aquestes veus és creuen en l’aire en un mateix missatge d’amor, que ningú les destorbi, el moment pot ser sublim, poètic.    

Antoni Vilademunt                                                                                                        

Sobre la transcendència

La novel·la per a tu ja no és la confessió d’un autor sinó l’exploració de la vida humana. Important per a qui li ha costat tant entendre la vida. L’obra et permet endinsar-te en mons que mai no hauries pogut conèixer. Una defensa en contra de l’oblit, la magnificència de viure i ésser. La novel·la es torna eterna i forma part de la vida real. I potser massa, perquè sovint oblides on hi ha la línia que separa realitat i ficció.

            Transcendeixes la por, transcendeixes l’alegria, te’n vas més enllà per crear una no-realitat. Conquereixes la vida. Surts vencedora de l’única cosa que depèn de tu. Potser per això t’aferres a la ficció que et permet ser demiürga d’un temps. La novel·la t’ajuda a entendre les persones, a entendre la vida.

            Però el dubte assetja: val la pena tant d’esforç, tanta solitud? Com Gadner creus que la novel·la és un llarg i minuciós estudi de l’esperança, alegries i desgràcies d’uns éssers que no existeixen. I t’hi aferres perquè hi ha l’esperança de canviar la vida, sinó la teva, la de tots aquells que tu fas néixer. Perquè el món que crees en la novel·la existeix per sempre, encara que comenci amb tu i després se’n separi.

            La novel·la viu en tu i tu vius en la novel·la. Indestriable. Tens alegria de novel·la o malaltia de novel·la. Escriure és viure. Per a tu, l’art és la rebel·lia i de ben segur aquestes paraules no són noves. La rebel·lia le mot juste de Flaubert. Aquesta realitat quimèrica substitueix el rebuig de la vida que vius. Il·lusòriament canvies el món concret i objectiu pel subtil i efímer món de la ficció.

            La gran mentida de la ficció amaga una gran veritat, és la vida que mai no va ser. Algú va dir que la novel·la no és mai el retrat d’una història real, n’és la contraportada.

            La novel·la et neix de la part més profunda d’un jo que es pensa que sap alguna cosa més que l’altre jo. I et veus asseguda creant personatges i imaginant destins com si fossis gran cosa i l’altra jo es preocupa de les grans i petites pèrdues de cada dia. La novel·la emfatitza la profunditat del teu tu. Lluny de qualsevol perfecció, lluny dels miratges. No tens record millor que el moment aquell de l’obra on descobreixes, com Mailer, de cop, alguna cosa que no sabies: la comprensió absoluta d’un personatge o una metàfora que et sorprèn.

            Si la novel·la mor com vaticinava Kundera, aleshores per a tu la vida deixa de tenir sentit. Vols pensar que malgrat el temps que et toca viure, la novel·la no morirà mai perquè l’escriptora, tu, existirà sempre que la necessitat de crear històries sorgeixi. I el lector necessita la novel·la per identificar-se, per sentir, per obrir-se a un món més senzill de viure. La novel·la doncs, dorm amb tu somnis necessaris.

Maria Sanplà