Els dotze minuts de la Mercè Moreno

Miro la paperera. És buida

MIRO LA PAPERERA. És buida. M’estranya. Em sobta veure-la com si encara hagués de ser estrenada. La recordava vessant de papers. Rebuts ja caducats, sobres de propaganda, tiquets de compra i milers de trossets d’algun text que he esmicolat amb ràbia. Em fa mal veure-la tan buida. En aquestes condicions hauria de tenir un altre nom. Recipient, potser? Tampoc no la definiria. És estrany com ens acostumem al nom de les coses. El nom, que algú li va posar fa anys, identifica l’objecte. No calen més aclariments. Quan jo dic paperera, tothom sap a què em refereixo, al contenidor petit on van a parar les deixalles de paper.Continuo mirant la paperera buida. Em fa mal als ulls. M’acusa de no haver escrit fa dies. Miro al voltant i busco algun paper inservible.

            La Maria em pregunta si vull que em serveixi té. Li dic que sí. I m’adono de la similitud de la tassa amb la paperera. Quin sentit tindrien les tasses buides de la taula? Perquè una tassa es buidi, abans ha d’estar plena. O al revés , és buida esperant que algú l’ompli. Ho espera també la paperera? La miro i també em mira, amb la seva immensa boca. Espera. Li noto la impaciència. M’afanyo a buscar algun paper per fer-la contenta. A sobre d’un prestatge veig uns fulls reciclats escrits per les dues cares. És l’últim text que he escrit ja fa uns dies. L’agafo. Full a full el vaig esmicolant. M’entretinc a fer els bocins cada vegada més petits i els aboco dins com una pluja de confits. Perquè en realitat és una festa. Les dues, la paperera i jo, estem contentes. Ella veu omplir la seva panxa i la buidor que sentia desapareix. Jo m’he desfet d’un relat que no valia gaire.

©Mercè Moreno Montañés 
Argentona, 22 d’octubre de 2018

Els dotze minuts de la Júlia Gaset

No sé si entrar al meu despatx

No sé si entrar al meu despatx. Fa anys que no ho faig. Amb totes les finestres tancades, només uns fils de llum s’escolen per les escletxes de les persianes y arriben fins les prestatgeries on els llibres fan olor d’oblit. Uns llibres llegits i rellegits temps enrere i que ara semblen acostumats a una quietud forçada que els omple de pols.

            A l’estudi hi vaig escriure molt. Amb les persianes alçades s’hi veia el mar. En dies de vent, les capçades dels arbres del pati em regalaven una dansa de branques i fulles que sempre em distreia de la meva tasca d’escriptora frustrada.

            També hi vaig estudiar, totes les tardes, durant quatre anys. Al meu costat, les fotografies dels meus fills petits que em somreien donant-me ànims. La tendresa que em despertaven, alguna vegada mudava en tristesa quan recordava els anys que van passar allunyats de mi. Però sempre sentia l’alegria de quan van tornar. Les moltes vegades que ens vam dir que ens estimàvem.

            Ara sóc al davant de la porta amb l’aspirador a la mà. Vull fer net d’una vegada, que no hi quedi ni un bri de pols ni de records amargs i poder tornar a començar. Vull tornar a sentir aquest estudi com un espai meu, que sigui la cambra per a sentir-me jo mateixa que havia estat. Però no sé si entrar-hi.

©Júlia Gaset, 
Argentona, octubre 2018