Els dotze minuts de la Mercè Moreno: Vomites

"Vomites"

VOMITES. I ho fas sobretot de nits, quan el pap ja no pots retenir més angoixa, més desconcert, més dubtes. I ho fas en silenci perquè ets ben conscient que és un acte d’intimitat. Només tu amb tu. Ningú més no pot participar. Quan arriba la primera glopada de fàstic, quan t’adones que les basques comencen a pujar estómac amunt, saps que tens el temps precís, molt poc, perquè t’inundi la gola. Llavors ja serà un vòmit descontrolat i no podràs fer res per retenir-lo. Ni voldràs. Disposaràs dels moments justos per tancar la porta del bany. I a les fosques, perquè no voldràs ni encendre el llum, aixecaràs a les palpentes la tapa. T’agenollaràs a terra com un més dels molts actes d’humiliació que t’has vist obligada a fer, i et deixaràs anar amb el desig que darrere de la primera glopada vingui un tsunami que d’una vegada per totes també t’arrossegui a tu i ho destrueixi tot. Només així podràs sobreviure i començar de nou. Però mai no vomites prou; sempre queda un pòsit que es nega a sortir. I esperes una propera vegada on el fàstic del que sents, del que vius, del que penses et faci acabar amb tot. Quan t’adones que ja no pots buidar més, t’aixeques i llavors sí, llavors encens el llum, obres els ulls i mires dins la tassa just per veure, abans de tirar de la cadena, aquelles despulles que han sortit de tu i dels dies, mesos i anys que has viscut. I voldries, només durant un instant, seguir-les avall. Però només és una temptació que et tempta.

L’aigua acaba arrossegant allò que has parit amb tant dolor. Te’n tornes al llit i proves dormir.

© Mercè Moreno Montañés

Els dotze minuts de la Mercè Moreno: Deconstrucció.

"Riuada"

M’inundo i m’agrada. Fa temps que noto que el nivell de l’aigua va pujant. Però, com sempre, em pensava que abans de negar-me del tot, l’aigua es detindria. No provocaria un desbordament salvatge. Ho creia o ho volia creure? M’imaginava un dic prou fort, jo, com per controlar, per detenir, la crescuda a temps. Però la paret fa temps que va començar a tenir esquerdes. Al principi molt minses i l’aigua que s’hi escolava era poca. A mi m’ho semblava. Però l’escletxa, amb la força de l’aigua, va anar guanyant terreny.

            Fins que vaig adonar-me que potser era bo deixar-me portar per la riuada, que tal vegada el que volia era navegar lliure. Deixar-me fluir. Les coses no passen per casualitat. No. Potser valdria la pena que no hi posés resistència.

            Aquest matí, després de pluges abundants i descontrolades, per fi l’aigua ha sortit de llera. M’ha arrossegat i m’ha inundat tota. Ara sé que moriré per renéixer de nou. Potser seré pedra, planta, aire. No m’importa gaire. Tinc l’esperança que sigui així mentre ja l’aigua m’omple els pulmons.

            (...)

            La Maria ensenya dos dits. Falten encara dos minuts. No és encara temps de deixar d’escriure, però tant m’hi fa. Sóc morta.

© Mercè Moreno Montañés

Els dotze minuts de la Rosa Vila: Sí a tot

6:15  28.XI.17

Recordes el dia que em vares dir que sí? Sí a tot, vas afegir-hi. Però això no és el que jo volia. Potser si no haguessis posat aquest afegitó encara estaríem junts. Perquè, saps? Em vaig cansar de tants si, si, si, si. Almenys haguessis emès un si, un no! O millor, tres nos per cada si.

            T’he de confessar que, a la primeria, m’agradava això dels teus si, perquè mai havia tingut un xicot tan dòcil. Ni el gos de cals pares em feia tan de cas. És clar que ell sense poder dir si, assentia a la majoria de les propostes que jo li feia, potser perquè era una nena i li feia una mica de peneta. Però jo a tu mai he pretès fer-te pena. Per a mi, els teus si, només havien de representar una manera de compartir propostes. Però noi, quan ja portàvem setze mil propostes acceptades, em vaig adonar que allò no era del cas. Va ser aleshores, i només aleshores, quan vaig començar a traslladar les meves propostes a altres xicots, em principi només per estadística.

            Així és com em vaig adonar que hi havia altra mena de sis i nos possibles. I de tot tipus. El dels que encara no havien superat l’etapa del no. Els que abans de contestar si o no, es perdien qüestionant cada proposta. El dels dubtosos per naixement i creixement. Els del no amagat darrera d’un sí amorós-ensucrat. Els del si amb trampa condicional. I els que em feien posar més nerviosa: els de ni si ni no. Per això he decidit, al cap dels anys, tornar amb tu, si és que encara em vols. Almenys amb tu tinc la llibertat de fer i desfer. A no ser que t’hagis passat al no!

© Rosa Vila