Els dotze minuts de la Mercè Moreno

Miro la paperera. És buida

MIRO LA PAPERERA. És buida. M’estranya. Em sobta veure-la com si encara hagués de ser estrenada. La recordava vessant de papers. Rebuts ja caducats, sobres de propaganda, tiquets de compra i milers de trossets d’algun text que he esmicolat amb ràbia. Em fa mal veure-la tan buida. En aquestes condicions hauria de tenir un altre nom. Recipient, potser? Tampoc no la definiria. És estrany com ens acostumem al nom de les coses. El nom, que algú li va posar fa anys, identifica l’objecte. No calen més aclariments. Quan jo dic paperera, tothom sap a què em refereixo, al contenidor petit on van a parar les deixalles de paper.Continuo mirant la paperera buida. Em fa mal als ulls. M’acusa de no haver escrit fa dies. Miro al voltant i busco algun paper inservible.

            La Maria em pregunta si vull que em serveixi té. Li dic que sí. I m’adono de la similitud de la tassa amb la paperera. Quin sentit tindrien les tasses buides de la taula? Perquè una tassa es buidi, abans ha d’estar plena. O al revés , és buida esperant que algú l’ompli. Ho espera també la paperera? La miro i també em mira, amb la seva immensa boca. Espera. Li noto la impaciència. M’afanyo a buscar algun paper per fer-la contenta. A sobre d’un prestatge veig uns fulls reciclats escrits per les dues cares. És l’últim text que he escrit ja fa uns dies. L’agafo. Full a full el vaig esmicolant. M’entretinc a fer els bocins cada vegada més petits i els aboco dins com una pluja de confits. Perquè en realitat és una festa. Les dues, la paperera i jo, estem contentes. Ella veu omplir la seva panxa i la buidor que sentia desapareix. Jo m’he desfet d’un relat que no valia gaire.

©Mercè Moreno Montañés 
Argentona, 22 d’octubre de 2018

Els dotze minuts de la Júlia Gaset

No sé si entrar al meu despatx

No sé si entrar al meu despatx. Fa anys que no ho faig. Amb totes les finestres tancades, només uns fils de llum s’escolen per les escletxes de les persianes y arriben fins les prestatgeries on els llibres fan olor d’oblit. Uns llibres llegits i rellegits temps enrere i que ara semblen acostumats a una quietud forçada que els omple de pols.

            A l’estudi hi vaig escriure molt. Amb les persianes alçades s’hi veia el mar. En dies de vent, les capçades dels arbres del pati em regalaven una dansa de branques i fulles que sempre em distreia de la meva tasca d’escriptora frustrada.

            També hi vaig estudiar, totes les tardes, durant quatre anys. Al meu costat, les fotografies dels meus fills petits que em somreien donant-me ànims. La tendresa que em despertaven, alguna vegada mudava en tristesa quan recordava els anys que van passar allunyats de mi. Però sempre sentia l’alegria de quan van tornar. Les moltes vegades que ens vam dir que ens estimàvem.

            Ara sóc al davant de la porta amb l’aspirador a la mà. Vull fer net d’una vegada, que no hi quedi ni un bri de pols ni de records amargs i poder tornar a començar. Vull tornar a sentir aquest estudi com un espai meu, que sigui la cambra per a sentir-me jo mateixa que havia estat. Però no sé si entrar-hi.

©Júlia Gaset, 
Argentona, octubre 2018

Els dotze minuts de l'Antoni Vilademunt

Dotze, més dotze minuts

No entraré al menjador, en tinc prou entrant a la cuina. Per estalviar-me feina i com què la cuina és petita, dinaré a peu dret, m’estalviaré feina i viatges de la cuina al menjador per parar la taula i del menjador a la cuina per retirar-ho tot. Estic sol i puc menjar el que vulgui, quan vulgui i on jo vulgui, visca la llibertat per un dia, demà ja tornarem a la rutina. Això de rutina deu venir de ruta i petita potser. Penso que no és una cosa agradable la rutina. Improvisar vol dir crear i crear és tot el contrari que la rutina.

            Ara mateix segueixo una rutina, la dels dotze minuts de cada dilluns. El contingut de l’escrit dels dotze minuts, penso que ha de tenir de tots menys rutina. Ara hi hauria d’afegir alguna cosa més, tinc la Maria preocupada perquè diu què escric poc, però jo segueixo el seu consell, menys és més. Estic per no escriure rés i serà excel·lent, menys ja no és possible.

            Això de la classe en dilluns no m’agrada gaire. Tenir la vigília de classe en diumenge, no ajuda a repassar el treball que hem de presentar. Avui és una classe atípica, no hi ha dubte però que som un grup ben cohesionat i compacte. Al voltant d’una taula que crec és de fusta, dons no és possible distingir la superfície. Ocupada amb llibretes, mòbils que no hi falten, tasses, teteres, galetes i fruits secs. És com un mercat, hi ha de tot.

            Avui estem castigats, en lloc de dotze minuts escrivint, en fem vint-i-quatre, aviat podrem batejar  aquest temps amb, la marató de l’escriptura.

            Estic content perquè, com sempre, aquest escrit no té cap ni peu. Si tingués cap no escriuria i si tingues peus sortiria corrent.  

©Antoni Vilademunt 

Argentona, 2018   

Un final inesperat, obra de Mercè Moreno Montañés

Un final inesperat

Mercè Moreno Montañés

Trobar-me el pou buit, em va desconcertar. Vaig mirar inquieta per tot arreu, confiada que la Burilla s’hauria amagat ben a prop. Vaig xiular i esperar que vingués corrents com feia la Fosca. Res. No va aparèixer. La geneta era petita encara i devia estar perduda. Segur que devia tenir por. Com jo. Em resistia a girar-me cap a la riera que baixava amb un cabdal furiós. Em negava a pensar que s’hagués ofegat i el corrent se l’hagués emportada. El soroll de l’aigua era tan fort que em ressonava dins del cap com si m’anés a esclatar. Em vaig tapar les orelles un moment per mirar de tranquil·litzar-me; però no podia. El cor em bategava de pressa, em faltava la respiració i els ulls m’espurnejaven. Em temia el pitjor. Agafava amb una mà el penjoll que portava al coll, un picarol que la mare m’havia comprat a la fira, com si fos un talismà de la bona sort.

Vaig seguir buscant. L’anava cridant pel seu nom. Burilla, Burilla. Vaig passar per sota d’uns verns que gotejaven de la pluja acumulada i em van mullar els cabells i la samarreta. Vaig tornar a inspeccionar el pou una altra vegada. Hi havia dos ratolins ofegats al fons. Quan tot es calmi tornarà, em deia. Era el meu desig. Aquí tenia menjar segur. Vaig sentir un cruixit que venia del bosc i em vaig girar esperançada. Només era un conill que fugia corrents. El terra estava xop i la mullena em pujava cames amunt. Tot estava enfangat i a cada passa que feia, perdia les xancletes que es quedaven atrapades en el llot. Tremolava  d’impaciència i de fred tot i que després de tanta pluja, s’havia aixecat un dia esplèndid i el sol lluïa fort.  

            Cada vegada estava més convençuda que algú l’havia agafat. Al voltant del pou hi havia petjades. Les vaig seguir sense apartar els ulls de terra. Anaven en direcció a la casa i van desaparèixer davant del magatzem de pells. Com no ho havia pensat abans? I si el pare l’havia trobat i se l’havia emportat? Si era així, jo estava perduda. I la Burilla també. Vaig sentir-li la veu, aspra i forta. Aquella veu que m’esporuguia tant. Parlava amb un altre home i reia. Potser estava content de la troballa.

            Vaig afanyar-me a entrar pel pati. D’amagat. Aniria a trobar en Tomàs i li ho explicaria. Tots dos la salvaríem. Si el pare la tenia engabiada, li obriríem la porta i la deixaríem escapar. La geneta seria lliure. No podia permetre que acabés penjada d’un ganxo com havia passat amb la mare. La ràbia em creixia a glopades.

            Al graó de l’entrada hi havia les sabates d’en Tomàs totes plenes de fang. El cap em va començar a rodar i ho vaig entendre tot.

Argentona, juny 2018

Un nom per a la geneta, obra de Mercè Moreno Montañés

Un nom per a la geneta

Mercè Moreno Montañés

En Tomàs era com una fura caçant ratolins i bestioles petites. No li calia posar paranys. Sempre portava a la butxaca una fona feta amb la branca d’un faig. Tenia bona punteria, on posava l’ull, posava la pedra. D’aquesta manera els estabornia només. D’altres vegades els atrapava amb la mà i els guardava en una capsa amb forats petits. Deia que a les genetes els agradaven vius. I era veritat perquè tan bon punt li acostava un d’aquelles bestioles que es resistien a ser devorades, se’l cruspia d’una revolada. En sabia molt d’animals; devia ser perquè passava molt temps amb el pare.

Sempre fèiem drecera per anar a escola. Agafàvem un corriol vorejat d’alzines i roures i ens entreteníem sentint cantar el pit-roig, l’oriol o el pigot. El camí anava paral·lel a la riera que baixava amb poca aigua la major part del temps; en alguns revolts quedava estancada i formava una petita bassa on era fàcil veure granotes que raucaven i saltaven de pedra en pedra. També alguna colobra d’aigua assedegada. La majoria acabaven a la bossa d’en Tomàs i cada vegada el botí era més gros.

Una tarda de finals de maig, mentre tornàvem cap a casa el cel es va anat cobrint de núvols foscos. Presagiaven una bona tempesta. En Tomàs anava xutant les pedres del camí i no badava boca. Se li havia descordat una sabata però ni se n’havia adonat. Només se sentia el soroll de los nostres passes i l’aigua del rierol lliscant llera avall. Els ocells havien deixat de cantar. De sobte es va aturar i em va mirar.

—Bar, no creus que hauríem de posar-li un nom a la geneta? —. Va dir molt seriós i convençut.

—Un nom? I per què?  

Aquella sortida em va desconcertar. Què li havia agafat ara? A que venia aquell interès per la meva geneta? Per què era meva. Només meva. Jo l’havia salvada. Ell només m’ajudava a trobar-li menjar.

—Perquè és la nostra mascota i les mascotes sempre tenen nom.  Hauríem de fer com el pare quan va posar Fosca al gos de caça.

Em va molestar que digués que era dels dos i que volgués fer les coses com el pare; però tampoc no volia posar-me’l en contra.

—I has pensat en algun nom? — vaig contestar esquerpa

—Burilla...—va dubtar uns instants—. A tu t’agrada?

En aquell moment un llampec va foradar la grisor del cel i la meva resposta va quedar en l’aire. En Tomàs va prosseguir com si en realitat ja ho tingués decidit i no l’importés la meva opinió:

—Li faré un cartell amb el nom i el clavaré a la tapa del pou.

Ja estava bé, no? Li havia deixat triar el nom; però això sí que no. Que s’havia cregut? El cartell i el nom el faré jo. A la meva manera. Com a mi m’agrada. Potser ara no era el millor moment; però hauria de tenir una conversa amb ell i deixar-li les coses ben clares. Ell només era el meu ajudant. Qui decidia i manava era jo.

Començaven a caure les primeres gotes, gruixudes com monedes. I van arrencar a córrer cap a casa.

De matinada em van despertar els trons i les ratxes de vent que feien picar les gotes d’aigua contra la finestra i la teulada. Vaig sentir les passes del pare baixant al magatzem i després com tancava finestres. En Tomàs, al meu costat, dormia com un soc, aliè a la tamborinada.  I jo no podia deixar de pensar en la geneta dins del pou. Només confiava que el rierol que passava a la vora no sortís de llera i l’inundés. Me la imaginava encauada dins d’aquell espai i com l’aigua anava pujant i la cobria del tot.

En algun moment em devia quedar adormida. Quan em vaig despertar, en Tomàs no hi era. Ningú no l’havia vist aquell matí. Vaig córrer fins al pou. La tapa estava aixecada i la geneta havia desaparegut.

Argentona, juny 2018

En Tomàs, obra de Mercè Moreno Montañés

En Tomàs

Mercè Moreno Montañés

El meu germà era per a mi el més important del món en aquella època. Més que la mare fins i tot. Des que era ben petit, n’havia tingut cura perquè ella ja presentava els símptomes de la malaltia. Encara que no en sabéssim res en aquell temps. No el volia tenir mai a coll. Li feia por que li rellisqués dels braços, li caigués i es pogués fer mal. Em feia seure en una cadira. Me’l donava, i també el biberó o les farinetes i ens mirava ben cofoia. Sempre vaig sentir que en Tomàs formava part de mi. Com els fills formen part de la vida de les mares. Com jo, que també n’era una part.

            M’agradava l’olor que feia de nadó, clavava els ulls en mi quan li donava de menjar i semblava que em parlés o aquella placidesa amb què se m’adormia als braços. Com reia amb mi. I el clotet de la barbeta. Des del principi el van instal·lar a la meva habitació perquè el pare es posava de mal humor quan el sentia plorar a la nit. El desvetllava. Ba, ba, ba. La primera paraula, va ser el meu nom. Jo era qui l’acompanyava a l’escola. La que li curava les ferides. La que el consolava quan es barallava. Em semblava que aquest tàndem que fèiem, havia de durar per sempre. Fins aquell dia que el pare es va adonar que portava els cabells, uns rinxols rossos preciosos, massa llargs i va dir que semblava una nena. Va agafar unes tisores i els va anar tallant ben curts. A partir d’aquell moment, ja s’encarregaria ell de fer-lo fort i valent. Un home de profit, com ell. I tot va canviar. I el va apartar del meu costat. Se l’emportava al bosc, l’ensenyava a col·locar trampes i a portar penjats a l’esquena els animals morts. I era habitual trobar-li sang a la roba.

            Encara compartíem cada dia el camí cap a l’escola. Per una estona en Tomàs tornava a ser meu. Però em feia mal sentir com parlava del pare amb aquella admiració. Volia ser com ell quan fos gran. I la conversa que teníem girava al voltant dels animals que caçaven junts.

            Em llevava molt d’hora i abans de sortir cap a estudi, passava a veure la geneta petita que s’anava fent gran. Estava una estona amb ella a coll i li donava el biberó. I durant aquella estona m’imaginava que de gran jo tindria fills, els cuidaria i seria feliç.

La mare em va advertir que la cria aviat ja no tindria prou amb la llet. Caldria caçar ratolins per alimentar-la i d’altres bestioles petites. Vaig creure que allò podia agradar a en Tomàs i podríem tornar a la pinya que fèiem abans. La idea de la cacera el va entusiasmar i durant unes setmanes s’hi va entregar de valent.

Jo estimava molt el meu germà i no vaig entendre per què va fer el que va fer.

Argentona, maig de 2018

L'endemà, obra de Mercè Moreno

L'endemà

Mercè Moreno Montañés

Aquell matí vaig tenir un ensurt quan entrava a la cuina. No esperava trobar-me el pare esmorzant; els altres dies a aquella hora ja feia estona que havia marxat al magatzem de pells. Amb un gruny va respondre al meu bon dia. A la taula hi havia les trampes brutes que feia servir per caçar. Quin fàstic. Deia que la sang atreia d’altres animals i que era bo per al seu negoci.

En Tomàs jeia a terra, al costat de la llar de foc on espetegaven les flames.  Una boleta peluda treia el musell entre els barrots d’una gàbia. El cor em va fer un salt. Com havia aconseguit trobar l’amagatall? El meu germà l’acariciava. Em va sorprendre la tendresa amb que ho feia perquè era molt sorrut i cada vegada s’assemblava més al pare.

—Vine, Bar, mira. La vam agafar ahir. —em va dir quan em va veure—: El pare se’n va a buscar-ne més. Va trobar un floc de pèls en un esbarzer i d’altres pistes.

Quines pistes? Vaig recordar que havia deixat el pot de llet de camí al bardissar perquè em feia nosa i també havia perdut la cinta de la trena. Em va rodar el cap i em vaig recolzar a la paret. Si el pare trobava aquells objectes i els reconeixia, la cria que havia salvat i jo estaríem perdudes.

En aquell moment es va aixecar, va agafar els ceps i va passar pel meu costat. El terra de fusta va cruixir. Les passes ressonaven com si s’amplifiquessin i em vaig espantar. Quan ja sortia per la porta es va girar i em va mirar d’aquella manera que m’esporuguia. Li vaig sostenir la mirada uns moments, fins que vaig notar que se m’enrojolaven les galtes i vaig abaixar el cap perquè no em veiés la ràbia.

Les petjades de fang travessaven tota l’estança.

—Bàrbara, neteja-ho!—. I la veu va retrunyir.

Va girar cua i va marxar.

Vaig agafar l’ampolla de llet de la taula i vaig sortir corrents per la porta del pati. Encara amb la camisa de dormir i descalça, vaig estirar la jaqueta de llana de la mare de l’estenedor i me la vaig posar com un abric. En una de les butxaques tenia els guants de goma que feia servir per netejar. Em vaig calçar les seves espardenyes velles. Les anava perdent pel camí i m’havia d’anar aturant.

Una mica abans d’arribar a l’amagatall, vaig sentir miols i com rascava la fusta. Tenia sort que aquell pou no estava en la ruta del pare quan anava de cacera. Vaig decantar els taulons i la vaig agafar. En un dels dits dels guants vaig abocar llet, i el vaig foradar amb un branquilló.

Mentre xumava, no podia deixar de mirar-la. Sentia una sensació estranya, com si portés una criatura a coll que em necessitava i em pertanyia.

No sabia encara que en Tomàs m’havia seguit.

Argentona, maig 2018

Marques, obra de Mercè Moreno Montañés

Marques

Mercè Moreno Montañés

                                                               

Vaig córrer muntanya amunt. De tant en tant parava a descansar i a treure’m les pedres que m’havien entrat a les sandàlies de goma. El pot amb llet que la mare m’havia donat, m’esquitxava la samarreta blau marí i deixava unes taques fosques. Em preguntava com ho faria per trobar les cries, si és que havien sobreviscut. El pare no havia dit res del lloc exacte on havia caçat la geneta. Vaig arribar a l’Obaga dels Perduts esbufegant. Em vaig descordar dos botons de la samarreta i em vaig passar la mà pel coll, estava xopa. La suor m’havia enganxat el serrell al front i havia perdut la cinta d’una de les trenes que se m’estava desfent. Després de descansar una estona, vaig mirar a totes bandes. Cap a on havia de tombar ara?

            Desesperada, vaig començar a buscar. Calculava amb neguit el temps que el pare trigaria a ensenyar a en Tomàs a treure la pell de la geneta. Quan ja donava tot per perdut, vaig sentir un somiqueig plorós. Seguint-lo, vaig trobar a sota d’un garric una boleta peluda que tremolava i no se li veien ells ulls, amb la cua embolicada al voltant del cos buscava escalf. Em vaig treure els enagos blancs i la vaig embolicar. Es va espantar i va intentar fugir; però se li van enredar les urpes petites en el meus cabells i es va donar per vençuda. La vaig prémer contra el cos perquè no tremolés i sentia els seus batecs, petits, i els meus, molt accelerats. Era com el primer dia que vaig agafar en Tomàs a coll, tan menut i tant fràgil. Després vaig sucar una punta de la roba a la llet. Xumava amb frisança i, quan va semblar tipa, es va quedar adormida.

            El vent, que venia de cara, em va portar veus. Devien ser el pare i en Tomàs. M’havia d’afanyar o ens descobririen. Vaig fer marrada per un bardissar i em vaig allunyar del camí per on s’enfilaven ells. No havia tingut temps de buscar les altres cries; però estava contenta perquè havia pogut salvar-ne una d’una mort segura. Amb el sotragueig dels salts que feia per evitar els esbarzers, es va despertar i llepava amb desfici les taques de llet que tenia a la roba. Esperava arribar a casa abans que no comencés a miolar de gana.

            La mare em va ajudar a buscar-li un amagatall. Una mica allunyat de casa, hi havia un pou en runes. Li vam preparar entre les dues un jaç amb fulles seques i li vam deixar un plat amb llet. Amb quatre taulons vaig tapar l’entrada perquè cap salvatgina no l’ataqués. Quan vam deixar la cria sana  i estàlvia i la vaig mirar, em vaig sentir satisfeta d’una banda, però també inquieta. Em semblava massa indefensa per abandonar-la. M’hauria quedat a passar la nit amb ella.

Començava a fer-se fosc quan entràvem a casa, La mare em va veure l’estrip que portava a la samarreta i com tenia les cames, plenes d’esgarrinxades. Se’m veien regalims de sang seca que semblaven tatuatges. Només quan me les va netejar amb esperit de vi, em vaig adonar del mal que em feien. Premia les dents molt fort per no plorar, però els ulls m’espurnejaven. Les esgarrinxades van trigar a curar-se i durant molt de temps me’n van quedar les marques. Aquell vespre me’n vaig anar a dormir d’hora. Tantes emocions m’havien esgotat. No vaig sentir el pare i en Tomàs quan van tornar.

L’endemà m’esperava una sorpresa.

Argentona, abril de 2018

L'obaga dels perduts, obra de Mercè Moreno Montañés

L’Obaga dels Perduts

Mercè Moreno Montañés

Va ser aquell migdia mentre dinàvem que la por que em feia el pare es va transformar en odi. La mare va ser l’única que es va adonar que la mirada em destil·lava una ràbia desconeguda. Va durar només uns segons. Ell no se’n va ni adonar. Segurament això em va lliurar d’una bona bastonada.

S’havia assegut a taula amb la camisa bruta de sang i ningú no va gosar dir-li res. Perquè aquell dia estava content i amable. Per res del món no volíem fer-lo enfadar. No era gens comú en ell que no perdia l’ocasió d’escridassar-nos, sobretot a mi. Fins i tot va passar per alt que la mare li vesés unes gotes de vi sobre el tovalló. Ell, que sempre es mantenia silenciós i amb el gest adust, aquell dia estava xerraire.

Havia trobat al bosc una geneta que estava alletant. Se li havia resistit salvatgement defensant les seves cries, però havia aconseguit caçar-la. I mentre ho explicava, mastegava amb la boca oberta i tenia un gest de satisfacció. Pagarien molt bé aquella pell. No hauria passat res si ell no hagués continuat dient que a la tarda tornaria a buscar la lloriguera. Estava segur de trobar les cries i si havien sobreviscut, les posaria en una gàbia, les alimentaria i quan s’haguessin fet grans, un cop sec a la nuca i n’aprofitaria la pell. No vaig poder empassar-me el que tenia a la boca. Era com si m’haguessin posat un tap a la gola. Com es podia ser tan cruel? I vaig córrer al pati a vomitar sobre d’unes margarides

En Tomàs era l’únic a qui semblava agradar-li aquella història. Quan vaig tornar a seure, ja feien plans. Podré venir amb tu? I els ulls li brillaven d’emoció. Si una cosa agradava al pare era un deixeble. I en Tomàs ho era. L’acompanyaria fins a l’Obaga dels Perduts i mirarien de localitzar el cau; si tenien sort, tornarien amb les bestioles. Abans passarien pel magatzem. Havia deixat la geneta penjada d’un ganxo perquè es dessagnés. Aprendria a espellar-la perquè la pell surtis intacta i tingués més valor.     

Tots dos es van aixecar de taula i van marxar. Vaig mirar la mare i em va fer un gest amb el cap com si estigués d’acord amb la decisió que jo havia pres. Va anar al rebost i va tornar amb un pot amb una mica de llet. Potser la necessitaràs.

Amb una mica de sort arribaria a l’Obaga dels Perduts abans que ells.

Argentona, abril 2018

Estralls, obra de Mercè Moreno Montañés

ESTRALLS

Mercè Moreno Montañés

Va ser el mateix estiu que el pare va arreglar la casa quan la mare va emmalaltir. Era una dona jove en aquells moments. Els primers símptomes es van manifestar a les mans que li tremolaven de sobte sense que ella pogués fer-hi res. Tot sovint, les coses li queien i es trencaven. El pare no entenia que s’hagués tornat tan maldestra, i s’enfadava. Deia que mentre ell construïa, ella destruïa.

Recordo una nit que la mare havia preparat sopa de pa. Va agafar la sopera per les dues nanses. El trajecte que havia de fer era molt curt, només quatre passes, del foc a la taula perquè en aquella època fèiem vida a la cuina. Vaig veure el recipient que feia tentines, però no vaig ser-hi a temps. La sopera va caure i es va fer miques. La sopa va esquitxar les parets que ell acabava de pintar i va deixar el terra de fusta relliscós i amb taques que no van desaparèixer per molts cura que ella hi va posar a netejar-lo.

 El pare es va aixecar d’una revolada i va fer caure la cadira. Va agafar la mare pels braços i la va sacsejar. Va ser curiós perquè va tallar en sec el tremolor que havia provocat aquella destrossa. Ella es va posar a plorar. Les llàgrimes devien commoure’l perquè va quedar desconcertat i va parar. No era la primera vegada que perdia els papers. Jo mateixa havia tastat, en alguna ocasió, la seva mala llet.

Ni ell, ni el  meu germà petit, en Tomàs, ni jo, no ens vam adonar fins que va passar molt de temps, que la malaltia havia deteriorat molt la salut de la mare. Uns mesos abans que morís, el pare es va penedir d’haver-la renyat i escridassat tant. Hi ha haver un petit canvi en la manera de tractar-la. Era una mica més pacient. Molt poc. Perquè el pare era brusc i primitiu.

A l’inici de la malaltia estaven més pendents de les millores que va experimentar la nostra vida que d’ella. Tenir un bany dins de casa, era tot un luxe per a nosaltres que estàvem acostumats a utilitzar els banys públics. Però de la nit al dia vam tornar a patir estretors. El negoci de les pells que tenia el pare va fer una forta davallada i es va veure obligat a tancar-lo i a acceptar una feina de tardes en una foneria.

Alguns matins encara vagarejava com un ànima en pena pel magatzem on havia tingut les pells. Crec que li agradava aquella ferum impregnada a les parets. Era una pudor repugnant  que a mi em feia pensar en el pare com en un botxí.

Argentona. Abril, 2018

Ruta literària Mercè Rodoreda. Romanyà de la Selva

Arribada al poble. Foto: J. Montlló

17 de juny.

Amb tots els participants del Curs de Recursos Literaris marxem cap a Romanyà de la Selva. En aquesta classe no treballarem el text que cadascú ha creat, sinó la importància del paisatge en l’obra de Mercè Rodoreda.

                Aquest itinerari recorre el Romanyà de Mercè Rodoreda dels anys 1972-1983, quan l’escriptora, nascuda al 1908, va viure en aquest indret de les Gavarres i on és enterrada des de la seva mort l’any 1983.

                La ruta que fem recorre  12 punts,(13 per ser exactes) tots importants per a la seva obra. Comencem per l’Espai Rodoreda, la Plaça de la Rectoria, on trobem el primer esment del notari Riera de Mirall Trencat, continuem cap a la Plaça de l’esglèsia, l’entrada del poble, el Refugi i Restaurant les Gavarres, on Mercè Rodoreda i Carme Manrúbia hi fan molts àpats (avui tancat), seguim cap al bosc a la vora del camí, arribem al Senyal Vell, continuem cap al Mirador de les Mirandes, el Bosc i la Por, el Senyal (el taller que es va fer construir Carme Manrubia al turó), la Casa Rodoreda, el Dolmen la Cova d’en Daina i per acabar el Cementiri.

                Romanyà sembla un poble carregat d’una energia especial, potser és la de la Mercè Rodoreda. Passegem pels camins, observem i  llegim fragments de la seva obra i segons  com, sembla que algú més ens acompanyi. Sentim aquesta energia, o potser és una mena de solitud.

                Mercè Rodoreda comença a visitar Romanyà Rodoreda el 1972 i és a través de la seva amiga Carme Manrubia,” hi troba el bosc i una dona emprenedora que s’hi construeix una casa i un jardí, que li ofereix la possibilitat de viure enmig de boscos d’alzines, que li reprodueix a mida reduïda, el jardí de Mirall trencat”(Mariangela Villalonga).

                A Romanyà, Mercè Rodoreda hi acaba Mirall trencat, Quanta, guanta guerra..., Viatges i flors i La mort i la primavera.

Arribada al poble. Foto: J. Montlló

 Ermita del poble. Foto: J. Montlló

«Sense donar-me temps de contestar-li em va dir que l'ermita era més amunt, a dalt del bosc d'alzines, darrera d'una espessor de cirerers d'arborç i de brucs.»

 Plaça del poble. Foto: J. Montlló

Bust de Mercè Rodoreda, obra de l'artista Antoni Delgado.

Foto: J. Montlló

Foto: J. Montlló

«El bosc era espès d'arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt les altres fent muntanya»

©Maria Sanplà

 El Senyal Vell. Foto: J. Montlló

Foto: J. Montlló

Mirador de Les Mirandes. Foto: J. Montlló

«Vam sortir de la casa i em va fer seguir-lo carrer amunt. A dalt de tot del carrer hi havia un mirador, i des d'allà, l'home, trist com els més tristos que mai hagi vist, va allargar el braç i va assenyalar la vall»

Maria Sanplà llegint des de la Miranda. Foto: J. Montlló

« El camí no era ben recte i, cap a la meitat, davant d'uns quants pins carregats de bosses plenes d'erugues, vaig sentir rajar aigua. Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d'allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra aillada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres, esquenes... tot fet un garbuix tacat per reguereons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d'aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l'entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels.»

Quanta, quanta guerra...

A primer terme, els literaris menys dos. Foto: J. Montlló

La cova d'en Daina. Foto: J. Montlló

« Amb una mà damunt de la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític. Pedres d'una tonelada, de dues tonelades, de tres tonelades, alçades enlaire per posar-les planes per l'eternitat damunt d'altres pedres i voltarles del cercle encantat. Del dolmen de Romanya a pensar en els druides, segons Robert Graves druida vol dir Home d'alzina, el camí és curt. Els homes blancs que ensenyaven a la joventut el moviment dels astres, la grandesa del món i de la terra, les ciències de la naturalesa, la força i la puixança dels déus immortals. »

Estàtua de Mercè Rodoreda al Cementiri de Romanyà 

de la Selva. Foto: J. Montlló

©Maria Sanplà

I com sempre, una jornada formidable, amb un grup formidable. Foto: J. Montlló

Lectures als balcons del carrer Gran

Diumenge 22 d'abril de 2018 a les 12 del migdia:

Dins dels actes de la Diada de Sant Jordi 2018 que se celebren el proper cap de setmana destaca, la Performance literària i musical a càrrec del col·lectiu Lectures en Veu Alta i l'Aula de Música que tindrà lloc al carrer Gran d'Argentona.

Nou recull de frases fetes: Tenir el cap ben moblat

Nou recull de frases fetes: Tenir el cap ben moblat

Rosa Vila

Un dormitori, un petit estudi, una cuina, una sala d’estar-menjador, tot amb els mobles justos i imprescindibles; un bany sense banyera i un balcó. Tot ben moblat dins el cap normal, el d’en Benet, ni petit ni gros, però amb poc cabell. Un cap que podia traginar amunt i avall fàcilment per estar ben falcat amb unes orelles prominents i ben apuntalat sobre un coll curt i ample. Cal consignar que, tant les sales com el seu parament,  caben bé dins el cap perquè ell, a base d’anys i no poca dificultat, s’ha esmerçat en anar-li-ho encaixant. I sense fer-ne gens de soroll.

            Ja amb la primera adquisició, la del balcó, va tenir cura d’adherir-lo, per dins el front, pulcrament, mil·límetre a mil·límetre. Preferència que responia a la necessitat de tenir sempre una finestra oberta al món. Va continuar amb les estances pròpies de les necessitats primàries del cos: menjar i desmenjar; per després seguir amb les del cultiu de l’esperit: un petit estudi on només hi tingués cabuda ell i l’ordinador-arxiu de tot allò que entrava pel balcó; acabant amb la sala d’estar, amb el sofà i la manta de quadres, necessaris per relaxar el cos, tot revisant l’adquirit pel cap, i /o gravar-ho o eliminar-ho. Totes les estances es comunicaven pels imprescindibles canals de circulació de pensaments, sentiments i emocions.

            I així anava en Benet  per la vida, confiat, optimista, segur amb aquell cap tan ben endreçat, sense entendre perquè algú el qualificava de ben moblat, si a penes hi tenia res,  convençut que ningú no podria alterar el seu tarannà. Un tarannà que no tenia cap necessitat d’imposar, ni tan sols propagar.

            Fins el dia que se li va rovellar la molla del neuroconnectorXP3 i, en conseqüència, se li va escurçar la neurovenaFRONTAL. Quan per fi, caminant de perfil i amb uns certs tremolors va aconseguir entrar a l’estudi, hi va trobar el microcableZIP socarrimat. Activant amb dificultats l’inalàmbricPIC7 va poder accedir a l’arxiu d’emergència0001 i d’allà saltar als escàners de  post-situacióPK. Per primera vegada a la vida es va alterar amb l’informe entrant: havia arribat l’hora de despendre’s d’algun moble. Així, ras i curt.

            Va notar un petit ofec, el cap li pesava molt, i el front se li havia fet fosc; les mans li formiguejaven i les ungles s’havien estovat; una cama li feia figa i l’altra li saltironava sense ordre ni concert. Podia redactar un SOS d’ajuda, però no sabia a qui enviar-lo. Quan va poder ajaçar el cos feixuc i desordenat al sofà, va notar un alè tebi. Quan el va aconseguir atrapar amb les mans, va aconseguit aïllar-ne una petita nebulosa en format d’intuïció: la que li anunciava l’inici d’un decreixement no inclòs en cap de les estances del seu cap.

            Per primera vegada no estava segur de ser capaç d’adaptar-s’hi. Va tancar els ulls i, desencaixat, s’hi va lliurar sense resistència. No havia fet la corresponent poda neuronal a temps.

©Rosa Vila - 3/3/2018 

La sinestèsia tàctil. Pros i contres

La sinestèsia tàctil. Pros i contres

Antoni Vilademunt

Tinc un total desconeixement del què és la “Sinestèsia tàctil”. Amb cura, bussejaré en l’immens oceà d’Internet i alguna cosa n’obtindré. De la informació que trobi només posaré sobre el paper, allò que vegi més racional i què cregui haver entès. Etimològicament procedeix del grec "syn" (junt, barrejat) i "aesthesis" (sensació). La sinestèsia tàctil és una condició per la qual es tenen percepcions estranyes, o diferents a les previstes, al tocar una determinada matèria. 
           El tacte és un dels nostres sentits més intensos. Té molt d'emocional, en la majoria d'ocasions, es tracta d'una connexió senzilla i predictible. Ens agraden les textures suaurs i rebutgem les aspres. Però hi ha un grup de població que el vincle en aquest sentit és més gran a l'usual. Es tracta precisament de les persones que pateixen l'anomenada sinestèsia tàctil i emocional. Són persones que les seves emocions poden canviar a través del tacte. Per exemple, al tocar la seda poden alegrar-se i al palpar la llana tenir ganes de plorar. Certes textures evoquen emocions primàries com l’alegria o el fàstic. Però altres generen subtils matisos d’emocions. com la tendresa o la culpa.
          La sinestèsia tàctil és una de les més rares que existeixen. Fou identificada per primer cop pel doctor Ramachandran de la Universitat de Califòrnia. Segons ell, la diferència que hi ha entre el que pot sentir qualsevol i el que senten les persones afectades per la sinestèsia tàctil és, tan sols, una qüestió d'intensitat. És una exageració d'alguna cosa que està present en cadascú de nosaltres d'una manera limitada. Els científics encara no han trobat una resposta que expliqui la causa d'aquesta relació, però la teoria de Ramachandran diu que es tracta d'una connexió irregular entre distintes zones del cervell.
           En el cervell del fetus, tota la informació que ve dels sentits està barrejada. 
Després en la infantesa, quan el nostra cervell es va configurant, hi ha gens que es cuiden d'efecuar l'anomenada poda neuronal. Podríem dir, eliminen curtcircuits i endreen aquestes connexions, cadascuna cap el punt apropiat. Si aquesta operació, per la causa que sigui, no s'ha fet prou bé, hi ha un desenvolupament anormal. Poden quedar en el cervell un excés de connexions neuronals no desitjades, que produeixen un efecte com la sinestèsia.
            Un aspecte interessant de la sinestèsia és l'estudi del seu perquè evolutiu. Es pot heretar. Hi ha individus amb diferents tipus i intensitats de sinestèsies. El que alguna de les nostres facultats o habilitats tingui més o menys pros o contres, depèn del nostre entorn; un cop més de la nostra circumstància. Tinc la impressió que la sinestèsia és un fenòmen accidental, sense pros ni contres importants, un dels molts estadis de l'evolució que sempre treballa. Està clar que no he fet un màster de l'especialitat, però ara ja sé alguna cosa més.

© Antoni Vilademunt - 8/03/2018

És possible subvertir els tòpics?

És possible subvertir els tòpics?

Antoni Vilademunt

Ja hi torno a ser, vaig cap a pitjor. Aquest cop penso que  m’han agafat en fora de joc. Per començar diria que ja he fet servir un tòpic futbolístic, o és una metàfora?. El tema està lluny del meu abast, aquest si crec que  és un tòpic o és un mot joker?. Està clar que abans de tot cal saber que són els tòpics, de moment tinc problemes per identificar-los. Intueixo però, que no deuen ser gaire recomanables. Confio que conforme avanci en aquest treball podré donar la meva opinió. No serà encertada del tot, però espero que s’hi aproximi.

            En el manual confeccionat amb els apunts de classe, dels cursos de la Maria, hi tinc un senyal d’alerta que diu:compte amb els tòpics. Aquí començo a pensar que els tòpics en literatura són perillosos, tal vegada poc aconsellables. El títol de l’encàrrec que estic intentant portar a cap, també insinua alguna cosa en aquest sentit. Pensar en la possibilitat de subvertir-los, és a dir destruir-los, deu ser perquè pot ser convenient fer-ho. Ara tractaré d’opinar el per què i el com fer-ho. Com s’acostuma a dir, ara em mullaré, topic o joker?. Penso que és possible  subvertir els tòpics, tot ho és possible, menys evitar la mort. Penso que ja n’he deixat anar un altre.  
           El tòpic literari és una idea o un procediment estilístic que, de tant repetir-se s'ha convertit en una fórmula tipificada feta servir de manera recurrent pels escriptors. La major part dels tòpics procedeixen de la literatura clàsica, i per a això sovint s'identifiquen amb una expressió llatina. Hi ha tòpics que sintetitzen l'esperit de tota una època. Per exemple, l'amor entès com un pacte, foedus amoris, que reflecteix la relació de vassallatge feudal, present en la literatura medieval. Mentre que els renaixentites exalcen el valor de la vida present i terrenal a través del tòpic, carpe diem. No crec que siguin precisament aquests els tòpics que hem de tenir en compte, es delaten per si sols. Els de la literatura contemporània deuen ser els perillosos i potser més els mots joker, els que penso que confonc amb els tòpics.

           Una imatge passa a ser tòpic, quan té un us generalitzat. Entenc allò que es diu, que tot ja està escrit. Es tracta d’escriure-ho de forma diferent. Original, escrit amb l’estil i personalitat pròpies. Cadascú de nosaltres som únics, singulars. Hem de treure avantatge d’aquesta característica. No tenim necessitat de copiar a ningú, augmentant la massa d’escriptors amorfes i avorrits que desfilen plegats, vestits amb el mateix uniforme. L’estil ha de ser el nostre, penso que el tòpic és una còpia barata sense personalitat. És el nostre llenguatge senzill i planer, el que crec que ens pot i ha personificar com escriptors. S’ha de ser fidel a un mateix, al propi llenguatge. El cultisme ha de deixar pas a la realitat. No és tracta de demostrar la nostre capacitat d’erudició. El tòpic és com una disfressa, un antifaç que oculta el verdader i genuí, jo. Ser original no té rés a veure en ser exòtic o extravagant.

Tinc la impressió, i no ho afirmo per prudència, que abusar literàriament dels topics és una demostració de mandra mental, és no molestar-se en buscar una expressió més personal d’una frase o un mot determinat. En conclusió,  crec que és possible i recomanable subvertir els tòpics.
Petició. Aquí em permeto interrogar a la professora i li pregunto si són topics les següents frases o mots? : Ple de gom a gom. Enguany. Quelcom. La adverbi com?. és potser per allò que quasi sempre és l’antesala d’un tòpic?.  Potser el tòpic és a una frase, i el joker un mot.

©Antoni Vilademunt - 1/03/2018

Quan diem que una persona és madura?

Quan diem que una persona és madura?

Antoni Vilademunt

Aquesta pregunta és mal intencionada, més del que aparenta. Convida a una resposta senzilla, però no ho és. Cal malfiar-se i pensar en una innocent trampa, una més en la línia habitual de les càndides preguntes de l’autora. Hi ha dos aspectes de la qüestió; una, qui som aquests que “diem”? I l’altra, què entenem per a una persona madura?.

Exposaré l’opinió més raonada que tinc al meu abast. Confio aproximar-me a un consens el més ampli possible. Alguns no estareu d’acord amb el que exposo, tots tenim una resposta diferent o matisada. Crec que és com el sentit comú, tots pensem que en tenim suficient. Els diversos  nivells de maduresa de tots nosaltres ens porta a avaluar de forma diferent el grau dels altres, i això dona com a resultat un munt de possibilitats.         

Prescindeixo de l’edat i agafo com a referència el moment en que una persona s’emancipa dels pares, quan crec que es més necessari  ser madur. Cada edat té una maduresa pròpia. Acostumem a fer servir les expressions com: un nen madur i una noia madura. Aquí jo em referiré a la maduresa com una etapa cronològica de la vida, situada entre la joventut i la vellesa, però sense especificar l’edat en xifres perquè ens enganyaríem, ja que aquestes oscil·len al ritme dels constants canvis socials. Em refereixo a l’etapa de la vida em que  donem per descomptat que la persona ja és madura, i en realitat ho és, o no ho és.

Cal saber què entenem per una persona madura. Per a mi es troba en el valor del compromís, en la virtut de la responsabilitat, en el seny i la prudència. L’observo en la persona que és conscient i demostra, que no és, ni pretén ser el centre de gravetat ni l’eix al voltant de qui gira tot. S’és madur quan descobrim el verdader paper que fem a la societat, quan ja no som un projecte de futur, ni una promesa; quan som un fet. Quan ja no traiem pit, i fem una cura de humilitat. La maduresa la veiem en la persona que, equivocada o no, sap molt bé el que vol i és fidel a aquesta voluntat. No canvia d’opinió sense una raó que ho justifiqui.

 Hi ha qui no ha madurat, ni ho farà mai. Altres, a causa de les circumstàncies de la vida han madurat molt joves. Seria bo que la maduresa anés en paral·lel amb l’edat cronològica. Madurem amb el pas dels anys, l’experiència, la influència de la família i de  la societat en general. Una persona és com la fruita, és madura quan cau de l’arbre de la vida. Crec que, poc o molt, tots madurem  mentre som vius. 

©Antoni Vilademunt - 15/03/2018