Relació entre la literatura i la filosofia

Només qui vol conèixer l’autèntic perquè de les coses porta amb propietat el nom de filòsof, és a dir, amant de la saviesa. Qui no s’ha preguntat mai don venim?, on anem?, quin significat te la vida?, o, què hi ha, si hi ha alguna cosa després de la mort? La filosofia neix amb l’ésser humà, just quan aquest comença a establir relacions entre els fenòmens i buscar-ne explicacions, aquest va ser l’inici  dels mites que van donar origen a les llegendes i els contes.

        La literatura neix des de el moment en què els humans  necessiten conservar  experiències, històries, tradicions populars, en una paraula cultura per transmetre-la de generació en generació a través del llenguatge oral. El so i la paraula són anteriors a l’escriptura. La literatura es fonamenta en la tradició oral, on hi tenen gran importància el gest, el to, la cadència, la claredat, la sinceritat, l’empatia, la modulació i el context, entre algunes altres característiques. La literatura té més oportunitats en la frase oral que no en l’escrita. Els antics retòrics afirmaven que l’impacte d’un discurs estava relacionat més amb com el deien, que no pas en el què deien.        

           Els filòsofs i literats més o menys bons també fan la seva literatura i la seva filosofia respectivament. És a dir, tots tenim alguna cosa de filòsofs, tots pretenem agafar-nos la vida amb filosofia, però no podem  dir el mateix de la literatura.

       Tal vegada algun  filòsof consideri suficient dir, comunicar, fer flaixos, per  abocar-los sense més sobre el paper, es limiti a un llenguatge nu, sense vida, per expressar allò que ell creu una veritat lògica. Ell potser en té prou en comunicar un coneixement conceptual, dóna prioritat a la difusió,  es distancia de la literatura, cuida el fons però s’oblida de la forma. En la majoria de casos, la filosofia busca la claredat, la precisió més que la bellesa.

          Jo considero un filòsof integral, el que selecciona i estructura els pensaments, els revesteix  d’estil imaginatiu, crea un llenguatge suggeridor, hi posa sentiment i fa partícip al lector del goig intel·lectual que proporciona el saber. Cuida tant el rigor com l’estètica, fusiona el pensament amb la literatura.

Si agafem com a petita mostra a l’atzar quatre clàssics, com: Montaigne, Voltaire, Cervantes o Shakespeare, podem apreciar en les seves obres una subtil frontera entre literatura i filosofia. Estic segur que trobaríem el mateix si analitzéssim una mostra molt més àmplia. En ells coincideix un alt valor filosòfic junt amb una qualitat literària  indiscutible. Crec que no hi ha especialistes purs i tancats en una o l’altra matèria, no hi ha frontera entre filosofia i literatura, són dues disciplines que no poden viure una sense l’altra, encara que en percentatges diferents, segons el gust o necessitat de cadascú.       

        Filosofia i literatura, representen una mateixa vida i dues formes d’expressar-la. No en tinc cap dubte, el lligam entre aquestes dues disciplines és total. Neixen d’una mateixa experiència, la vida humana. Han viscut ambdues en simbiosi permanent al llarg dels temps, i desapareixeran juntes amb la nostre espècie, agafades de la mà.  

Antoni Vilademunt

El silenci poètic

Molts silencis poètics passen desapercebuts per manca de poetes. Més que veure, mirar o observar, es tracta de contemplar en profunditat, sense pressa. Donar-nos uns instants diaris  de quietud, d’introspecció, d’un silenci que si et sents en pau, sovint esdevé poètic. Permetre que la sensibilitat adormida aflori lentament, doni pas als sentiments amagats davant la bellesa de la natura, de tot allò que et desperta un delit espiritual d’amor i d’atracció, del que admires i del que estimes. 

      Hi ha silencis que transporten a l’infinit, a la sensació de pau, a pensar en la mort o en la plenitud de la vida, com un alliberament. El silenci misteriós d’un desert. El d’un paisatge volcànic absent de vida. El d’una nevada al mig d’un bosc. La quietud de mar endins en una petita barca entre el cel i l’aigua. Tot això és poesia.

      La sentència bíblica que resa “estimeu-vos uns als altres” es refereix a desitjar i procurar el millor per a la persona estimada. No entro en els detalls de les diferents classes d’amors que sovint són silenciosos i poètics  Per moltes persones, dir t’estimo no els resulta  gaire habitual. Tal vegada per falsos prejudicis, per creure que significa una mostra de feblesa o per un fals pudor, és més fàcil mostrar calladament que s’estima, que dir només  “t’estimo”. Una mirada i un gest sense més, poden contenir molt amor i molta poesia.          

      L’absència de l’ésser estimat comporta hores de nostàlgia i tristor, l’ànima plora en silenci, busca la pau interior per fondre’s per un instant amb ell. Al intentar fer-ho amb un escrit, t’has d’aturar per eixugar-te les llàgrimes, i maleeixes silenciosament el teu infortuni, la dura prova que t’ha sotmès el destí, el que t’obliga a   seguir suportant dia a dia, nit darrera nit, una vida trencada. Quantes hores sense dormir, quantes hores de caminar en silenci poètic, esperant retrobar l’amor perdut.    

       Una mirada o un gest poden ser  eloqüents, és fer del silenci paraules que sovint es delaten, pot ser una manera d’estimar i de ser estimat, són les veus que acaricien el so del silenci. Si aquestes veus és creuen en l’aire en un mateix missatge d’amor, que ningú les destorbi, el moment pot ser sublim, poètic.    

Antoni Vilademunt                                                                                                        

Sobre la transcendència

La novel·la per a tu ja no és la confessió d’un autor sinó l’exploració de la vida humana. Important per a qui li ha costat tant entendre la vida. L’obra et permet endinsar-te en mons que mai no hauries pogut conèixer. Una defensa en contra de l’oblit, la magnificència de viure i ésser. La novel·la es torna eterna i forma part de la vida real. I potser massa, perquè sovint oblides on hi ha la línia que separa realitat i ficció.

            Transcendeixes la por, transcendeixes l’alegria, te’n vas més enllà per crear una no-realitat. Conquereixes la vida. Surts vencedora de l’única cosa que depèn de tu. Potser per això t’aferres a la ficció que et permet ser demiürga d’un temps. La novel·la t’ajuda a entendre les persones, a entendre la vida.

            Però el dubte assetja: val la pena tant d’esforç, tanta solitud? Com Gadner creus que la novel·la és un llarg i minuciós estudi de l’esperança, alegries i desgràcies d’uns éssers que no existeixen. I t’hi aferres perquè hi ha l’esperança de canviar la vida, sinó la teva, la de tots aquells que tu fas néixer. Perquè el món que crees en la novel·la existeix per sempre, encara que comenci amb tu i després se’n separi.

            La novel·la viu en tu i tu vius en la novel·la. Indestriable. Tens alegria de novel·la o malaltia de novel·la. Escriure és viure. Per a tu, l’art és la rebel·lia i de ben segur aquestes paraules no són noves. La rebel·lia le mot juste de Flaubert. Aquesta realitat quimèrica substitueix el rebuig de la vida que vius. Il·lusòriament canvies el món concret i objectiu pel subtil i efímer món de la ficció.

            La gran mentida de la ficció amaga una gran veritat, és la vida que mai no va ser. Algú va dir que la novel·la no és mai el retrat d’una història real, n’és la contraportada.

            La novel·la et neix de la part més profunda d’un jo que es pensa que sap alguna cosa més que l’altre jo. I et veus asseguda creant personatges i imaginant destins com si fossis gran cosa i l’altra jo es preocupa de les grans i petites pèrdues de cada dia. La novel·la emfatitza la profunditat del teu tu. Lluny de qualsevol perfecció, lluny dels miratges. No tens record millor que el moment aquell de l’obra on descobreixes, com Mailer, de cop, alguna cosa que no sabies: la comprensió absoluta d’un personatge o una metàfora que et sorprèn.

            Si la novel·la mor com vaticinava Kundera, aleshores per a tu la vida deixa de tenir sentit. Vols pensar que malgrat el temps que et toca viure, la novel·la no morirà mai perquè l’escriptora, tu, existirà sempre que la necessitat de crear històries sorgeixi. I el lector necessita la novel·la per identificar-se, per sentir, per obrir-se a un món més senzill de viure. La novel·la doncs, dorm amb tu somnis necessaris.

Maria Sanplà