Clenxa a la dreta?

         Puc afirmar i afirmo que, avui, i per primer cop en la meva ja llarga vida, he tingut fred a la clenxa. Des que tinc memòria, n'he tingut al coll, al clatell, el nas, al front, o a tot el cap en general. També he tingut fred de peus, sobretot quan va néixer el meu germà o quan les meves amigues s'anaven casant i jo no. He tingut fred de genolls, el normal de l'època que va d'anar amb mitjons llargs fins a la d'estrenar les primeres mitges. De mes gran, a vegades també he notat fred darrera la cintura, sobretot quan els jerseis i samarretes comencen a curtejar i els pantalons a rebaixar. Freds tots ells parcials i ben localitzats, però mai com el fred d'avui, a la clenxa i només a la clenxa.

         El fred de clenxa d'aquest matí, quan caminava paral·lela al mar, era un fred mes o menys recte; estret com un llapis Alpino de color carn. No era un fred ni curt ni llarg: era més o menys de la mida d'un pinzell del numero vuit. I era dretà. Vull dir que la meva clenxa carregava a la creta des d'aquell dia que la perruquera em va convèncer que seria millor canviar-la de costat,  per allò de dissimular l'orella que tinc de Dumbo des de tota la vida.

         El nou fred era un fred de recorregut molt ben definit. Començava just a l'inici dels cabells, a un dit i mig per sobre del front, i acabava, més o menys, on es podria situar la coroneta si jo fos capellà. Dic capellà per que no sé si les monges també disposen de coroneta oficial. De totes maneres he de reconèixer que era un fred superficial, gens profund,  dels incapaços de penetrar dins la closca, cosa que agraeixo doncs, darrerament, amb les poques idees creatives que tinc, nomes em faltaria que un factor extern me les refredés. Tenia, això sí, la profunditat justa per fer-se notar en forma de fiblada lliscant. Sense volum.

         Ara, aquí, ja ben arrecerada dins l'escalforeta de casa i després d'haver analitzat en essència el nou fred, estic contenta. Acabo de descobrir que el d'avui al matí, ha estat un fred de creixement personal, un fred de conscienciació. Quan la meva clenxa, i només la meva clenxa, es queixava, m'estava dient que estava viva i que potser, després de tants anys d'existència discreta, ja fora hora que jo, i conscientment, li oferís una certa protecció ambiental. Com? Doncs deixant-me créixer el cabell fins a poder-lo recollir en el monyo que sempre he somniat. I blanc, ben blanc. Com el de la iaia Isabel, al cel sigui, convertint-me, com ella, en una dona sense clenxa. Encara que no sé, potser que m’esperi tres o quatre anys més, fins que tingui nets, no?

Rosa Vila

Ales de Cigne

No hi  vull entrar. Me’n moro de ganes, però avui no hi entraré. Segur que  les noies estarien contentes de veure’m,  que per uns minuts fugirien  del tragí de la  botiga   per acostar-se a  preguntar-me entre   petons, afalacs i un punt d’enveja, com em va la vida de  casada. Sé que amb elles podria  reviure les rialles còmplices  i la il·lusió de  tornar a pertànyer a aquest món delicat i lleuger, com de capsa de bombons  embolicada en paper de cel·lofana i  llaçada de seda.

            Però avui prefereixo mirar  pel vidre de l’aparador. Comença a fer-se  fosc i amb la lluminària de dins ningú se n’adonarà de mi. La gran làmpada de cristall que  penja del sostre  m’envia  picades d’ullet  enlluernadores mentre el cigne  dibuixat dins  la motllura ovalada de la paret del fons em convida a entrar. Tot és tan  bonic i elegant com a les fotografies de pastisseries de París que el Salvador m’ensenyava  quan érem promesos. Les  vitrines són plenes de rebosteria exquisida, ben arrenglerada a les safates amb blondes de ribets daurats. A les prestatgeries hi ha   capses de gelatines,  de marrón-glacé, de pastes de te, de bombons, totes relligades  amb llaços refinats de colors pastel. Veig l’Enriqueta, companya estimada, darrera  el taulell amb el davantal blanc impecable,  ben maquillada i  els cabells recollits,  atenent  un senyor amb abric i bastó que li assenyala el pastís que vol i ella,  sense deixar de somriure, com sempre, li embolica i l’acompanya a  caixa. Les hores que m’ hi he passat asseguda a caixa! Les hores més il·lusionades i felices. Aquí hi venien  artistes i gent  important; Jo era  qui cobrava, bon dia senyor Domènech, avui ha vingut sense la seva senyora?, atenia  el telèfon, Forn del Cigne bona tarda,  passava les comandes a l’obrador  i, quan acabava el torn, feia quadrar els números. Sempre somrient, sempre  amable. I és que  l’amo  no ha volgut mai cap noia senzilla de cara al públic.

             De la caixa estant reconeixia de seguida  les  noies que em venien a  preguntar per  l’oferta de feina de dependenta, amb l’expectativa a flor de pell. Com és? Em preguntava l’amo, assegut al despatx de la rebotiga. Home..., dubtava jo,  si  la noia  era baixeta o grassona, o tenia els ulls massa junts,  és simpàtica i   sembla prou eixerida.  Però és guapa o no? És...bufona, responia jo, neguitosa  de  que el seu futur  depengués del meu primer cop d’ull. Si no és atractiva no cal que la facis passar, sentenciava ell.

             Avui no hi vull entrar. Em  notarien   les galtes enceses i  els ulls enrogits de tan  aguantar-me les llàgrimes. Quan  hem sortit de la consulta encara sentia  les paraules  del metge martellejant barbaritats  i un tremolor a les  cames que no  em deixava caminar. M’hauria arraulit allà mateix,  en un racó del vestíbul, a plorar per la teva dissort  que tu, angelet  innocent,  encara ignores. Hauria escridassat pel forat  de l’escala a Déu Nostre Senyor que ha permès aquesta crueltat. Però a l’obrir la porta de l’ascensor, un jove ben vestit m’ha volgut ajudar a baixar els quatre graons i, d’una revolada, ha plantat el cotxet davant la porta del carrer. Quina nena més maca, m’ha dit somrient, i jo només he sabut tornar-li el somriure i sortir al carrer per empènyer el  teu cotxet i el pes de  la meva  tristesa. Balmes avall, de camí cap a l’estació dels Catalans, tu ho observaves tot  amb la teva expressió d’enteniment que tant em  desconcerta. I de cop se m’ha fet present  la solitud.

            Els meus passos deuen saber  de la meva torbació i s’han confabulat per distreure’m. Hem acabat al  mig de Plaça Catalunya, rodejades per una estesa de coloms que no han deixat de picotejar besses   del terra al nostre pas. La plaça estava quasi buida i només se sentia el parrupeig de les aus i el so amortit dels cotxes. El darrer raig de sol de la tarda ens ha encegat per uns instants, i  al donar-li l’esquena per esquivar-lo, he vist com la meva ombra allargassada  et cobria a tu i al cotxet. Tornem a ser una sola ombra, he pensat, i m’he adonat de que encara que hi compti els mesos que et vaig portar a dins, perquè compto des del primer dia que vaig saber-te, fa molt poquet que  ens coneixem, però  ara ja no m’imagino  la vida sense tu, sense cobrir-te i cuidar-te i estimar-te.  Aleshores he  volgut agafar un colom per  ensenyar-te’l però una munió d’ales bategant per enlairar-se  ens  ha colgat i tu t’has posat a plorar. No ploris nina,  mira que és polit aquest colom! t’he dit apropant-te’l   perquè l’ acaronessis, no fa res, no fa res, toca’l, ja ho veuràs! Però tu somicaves  mirant de reüll el colom,   captiu a les meves mans,  sense acabar-te de creure que aquell animal d’ulls rodons i bec punxegut fos de fiar. Llavors he  enlairant els braços per deixar-lo anar i tu t’has calmat al veure com marxava  volant. Ves a saber  què pensava el teu caparró espantadís. No t’agrada l’horabaixa i el més segur és que volguessis tornar  cap a casa. A casa nostra,  a Terrassa, al niu on tu hi vius segura i confiada i jo m’hi sento tan  forastera.

            Els meus passos ho saben i han tornat  a rebel·lar-se davant la boca de l’estació de Pelai. Ells em són còmplices  i, si els deixés triar, em portarien sempre pels carrers  enyorats, pels  paisatges dels temps feliços  més que no pas cap a l’estació de tren.  Tant de bo et pogués regalar  un sac ple d’aquests passos, preciosa. Et regalaria un pomet de  passes de nena, petites i insegures. Un grapat de passos juganers i plens d’aventures. T’oferiria  passos  rebels per trepitjar l’adolescència. I passos de dona amb mitges de seda, femenins i seductors . També passos adults, protectors, per quan siguis mare.  I passos madurs, i després passos cansats. Tants  passos com  et calguessin per viure,  venturosa, lliure.

            Però aquell  doctor saberut ha gosat dir-me  que això no podrà ser. Amb els dits peluts i rodanxons t’anava palpant  el  cosset menut i quan he vist com et remenava les cames i la teva poca reacció als estímuls, he gosat preguntar-li per la possible  recuperació. Senyora, ha dit alçant la veu i sense mirar-me, no ho veu que aquesta nena no caminarà mai?  Despietat, contundent, com un déu que decideix el destí dels seus pacients, per malastruc que sigui. Mentider, mentider, li hagués volgut cridar a la cara, què sap vostè?  Tanta fama, tant prestigi per  dir-me això? Perquè  serviu  els metges si no podeu curar ni a una criatura?  Però he callat. He callat durant la resta de la visita i  m’he empassat l’angunia i el plor.

            S’ha fet fosc. Deus tenir son   perquè et fregues els ullets  i comences a rondinar. No entens  que hi fem aturades davant d’aquest aparador tanta estona. Cal  tornar a casa. Travesso el carrer  i baixo les escales de  l’estació.   Ens rep l’olor densa  de fum i de ferro. Avanço amb el cotxet entre la gentada que corre enmig de les columnes de l’Avinguda de la Llum  amb un sol pensament.

            No pateixis, angelet meu. Et faré unes ales. Unes aletes de mohair i de fil  de perler de color rosa. No necessitaràs les cames. Tindràs ales per volar.

Montserrat Rodó

Una història

       Sóc aquí per a narrar una història. Tu, per a llegir-la. Ningú no t'hi obliga, és clar, però ho faràs. El sol fet d'iniciar la lectura crea entre nosaltres un vincle, més o menys fort, més o menys íntim; ja ho anirem veient.
  Avui potser fa sol o plou o el temps és inestable. Tant se val. Sigui com sigui i siguis on siguis, has decidit llegir. Potser perquè tens tot el temps del món o la necessitat d'evadir-te o, simplement, perquè fa temps que no ho fas i avui et ve de gust. Tant és. El que compta és que tens aquest relat entre les mans i els ulls clavats a les paraules. El que no t'has imaginat ni per un moment és que tu en series el protagonista.
  Sí, efectivament, tu, lector, ets el personatge principal de la història. Jo, en canvi, només un narrador que l'aniré desgranant, amb més o menys encert; ja ho anirem veient. Narrem, doncs, imaginem:
  Avui és un dia qualsevol del mes que tu vulguis de l'any en curs. Posem per cas que fa calor; per tant, no som a l'hivern. Si hi afegim que avui no tens cap pressa i t'has decidit a llegir repapat al sofà o en una gandula, podríem acordar que som a l'estiu i tens vacances. És de dia. 
  Suposem que hi ha una beguda glaçada ben a prop i una ombrel·la per a protegir-te del sol, en un jardí, la platja o una piscina. Tot això ens ajudarà a recrear el marc i fins i tot l'atmosfera. Vesteixes amb roba informal i lleugera; o potser només un banyador i unes ulleres de sol. Si ets mascle o femella t'ho deixo triar a tu; a mi, tant me fa, no és pas una qüestió rellevant per la història: d'assassí se'n pot ser independentment del sexe, la raça, la condició social. Independentment de tot. De fet, n'hi ha que diuen que tots i cadascun de nosaltres som assassins en potència. En aquest cas, parlem de tu.
  Imagina't que tens a prop la piscina que hem esmentat abans; decideixes banyar-te. T'hi capbusses i, en treure el cap a la superfície, hi ha algú que pretén ofegar-te. Jo no sé qui és, ni què li has fet, però et vol veure mort. No hi ha ningú més; ningú a qui demanar ajut, cap testimoni de l'atac. L'agressor t'empeny amb totes les seves forces cap el fons. No pots respirar; t'empasses l'aigua a glopades mentre intentes deslliurar-te dels braços que t'impedeixen tornar a la superfície. Finalment, l'instint de supervivència pot més i ara ets tu qui el té agafat pel clatell. Aconsegueixes mantenir el seu cap sota l'aigua fins que els seus membres deixen de moure's i petites bombolles d'aire emergeixen a la superfície. És mort. Ets un assassí; en defensa pròpia, sí, però ho ets.
  Ara tens un cadàver a la piscina i no saps què fer. Has deixat la lectura, és clar, però jo ho he vist tot. Ho he narrat, però no puc pas fer-hi res  perquè no sóc real.
  El lector-assassí, o sigui tu, decideix que allò no pot pas estar passant. Recordes que, abans de començar la lectura, la piscina era plena de gom a gom, amb tot de canalla cridanera que es llençava a l'aigua només per a esquitxar-te. En aquest punt ja has sentit la fiblada de l'instint assassí, però només era una fantasia, un desig de tranquil·litat que t'ha fet pensar en Herodes; mai no t'han agradat els nens. 
  En quin moment ha desaparegut aquella munió de gent menuda i mares i pares indolents? En quin moment t'has quedat sol a la piscina i has decidit fer-te una remullada? Precisament quan  jo t'he fet saber que no hi havia ningú més. Aleshores, has deixat de llegir i t'has llençat a l'aigua per tal de gaudir, tranquil·lament, d'un bany. En deixar la lectura, has esdevingut la presumpta víctima i has acabat matant. Després, no saps ben bé per què, has sentit la necessitat de reprendre la lectura, com si res no hagués passat.
  De fet, quan tornes a aixecar la vista dels fulls i mires la piscina, no hi veus aquell cos que surava inert damunt l'aigua.  No entens res. El cor et batega molt de pressa i et sents desorientat; les mans et tremolen, estàs suant.  Acabes de matar una persona però el cadàver no hi és. O és que no l'has mort? Es tracta, potser, d'una al·lucinació? T'has quedat dormint mentre llegies i ho has somiat tot? No. Tens la sensació que alguna cosa molt greu ha passat. El silenci t'eixorda. No sents la cridòria de la canalla ni cap altre so llevat del batec del teu cor a punt de sortir-te del pit.  Tens la boca seca i una imperiosa necessitat de seguir llegint. Només jo et puc ajudar i, en el fons, ho saps. Tenim un vincle.
  La beguda ja no és freda, però te l'empasses d'una glopada. Si ets fumador, potser encendràs una cigarreta que xuclaràs amb desfici. Impacient per a trobar respostes, reprens la lectura i, vés per on, t'hi trobes una esquela:

El lector d'aquesta història ha mort.
D.E.P.

  No t'ho pots creure. Estàs llegint la teva pròpia mort, però saps, o creus,  que ets viu i a, més a més, acabes de matar algú amb les teves pròpies mans. Jo només puc dir-te que hi ha coses que et passen per alt; pensa-hi. De moment, et proposo que miris el got amb la beguda i, si ets fumador, el paquet de cigarretes. Estan intactes; ni un glop, ni una pipada. Suposem que ja  eres mort en aquell paràgraf, abans de llegir l'esquela. Ben mort. Tota la resta és cosa meva.
  Evidentment, et costa de creure-ho. Has estat llegint una fal·làcia que parlava de tu mentre et mories; no m'imaginava pas que em seguissis el joc fins al final. El vincle (recordes?) és fort. Has estat un bon lector; t'has arribat a creure tot el que t'he dit, mentre paties un infart, que potser jo mateix t'he provocat. El banyador minúscul rebotia el greix abdominal cap enfora; fa temps que se t'inflaven les cames. Si ets fumador, que ho ets, amb més motiu eres un bon candidat a patir del cor. De fet, mai no has sortit de la piscina. I no t'hi has llençat; hi has caigut, moribund. Tothom ha marxat espantat a buscar un metge; la canalla cridanera, també. Però jo he restat amb tu fins el final i t'he fet  protagonista d'una broma macabre, amb assassinat i tot. Tu tenies la boca seca mentre t'ofegaves dins l'aigua; quina paradoxa!, quanta imaginació!
  Has triat un mal dia per a llegir. I, entre nosaltres, t'hauries d'haver cuidat més a la teva edat. Però crec, sincerament,  que jo t'he fet el trànsit més distret. Ja t'he dit abans que sóc aquí per a narrar una història i aquest, amb més o menys encert, n'és el final.

Nela Miralles

La maleta

Mentre l’arrosseguen cap a la porta, encara té temps de veure en Toni estès al terra; la sang, al voltant del cap, es va convertint en un bassal. En Martí no oposa cap resistència,  sap que ell també és home mort.

Feia poques hores que en Toni assegut al llit es mirava els peus amb fàstic, duia els mocassins plens de fang. És que no fa mai sol en aquesta maleïda ciutat? Havia estat caminant, nerviós, per l’avinguda inacabable on tenien l’hotel. Ja feia  vint i quatre hores que els havien extraviat la maleta i només podien esperar; no hi coneixien ningú a la ciutat.

            —Hola Toni! —va dir en Martí, seriós. Havia  obert la porta de l’habitació amb molta cura de no fer soroll. Portava les bermudes tacades, la camisa arrugada com si hi hagués dormit, una barba de dos dies i xancletes de platja, una indumentària que cridava l’atenció en un Sant Petersburg a 14 graus de temperatura.

            —Hòstia Martí!  M’has espantat! N’estic fart que sempre apareguis com una ombra. Per cert, has  vist quina fatxa que fots? M’estranya que t’hagin deixat entrar a l’hotel.

            —Disculpa Toni, em pensava que encara dormies.

            —Doncs ja veus que no. D’on collons vens?

—He anat altra vegada a l’aeroport.

            —I què cony t’han dit?

            —La maleta és a Berlin. Hem d’esperar-nos fins demà.

            —Hòstia puta! A Berlin? Ja ens va avisar en Wolfang que aquesta companyia era un desastre.

            —A mi mai no m’havien fet això.

            En Toni, més avesat a aquests negocis, tenia clar que en Wolfang no s’estaria per punyetes. Aquesta vegada no es tractava de pastilles. La mercaderia era de la mida d’un didal, però la pasta que ja havien cobrat els podia solucionar la vida per uns quants anys.

            En Martí va agafar el telèfon.

            —Què cony et penses que fas amb el telèfon?

            —Vull trucar la Júlia.

            —Mira que n’arribes a ser de dropo! Segur que el tenen intervingut. Segur que ens vigilen.

            —Això no és una pel·li, Toni.

            —Penja o et foto una cara de mans! Ningú no paga aquest pastot sense prendre precaucions.

—Saben que som de fiar, no és la primera feina que els fem.

            —La primera important, sí. Dóna’m això, carallot! Demà trucarà en Wolfang, és capaç de matar-nos si no li fem l’entrega.

            —Li explicarem la veritat.

            —Sempre amb el lliri a la mà, tu. Que potser et penses que és el papa?

            L’endemà molt d’hora, quan van trucar a la porta de l’habitació, tots dos van saltar del llit esverats. A la porta hi havia un noi jove amb una maleta a la mà.

            —La companyia els demana disculpes, senyors. Aquí tenen la seva maleta, esperem no haver-los causat gaires inconvenients.

            —No et fot, el tio. Si creu que passejar-se per Sant Petersburg mig despullats amb el fred que hi carda no és cap inconvenient?

            —Ho sentim molt, senyors. Em poden signar aquí, si us plau?

            En Martí signa l’imprès.

            —Apa, a fer punyetes! —va dir en Toni tancant la porta d’una puntada de peu.

            —Uf, ha anat de poc. No falta ni mitja hora perquè truqui en Wolfang!

            Però, en aquell moment, va sonar el telèfon.

            —Digui.

            —Egtamos en el  hall del hotel, espego que lo tengais todo prepagado.

            —Ningún problema, Wolfang, bajamos en un minuto.

            —No, pgefegimos subirg nosotrgos.

            —Vosotros? Quedamos que vendrías solo.

            —Nunca voy solo. Os adviegto que mi compañego tiene malas pulgas y buena puntegia.

            —De acuerdo.

            —La maleta, la maleta, obre-la collons que ja el tenim aquí. I no ve sol.

            —Ja va, ja va.

            En Martí va posar la maleta damunt del llit i va intentar obrir-la amb la clau que duia al clauer.

            —No s’obre, no s’obre. S’ha espatllat el pany!

            En Toni tampoc no va poder, però es va treure una navalla de la butxaca i va fer saltar el pany. La maleta es va obrir en el mateix moment que van picar a la porta de l’habitació. En Martí va  anar a obrir.

            Dos homes amb vestit fosc i ulleres de sol van entrar sense miraments, d’una empenta el van fer trontollar. En Toni, blanc com la cera, se’ls va quedar mirant amb uns sostenidors a la mà.

            —Se han equivocado de ma...

No va tenir temps de dir res més.       

Júlia Gaset  

Guardià de meravelles, de Montserrat Rodó, premi Passera Gelida 2016

Si trobés les ulleres segur que ho veuria clar. Fa temps que les busco, pel riu, però encara no he tingut sort. Potser els vidres s’han esmicolat i ara es confonen amb les pedres que el fang ha amagat al fons de la llera. Però si trobés les meves ulleres, encara que només fos la muntura, si la trobés, em sentiria molt millor, com si tornés a ser jo, tot sencer. Llavors segur que ja no sentiria les veus, només sentiria la remor del vent.

De tant com he buscat pel riu, he trobat moltes coses. Coses estranyes i terribles, però també coses boniques, petites meravelles ofegades. Algunes tan delicades que em puc imaginar la desesperació de qui les ha perdut, malaguanyat bocí de vida. Hi he trobat anells amb pedres precioses que encara brillen quan les acaricia el primer raig de sol, o figuretes de porcellana que han perdut el cap o una mà o un tros de cama. I sabates. Sabates que havien estat noves, amb la pell reinflada per l’aigua tèrbola i els cordons podrits, varades al fons, abraçades per fulles ondulants que no les deixen marxar a buscar la parella.

Cada cosa que he descobert deu tenir la seva història, segur que totes en tenen una, d’història. Potser han caigut a l’aigua, o potser les hi han llençat per descuit o per desgràcia i ningú s’ha preocupat de buscar-les mai més. Però jo sé on s’amaga cada objecte que he anat trobant, per si algú volgués recuperar el seu tresor perdut i me’l volgués demanar. Sé exactament sota quina pedra o al cau de quina llúdriga s’amaga cada peça del meu botí. Guardià de les coses perdudes al riu. Deu ser per això que resto aquí, tot sol.

Jo també tinc la meva, d’història, malgrat que no és gaire llarga i fa temps que sembla aturada i que no vulgui continuar. Els records perden la vivor, se’m dilueixen, com si també haguessin caigut al riu i l’aigua els rentés les brutícies i els cobrís de llapó. Les que no es difuminen són les veus, aquestes veus que no em deixen tranquil. Les sento tota hora, dins el cap, cada vegada més fort. Tan fort que m’espanten, em fan esgarrifar. Voldria fugir i no sentir-les més, però no sé si puc fugir. Llavors sort en tinc del xiulet del vent, que em calma, m’agombola, com si encara estigués als braços de la mare quan em bressolava i em feia callar a la tebior del seu pit. El vent que mou els joncs i els canyissars em fa companyia, mai em deixa del tot sol. La seva remor neteja l’aire i apaga les veus, les fa callar, i els xiscles s’allunyen, se’n van riu enllà, igual que aquells cossos que suraven a l’aigua com bombolles de roba amb cames i braços enravenats. Això sí que ho recordo. N’hi havia tants, de cossos, tantes bombolles, que el riu semblava una gran marmita amb l’aiguabarreig rogenc d’ossos i carn, lliscant avall, poc a poc. Alguns quedaven encallats a les canyes de la riba, com si volguessin sortir de l’aigua per tornar cap a casa. I jo, una bombolla més que baixava pel riu des de Mequinensa, després que una bala em rebentés l’ull i em fes esclatar el cap. Allí, en caure a l’aigua, va ser quan vaig perdre les ulleres.

Des d’aleshores les continuo buscant. Estic segur que si recuperés les meves ulleres i me les pogués posar de nou, tot tornaria a ser com abans. I aquestes veus que sento xisclar de por i de dolor callarien. I tots tornaríem a cantar dins les trinxeres, ens passaríem el cigarret l’un a l’altre, amb les bales xiulant sobre els caps. I riuríem per fer-nos passar la por i per oblidar la pols i la sarna que ens cobria. Llavors tot seria altra vegada com abans. Abans que perdés les meves ulleres.

Premi Passera  Gelida 2016

Montserrat Rodó

De la mà de la memòria

          Acosta't, dóna'm la mà, m'has demanat només entrar a la cambra. Me l'has premut com et vaig veure prémer un mocador mentre ploraves, molts anys enrere. I jo m'he submergit en els teus ulls tan vius encara  i m'he deixat portar pels carrerons de la memòria. Barcelona, un matí de primavera, en fa més de cinquanta.
         Mai, fins aquell matí  quan anàvem camí de la Rambla, m'havia fixat en la mà dreta del pare, en la seva grandària, en la seva fredor, en la seva força.
La mà dreta del pare va deixar anar de sobte la cigarreta que sostenia, i, en una maniobra ràpida i precisa, anà a petar contra la meva galta infantil. Immediatament, vaig sentir una escalfor dolorosa a la pell i  que els ulls em feien pampallugues. Mentre, la mà dreta del pare s'amagà a la butxaca de la seva americana, potser per vergonya, potser per aturar la temptació de donar-me un altre mastegot.
Vàrem continuar caminant, en silenci; jo amb la galta enrojolada i mirant al terra, el pare amb cara de pomes agres, observant el cel que amenaçava pluja. Un cel primaveral, per mi molt negre i pesant, feixuc com l' interrogant immens que planejava damunt del meu cap. Em demanava a mi mateix el perquè d'aquella bufetada a traïció que encara em coïa a la galta i que recordaria durant molt i molt de temps. Per descomptat, no vaig gosar preguntar-li al pare per quin motiu la seva mà va castigar-me amb aquell cop sec i directe, com mai no ho havia fet abans, fins aquell dia. La mà del pare no era pròdiga en carícies, ni juganera i dolça com la de la mare. Tot ell era un home sec, reservat a l'hora de manifestar els seus sentiments. La seva mà, les seves mans, no tocaven més que objectes inanimats, fins i tot em costa recordar un gest d'afecte envers la mare.                                          El passeig fins  La Rambla, amb la mirada clavada al terra i la galta dolorida, em va semblar un via crucis que no s'acabava mai. El silenci que em separava del pare, com un mur entre tots dos, contrastava amb el batibull de sons dels carrers cèntrics i transitats de la ciutat. Els peus dels transeünts eren tot un mostrari de sabates: llustroses amb cordons ben tibats; esparracades que tenien gana; fines i elegants amb talons d'agulla; heretades d'un germà, balderes, gastades. Barcelona arran de terra, la riquesa i la pobresa caminant al meu costat. Em vaig fixar, per cert, que les meves ja badaven.
El pare s'aturà, com sempre fèiem, davant del quiosc  per llegir la premsa; no comprar-la, sinó devorar-ne les portades amb els ulls, mentre jo feia el mateix amb els còmics del Capitán Trueno. Aquell dia, però, no vaig gosar alçar la vista, i em vaig entretenir trepitjant un xiclet del terra amb la part anterior de la sola, sense pietat, com si me'n volgués venjar. Finalment,  va esdevenir una finíssima làmina de color indeterminat que me’n vaig endur enganxada a  la sabata.
Anem, va dir-me el pare quan acabà de llegir tota la premsa exposada al quiosc; amb una lleu empenta, va assenyalar-me la direcció a seguir, i en aquell moment vaig notar una gota al bell mig de la closca. Així, una darrere una altra, cada cop més seguides, fins que vaig gosar mirar cap amunt per comprovar que, efectivament, plovia.
Afanya't! ordenà el pare alleugerint el pas i amb la seva mà dreta agafant-me pel pul·lòver que la mare m'havia teixit pels diumenges. Les mans de la mare teixien, les mans de la mare acotxaven, les mans de la mare estimaven. Les del pare, no.
Vaig fer tot el camí de retorn a casa capcot, gairebé corrent, seguint les passes llargues i nervioses del pare, que no  volia mullar-se la jaqueta de mudar. Vinga nano, em deia amb posat seriós mentre la pluja era cada cop més intensa; arribarem xops per culpa teva!
A part del gran interrogant, la pluja i la colònia  que la mare em posava als cabells per pentinar-me amb clenxa, ara duia també al damunt la llosa de la culpabilitat, que és tan feixuga. I un xiclet a la sabata, enganxat per sempre més.
       En arribar al portal casa, moll de dalt a baix, el xiclet semblava més tou, com si l'aigua li hagués retornat  la plasticitat, la vida. Em cridà l'atenció el sorollet que feia en contacte amb el terra; em va fer gràcia perquè sonava com  un petó. Vaig pujar les escales, besant els graons amb la sabata, mitja cara amb un somriure, l'altra mitja encara tèbia.
Quan vàrem entrar al pis la mare feinejava  a la cuina. El pare va anar cap a la cambra per canviar-se de roba; no va dir ja som aquí, com feia sempre. La mare sortí de la cuina eixugant-se les mans al davantal i jo vaig córrer a abraçar-la. Em va treure la roba mullada, m'embolcallà amb una tovallola, i després em refregà contra el seu cos càlid de mare. En aquell moment d'intimitat vaig decidir desempallegar-me de l'interrogant que duia al damunt, enganxat, com el xiclet a la sabata. No mare, que no he fet pas res jo; que si gairebé no he obert la boca, llevat de... L'única frase que havia pronunciat durant el passeig, just en passar per davant d'un bar on destacava un anunci molt gran al vidre, va esdevenir pregunta i la resposta un mastegot.
La mare m'acaronà la galta ultratjada, com a preludi d'un bon consell:  un altre dia, fill meu, t'atures a Canaletes i beus aigua de la font. Un altre dia, mare, recordaré que som pobres abans de demanar res.  Aquell matí de finals de primavera de l'any 1960, un anunci amb lletres grosses de formes sinuoses, blanques sobre un fons vermell, molt vermell, em va dir Tome una Coca-Cola, deliciosa y refrescante. Però la mà dreta del pare va dir no.
Dies després, quan ja l'estiu i les vacances escolars eren a tocar, vaig tornar a comprovar  com en podien ser d'eloqüents les mans de la gent gran.
A les acaballes del curs, em varen fer sortir al pati, on esperaven els meus companys de classe. Tots ben col·locats, els alts darrere, els més baixets davant; l'esquena tibada i un somriure imposat pel fotògraf al crit de pataataaa. Tots amb el cabell
lluent i clenxinat, la camisa blanca cordada fins dalt de tot. Tots, menys jo.                      
        No només havia arribat tard, obligant a reorganitzar tota la formació d'alumnes que ja començaven a suar de tan cordats i mudats; també va passar que me n'havia oblidat per complet de la sessió fotogràfica. La clenxa feta a corre-cuita; la camisa de diari amb una llàntia de l'esmorzar; les sabates sense enllustrar, amb un xiclet amagat a la sola; el crit sec i directe del professor: ven aquí Pellicer, ¡inmediatamente!, a l'hora que amb  gest seriós, gairebé sinistre, s'adreçava al fotògraf perquè s'esperés.  L'home aprofità per encendre una cigarreta, recolzant l'esquena contra la paret, a l'ombra. La canalla impacient, farts de mantenir aquell  posat marcial,  dels  somriures i les patates, no gosaven moure's; alguns, amb regalims de suor i brillantina; d'altres amb  ganes de pixar, fent pressió amb les cuixes; tots, pendents de mi; jo, com un  be camí de l'escorxador. Lo siento, Don Jacinto, es que yo ... Patac!  Alguna cosa dins del meu crani va trontollar i la galta  es va encendre amb aquell foc que ja em començava a resultar familiar.  Don Jacinto era esquerrà i tenia la mà llarga i ossuda; jo tenia dues galtes i les dues assenyalades per la resta de la meva vida infantil.
La fotografia del grup es va fer, per fi. A la filera de davant, encongit entre els més menuts, el meu rostre destacava pels matisos de la humiliació: el somriure cap avall, els ulls plorosos, una tristesa infinita i una galta, només una, colrada.
  Vaig endur-me el retrat emmarcat en una cartolina rígida,  juntament amb  un Cuadernillo Rubio que havia de fer durant l'estiu.
Només arribar a casa, vaig amagar-ho tot dins d'un calaix. No volia pensar en l'escola durant un temps, ni en aquell maleït retrat que mostrava un jo vençut i pobre i tacat i amb la clenxa torta i amb cinc dits ossuts marcats a la galta. No, no mare, no ens han fet pas cap retrat aquest any; no, no mare, no vull que tu em vegis tan poqueta  cosa.
Dies després, vaig començar a fer cal·ligrafia amb el quadernet. El retrat, però, es va quedar per sempre més amagat dins d'un calaix, on hi vaig guardar també el record  dolorós de les meves primeres hòsties fora de missa, de la mà del pare i la de Don Jacinto, Amén.
La tercera, també fora de missa, va arribar a les acaballes de l'estiu d'aquell any en blanc i negre. Va venir de la mà  grossa i rabiüda, imprevisible i poderosa que és la vida;  la mare plorava com mai no l'havia vist abans.
      Me la vaig trobar asseguda a la butaca del costat de la finestra, on habitualment feia mitja o sorgia mitjons mentre escoltava la ràdio. Aquest cop, el silenci de fons i els seus plors esfereïdors omplien la saleta, en penombra. Un mocador entre les mans, que premia amb força després d'eixugar-se les llàgrimes; els ulls inflats, vermells, i el seu rostre que semblava haver envellit deu anys de cop.       Jo palplantat a la porta, observant-la, no gosava ni demanar mare què et passa, no sabia què fer per consolar tanta pena en una dona tan soferta, mare meva, estimada, què podia fer jo per tu si ni tan sols vaig entendre el que realment em deies; des de la butaca, els punys prement el mocador,  la mirada perduda: el pare se n'ha anat. I jo, pensant que tornaria per sopar, vaig demanar-te, finalment, mare què et passa; tu vas desaparèixer rere una cortina de llàgrimes i jo vaig recollir-te el mocador, fet un manyoc, del terra.
Dies després, tot l'edifici n'anava ple. La notícia s'havia escampat pels replans  com un reguitzell de pólvora, mentre la tristor de la mare s'estenia  com una onada que amarava fins l'últim racó de la casa i de la nostra vida.
Jo, innocent encara, encara no deu anys i tan poqueta cosa, res no entenia i res no podia fer que no fos dir-li mare, que jo t'estimo molt; au va, no ploris. I tu, mare meva, estimada, vas deixar de fer-me carícies perquè la vida et tombà d'un cop i, de retruc, jo també vaig rebre. No vaig gosar preguntar-li on era el pare, ni vaig gosar dir res més durant aquell estiu que em vaig passar, bàsicament, al carrer com un nen sense casa.  
La mare, en canvi, es va enclaustrar al pis, sempre en penombra. Les veïnes l'anaven a veure, de tant en tant, però no s'hi estaven gaire; pel nen, deien, quan li duien un parell d'ous o un petricó de llet, i ella responia gràcies amb la mirada perduda i un somriure que amagava tots els matisos de la humiliació. I jo que anava i venia, amunt i avall, durant aquell estrany estiu sense horaris, sense  pare i sense  mare; i jo que vaig sentir  la portera quan deia que en Pellicer havia marxat amb una corista del Paral·lel; i jo que   no sabia pas què era una corista no entenia res, encara. I uns dies després, quan finalment ho vaig esbrinar, no vaig poder evitar somriure en imaginar-me el pare, sempre tan seriós i esquerp,  de bracet amb una senyora molt alegre, compartint una cigarreta i, potser, també una Coca-Cola. Se'm feia estrany pensar que el pare ja no tornaria, però tampoc es podria dir que el trobés a faltar. A la mare, sí; potser per això, ella va anar tornant mica en mica, per ser un altre cop tu, mare  estimada, de mans amoroses i sàvies paraules. Ens en sortirem, fill meu; i jo et vaig creure, com sempre havia fet i ho faig avui encara.
  Avui que sé que la vida se t'acaba, em vénen al cap records  d'una vida estranya i pròpia i tan llunyana. Sensacions agredolces, fotos en color sèpia, el petricó de llet, sabates que baden.
Fa més de cinquanta anys, mare meva, estimada, i encara no l'he sabut perdonar perquè et vaig veure vessar llàgrimes d'abandó, tantes vegades. Perquè d'ell no en tinc més record que l'impacte de la mà a la cara, la fortor del seu tabac i els passejos, en silenci, per la Rambla. Mai no n'hem sabut res més d'ell; no sé si és viu o mort; no sé per què ho va fer; ni si se'n va penedir, alguna vegada. Potser ja ni ho vull saber, perquè tu em vas dir ens en sortirem, fill meu, i és tot el que em va caldre. I així és com va ser. Tu i jo, creixent plegats,  fent mans i mànigues.
Avui, com aquell  mocador  se t'esmunyí de les mans fa més de cinquanta anys,  la vida se t'escola entre els dits, mentre jo em torno a sentir petit i sol i tan poqueta cosa.  

Nela Miralles